contraris, s’havia basat en la sentència «la guerra és el pare de totes les coses».3 Al primer cop d’ull, en podríem treure la impressió que també ell extrapolava les estructures lingüístiques a la realitat, és a dir, que Nietzsche incorria en allò mateix que criticava. Però hi ha d’altres maneres d’entendre-ho, com ara aquesta: Heraclit ensenyà als mortals que són llurs encarcarades opinions les que els fan ballar el cap amb els contraris; per exemple, en percebre bíos i biós (vida i arc) com gairebé iguals i alhora tan diferents que l’un nega l’altre. Als homes, l’esdevenir se’ls escapa perquè només poden conèixer objectes. Altrament, en un món on tot esdevingués de continu sense aturar-se mai, no hi durarien gaire. Han de menester que alguna entitat subsisteixi –per això dita substància– a través dels canvis. D’aquí ve l’encarcarament de la lluita tal com ells, pel cap alt, poden copsar-la: només polaritzada. Sarah Kofman ho glossa advertint que, les contradiccions, els humans les refusen –i han de refusar-les– perquè estan mancats de la força necessària per assumir-les. Aquest és el motiu de debò que, al llarg de mil·lennis, s’ha intentat dissimular sota l’ideal de l’autocontrol i la voluntat de marcar límits a les realitats que semblen esquivar-los: tant la realitat anímica de les passions, els sentiments, etc., lliurats sovint a l’ambivalència, com la realitat política congriada en les lluites de poder.
De l’època de reflexió sobre Kant i Schopenhauer prové Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (1873), un bell opuscle que Nietzsche deixà inacabat, i que encetà adoptant l’estil de les faules:
En algun racó remot de l’univers centellejant que s’escampa en innombrables sistemes solars, hi va haver una vegada una estrella en què animals llestos van inventar el coneixement. Va ser el minut més arrogant i més enganyós de la «història universal»: però va ser, tanmateix, només un minut. Després de poques alenades de la naturalesa, l’estrella es va congelar i els animals llestos van haver de morir.4
Perduda en la immensitat de l’univers, la «història universal» –de què els homes s’imaginen protagonistes– n’ocupa a penes un minut. Però, quant de temps hi serem encara, de segon en segon fins a seixanta, posat que ens hàgim de prendre seriosament això que Nietzsche ens transmet com a «invenció d’una faula»? Prou que ho deu considerar factible, tot i així, ja que gosa parlar del futur amb el caràcter inexorable que hi dóna el temps verbal en passat.
Com a narrador, val a dir-ho, Nietzsche s’ha revestit la màscara dels extraterrestres de Russell, aquells «que recordarien el futur i haurien d’inferir el passat». Al capdavall, ningú no pot recordar la seva pròpia extinció. I això no obstant, qui la vulgui fer objecte d’un relat, haurà de confegir-lo com un impossible record del futur, talment com si aquest ja hagués passat. Sortosament, compta amb l’ajut de la gramàtica, que li facilita un temps verbal anomenat «futur anterior» en algunes llengües llatines (la nostra en diu futur «perfet», ergo «acabat»). A més, en el fons, atès que l’esdevenidor està subjecte a la contingència, tota inferència obté el seu grau de necessitat del passat, mirant cap allò que ha estat. Tret que hom miri –no resulta incompatible– cap a allò que és; altrament dit, cap a allò que pertany –ja– a l’ordre de l’etern. A l’eternitat dels nombres i/o l’eternitat dels astres.
Es glaçà l’estel on feien la viu-viu uns animals molt llestos (kluge). I sembla que ells mateixos –de massa arrogants?– en van tenir una bona part de culpa. Potser no eren tan intel·ligents com creien i no van saber preveure ni afrontar el daltabaix. O potser van escampar pertot arreu la gelor mortal de les seves pròpies ànimes, enderiades a preservar la freda neutralitat d’una invenció que anomenaven coneixement. D’invenció humana el qualifica Nietzsche, la qual cosa pot estranyar de bell antuvi, ja que també les altres espècies vives disposen d’òrgans processadors de la seqüència estímul-resposta. Fins i tot n’hi ha bastants de dotades de consciència, si més no, com a estat d’alerta enfront dels esdeveniments externs. Ara bé, si el coneixement és exclusiu dels humans, aleshores, no es redueix ni a la sensibilitat ni a la consciència així entesa. Per tant, anem de dret a concloure que Nietzsche reserva el nom de «coneixement» per a la forma lingüística de relació dels individus amb el medi.
L’exclusivitat del coneixement lingüístic és una premissa llargament sostinguda, per desestimació de les analogies amb el llenguatge humà que suggeria la conducta d’algunes altres espècies; adés perquè s’hi observava (Aristòtil, en les abelles) uns sofisticats mitjans de comunicació intraespecífica, adés perquè calia justificar (Descartes, dels lloros) una festejada habilitat en la imitació de la veu humana. Comptat i debatut, els filòsofs van escollir la puresa abstracta dels conceptes com a tret definidor del llenguatge dels homes. Més abstracte, però, resulta el llenguatge de senyals, ja que basta una qualitat aïllada de l’objecte emissor (senyal acústica, llum de color, etc.) per induir la conducta reglada del seu perceptor. Tanmateix, es veu que solament l’abstracció conceptual –i no la sensorial– ha merescut l’orgullosa admiració dels filòsofs. El concepte pel concepte, això admiren. Nietzsche ho critica mitjançant una inversió de l’ordre canònic entre lògica i retòrica: el significat conceptual dels mots –erròniament qualificat de sentit propi– no és anterior, sinó posterior al seu sentit figurat o metafòric. Ho prova, de cara al nostre tema, el mot hýle, que els grecs usaven per designar la fusta, i Aristòtil, el seu concepte de «matèria». Llavors es tractà d’una sinècdoque.5
Un concepte és l’esquelet d’una metàfora creada en temps immemorials. L’acte d’afigurar-se un primer nom per als éssers existents obeïa –obeeix i tostemps obeirà– a una mirada d’artista. Llàstima que els homes, oblidant-ho, s’han tornat uns mentiders. És clar que, des de la nostra perspectiva, no titllaríem pas de mentidera, enganyadora o falsa una metàfora. Però Nietzsche llança les tres acusacions contra el llenguatge humà, en la mesura que els interlocutors defensen un concepte suprem, el de veritat. Significa, per ells, dir les coses tal qual són. Els d’avui dia ja ni tan sols recorden el cerimonial pudor amb què els seus ancestres alçaven els vels –el vel que cobreix i/o amaga. Ja no tenen miraments, només els in-teressa sobreviure. Ara, de ben segur que els homes no s’han equivocat mai respecte a l’objectiu pràctic de les «seves» veritats; només en aquest encert s’han mostrat i es mostren realistes. De fet, el llenguatge no diu les coses tal com són, sinó les relacions que els humans hi entaulen. I aquests es limiten a imaginar els objectes que els resulten útils. Es basteixen un món a mida. Així doncs: «Què són, al capdavall, les veritats de l’home? –Són els errors irrefutables de l’home.»6
Si el món existís per ser útil a l’home –com narra la Sagrada Escriptura–, potser els humans en tindrien prou d’imaginar la realitat; i les seves veritats, en lloc de cenyir-se a hipostatitzar relacions, dirien l’autèntic ésser de les coses. Vet aquí la raó per la qual costa tant i tant als filòsofs desempallegar-se de Déu, almenys com a Idea. Tampoc no se’n surt gaire més bé el presumpte ateisme d’escola darwiniana. Encara que, aparentment, l’extraordinària adaptació al medi demostra que l’home no l’erra sovint, o només en dosis assimilables, res no ens fa pensar que la nostra espècie no desapareixerà mai d’aquest racó de l’univers. Hi ha qui arriba a conjecturar-ne –Russell, per exemple– una lliure autoextinció; lliure no pas per voluntària, sinó en tant que podria anar lligada als mateixos èxits científics. Allò que se’n diu, correntment, morir d’èxit:
Les existències d’urani en el planeta són molt limitades, i hom podria témer que s’exhaurissin abans de l’extermini del gènere humà. Però ara que es pot utilitzar una font pràcticament il·limitada d’hidrogen, hi ha força raons per esperar que l’homo sapiens pugui acabar amb si mateix, enfront del gran avantatge que animals menys ferotges podran sobreviure.7
Al·ludeix a tot plegat la imatge de «l’estrella glaçada»? O potser representa que l’astre s’atipà –fins a consumir-se– d’uns pobladors improcedents, impertinents, intolerables? Mai no ho sabrem. Però gosem suposar que, a l’espècie de la faula, l’extinció no li sobrevingué per ignorància del fet