Matèria. Mercè Rius i Santamaria

homes, tota la vida entretinguts amb l’ideal d’atorgar necessitat a la seva lliure existència: «L’home és una passió inútil» –escriu al final de L’ésser i el no-res. La llibertat que hauria de realitzar l’auto-fonamentació (segons l’idealisme hegelià) és també, ella ma-teixa, contingent. Ho és perquè la consciència neix en un cos. Ara bé, Sartre s’afanya a remarcar que neix «en» –i no «de»– un cos. Entesos. Només ens en crida l’atenció una aparent asimetria amb la reflexió sobre la mort, ja que, si la glossàvem en els mateixos termes, potser hauríem de dir que la consciència mor «d’un cos» i no «en un cos», atès que, essent immortal, desapareix pel simple fet d’habitar un cos i no hi abandona pas cap (seu) cadàver.

      A parer meu, el tractament de la corporeïtat a l’ontologia sartriana és un pèl erràtic. Tot i que no la redueix al doble vessant del cos-organisme i el cos-consciència, sinó que aborda diverses formes de relació amb el cos propi i el dels altres, totes les que no gaudeixen de l’espontaneïtat existencial degraden la corporeïtat a cos-objecte, en la mesura que depenen de la mirada d’altri. A més, sorprenentment, la descripció fenomenològica de la relació òptima avança fins a establir una presumpta similitud de la consciència del cos amb la consciència del signe.²⁶ De faisó anàloga al signe, que es defineix per la transparència i/o transcendència, essent-hi només per apuntar cap a allò que significa, el cos, mentre està lliurat al món, ni tan sols es nota a si mateix –mèdium en trànsit. Així doncs, a Sartre no li dol d’assimilar el cos al llenguatge representatiu, sempre que això permeti desmaterialitzar-lo, a fi de deslliurar-lo de la inèrcia i la passivitat. N’exposa la raó de fons a L’existencialisme és un humanisme, sinopsi per al gran públic de la seva obra cabdal:

      Tot materialisme té com a conseqüència el fet de tractar tots els homes, i un mateix i tot, com a objectes, és a dir, com un conjunt de reaccions determinades, que no hi ha res que les distingeixi del conjunt de les qualitats i dels fenòmens que constitueixen una taula o una cadira o una pedra.²⁷

      Ben mirat, no acusa el materialisme de tractar els homes com a ens materials, sinó com si fossin objectes. Creu, tal vegada, que els humans són fets de matèria, però que això sol no els converteix en objectes? Probablement. De tota manera val a dir que, si bé argumenta sobre l’ésser aconscient en uns termes que sovint ens recorden la llei de conservació (de la matèria),²⁸ l’anomena ésser-en-si. I com que de l’ésser-ensi no es pot predicar res més que l’ésser (Parmènides docet), lògicament no se li pot atribuir la materialitat. Quan, anys després, Sartre s’inclinà per la filosofia marxista, s’abocà a la defensa de la praxi més que no del materialisme.

      Ni Déu ni matèria –sinó llibertat. L’ateisme sartrià consisteix a desentendre’s de l’existència divina. Encara que hagués existit, Déu hauria estat prou sobrer per no entorpir la llibertat humana. Molt bé. I què ens en diu de la matèria el filòsof? Poca cosa.²⁹ L’engresca més el nyap d’una humanitat obsedida a emular Déu que no la possible avinença entre llibertat i materialitat.

      1. «L’art és màgia alliberada de la mentida de ser veritat.» Ho escrigué T. W. Adorno a Minima moralia; en Gesammelte Schriften [G. S.], V. iv, p. 252.

      2. B. Russell, ABC of Relativity, p. 10. Situa la veritat de la ciència per damunt de l’experiència del real, fins a prescindir, si cal, del concepte de «realitat».

      3. El sentit de realitat es posaria a prova en el moment en què pogués tocar la ferida, no abans.

      4. J.-P. Sartre, La nàusea, p. 38.

      5. Ibid., p. 26.

      6. Ibid., p. 36.

      7. «Aquesta estructura de reflex-reflectant [que és la consciència originària] ha desconcertat els filòsofs, que l’han volguda explicar amb el recurs a l’infinit, adés posant, com Spinoza, una idea-ideae que crida una idea-ideaeideae, etc., adés definint, a la manera de Hegel, el retorn sobre si mateix [ retour sur soi] com el veritable infinit.» J.-P. Sartre, L’être et le néant, p. 112.

      8. D’ara endavant, escriuré «ésser-conscient» (amb guionet) per remarcar la idea expressada més amunt, en crítica a Descartes, que es tracta de la consciència com a ésser.

      9. J.-P. Sartre, La nàusea, p. 101.

      10. J.-P. Sartre, L’être et le néant, p. 344.

      11. J.-P. Sartre, La nàusea, p. 246.

      12. També el solitari Zaratustra pateix la «gran nàusea». Però, al personatge nietzscheà, li ve del fàstic i el fastig que li inspira «l’últim home», aquell que està cofoi de la seva mesquina humanitat.

      13. Sartre cita aquest vers que, a Els mots, diu que va aprendre de l’àvia materna.

      14. J.-P. Sartre, L’être et le néant, pp. 198, 366, 373.

      15. J.-P. Sartre, La nàusea, p. 23.

      16. Cf. J.-P. Sartre, Esbós d’una teoria de les emocions (1939).

      17. T. W. Adorno / M. Horkheimer, Dialèctica de la Il·lustració, a G. S., v. III, p. 284.

      18. I. Kant, Crítica de la raó pura, A 219, B266.

      19. Per Sartre, els «forats» de no-ésser els introdueix, en l’ésser, l’ésser-conscient com a negació que ell (pur reflex) és de la substantivitat: «El no-res no es pot norrear [néantir] sinó sobre el fons d’ésser: si es pot donar el no-res, no és ni abans ni després de l’ésser, ni, d’una manera general, fora de l’ésser, sinó en el si mateix de l’ésser, en el seu cor, com un cuc.» J.-P. Sartre, L’être et le néant, p. 56. El terme néantir, així com néantisation, són calcs dels nichten i Nichtung de Heidegger.

      20. Ibid., p. 378.

      21. La consciència d’existir és instantània, però discorre temporalment com a consciència del món.

      22. Al capdavall, pensa la temporalitat com a negativitat.

      23. J.-P. Sartre, La nàusea, p. 194.

      24. Ibid.

      25. J.-P. Sartre, L’être et le neánt, p. 74.

      26. Ibid., p. 370.

      27. J.-P. Sartre, Fenomenologia i existencialisme, p. 64.

      28. No pas de l’energia, considerant que l’ésser-en-si és estàtic (i que fins i tot aquest predicat li sobra).

      29. En diu, o almenys insinua, moltes més coses a les obres literàries que no a les filosòfiques.