ordination in the post-Hussite Bohemia», en K. Bobková-Valentová, E. Doležalová et al. (curs.), Festschrift Zdenka Hledíková, Roma-Praga, 2009, pp. 145-158. ÍD., Svecenci prazské diecéze 1395-1416 [Gli ordinati della diocese di Praga 1395-1416], Praga, 2010. A. PODLAHA (ed.), Liber ordinationum cleri 1395-1416, Praga, 1922. ¶ 21 Cfr.J. BAUCELLS I REIG, Vivir en la Edad Media... O. MURALL DEBASA, «Els escolars tonsurats de la catedral de Barcelona (s. XIV)», Acta Historica et Archæologica Mediævalia, 31 (2011-2013), pp. 197-212. ¶ 22 Cfr.J. ROSSELLÓ LLITERAS, Liber Ordinationum Ecclesiae Maioricensis, vol. I 1377-1390, Palma de Mallorca, 1983. ÍD., «El sacerdote frente a la vida sexual en la Edad Media. Estudio concerniente a la diócesis de Mallorca», Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 51 (1995), pp. 105-124. ¶ 23 Cfr.M.ª M. CÁRCEL ORTÍ, «Notas de Diplomática episcopal: Títulos de órdenes sagrades», Hispania Sacra, XLV, núm. 92 (1993), pp. 429-458. ÍD., «“Ad servicium Ecclesiae dedicandi”. Clérigos aragoneses ordenados en Valencia en el siglo XV», Aragón en la Edad Media, XVI (2000), pp. 163-183. ÍD., «Clérigos de la diócesis de Cartagena ordenados en Valencia en el siglo XV», en Littera Scripta. In honorem Prof. Lope Pascual Martínez, Murcia, 2002, pp. 131-148. ÍD., «“De presbitero genitus et soluta”. Dispensas de ilegitimidad para ordenarse en la diócesis de Valencia (siglos XIV-XV)», en Estudios dedicados a José María Fernández Catón, I, León, 2004, pp. 133-162. ÍD.: «Notas de diplomática episcopal: Reparación de dos letras de tonsura», Saitabi, 59 (2009), pp. 211-230. M.ª M. CÁRCEL ORTÍ i V. PONS ALÓS, «El clero valentino en la época de los Borja», en P. Iradiel i J. M.ª Cruselles (coords.), De València a Roma a través dels Borja. Congrés commemoratiu del 500 Anniversari de l’any jubilar d’Alexandre VI, València, 23-26 de febrer de 2000, València, 2006, pp. 223-262. M.ª M. CÁRCEL ORTÍ i V. PONS ALÓS, «El clero valentí en l’època de Francesc Eiximenis (1383-1408)», en R. FERRER NAVARRO (cur.), Eiximenis i la seua obra, València, 2010, pp. 222-245. V. GARCÍA JUAN, El «Liber Ordinum» (1407-1411) de la Diócesis de Valencia, València, Universitat de València, 1985. Tesi de llicenciatura inèdita. M.ª N. MUNSURI ROSADO, El clero secular en la Valencia del siglo XV. Composición e influencia sociopolítica, València, 2010. L. TOLOSA ROBLEDO, El «Liber Ordinum» (1402-1406) de la Diócesis de Valencia, València, Universitat de València, 1983. Tesi de llicenciatura inèdita. ÍD., «El Liber Ordinum de la diòcesi de València. Capellans i tonsurats a la Ribera (1403-1406)», Quaderns de Sueca, vii (1985), pp. 8-16. ¶ 24 Cfr.R. NAVARRO NIETO, El reclutamiento del clero en la diócesis de Zaragoza durante el arzobispado de Francisco Clemente Pérez (1416-1419), Saragossa, Universidad de Zaragoza, 2009. [Treball del Diploma d’Estudis Avançats inèdit]. ¶ 25 Cfr.S. A. BIANCHI, «Per la storia della chiesa veronese... (Parte prima)», pp. 78-80. ¶ 26 Cfr.S. A. GOMES, «As “Matrículas de Ordens”...», p. 240. ¶ 27 Cfr.S. A. BIANCHI, «Per la storia della chiesa veronese... (Parte prima)»..., pp. 80-81. ¶ 28 La recepció generalitzada de la tonsura en edats tan primerenques suposa una clara mostra d’estratègia familiar, en contraposició a aquells que s’iniciaven de manera més tardana en la carrera eclesiàstica. En la primera meitat del segle XV, a la ciutat de València entorn d’un 70% havia aconseguit el presbiterat, la qual cosa confirma la imatge de la carrera eclesiàstica com un procés tendent a la seua consumació plena, facilitant-se d’aquesta manera la promoció personal en l’àmbit diocesà, per a exercir càrrecs rellevants al servei del bisbe en la cúria o en la catedral, entre altres (cfr. N. MUNSURI ROSADO, Perspectiva socio-económica del clero secular en la Valencia del siglo XV, València, PUV, 2006, p. 526). ¶ 29 Cfr.J. BAUCELLS I REIG, Vivir en la Edad Media..., vol. 4, pp. 2813-2836 i 2646-2849. ¶ 30 Cfr.I. PÉREZ DE HEREDIA Y VALLE, «Sínodos medievales de Valencia. Edición bilingüe», Anthologica Annua, 40 (1993), pp. 102-103, 205-206 i 219, respectivament. ¶ 31 Cfr.M.ª M. CÁRCEL ORTÍ i J. V. BOSCÁ CODINA,, Visitas pastorales de Valencia..., p. 272. ¶ 32 Vegeu la miniatura número v, f. 74v que il·lustra la tonsura impartida pel bisbe de Sens en un manuscrit datat a principi del segle XV, en C. GASPAR (ed.), Le Pontifical de l’Eglise de Sens, Brussel·les, 1925; la fig. 1 i 2 en M. LÓPEZ-MAYÁN, «La producción de manuscritos iluminados en la Curia papal a finales del siglo XIII: dos nuevos pontificales conservados en España», Archivo Español de Arte, LXXXV, 339 (2012), pp. 213-232 i la fig. 2, 3 i 4 en ÍD., «Franciscanismo y papado en el siglo XIII: una visión desde los manuscritos litúrgicos iluminados en la Curia”, SÉMATA, Ciencias Sociais e Humanidades, 26 (2014), pp. 739-758 i, sobretot la magnífica miniatura que apareix al f. 6v del riquíssim Pontifical de Matías Corvino, realitzat a Itàlia cap a 1480-1490 amb destinació a la gran biblioteca d’aquest rei d’Hongria per mediació del seu ambaixador a Roma, el bisbe Janos Vitez, que es conserva a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, Ott. lat. 501, i que s’ha utilitzat per a il·lustrar la coberta d’aquest llibre. Agraïsc a la professora de la Universitat de Santiago, Mercedes López-Mayán, les dades que m’ha aportat per a identificar aquesta miniatura. ¶ 33 Vegeu les miniaturas del Pontifical de Vidal de Blanes, bisbe de València, en les quals s’aprecien els objectes que rebien els ordenands d’ordes menors (ACV, ms. 119, ff. 6r, 8r, 9v i 13r). ¶ 34 Vegeu les miniatures del Pontifical de Vidal de Blanes on s’aprecien els objectes que rebien els ordenands d’ordes majors (ACV, ms. 119, ff. 16r, 17r, i 26r). ¶ 35 Cfr.J. BAUCELLS I REIG, Vivir en la Edad Media..., vol. 4, pp. 2882, 2887 i 2893. ¶ 36 Les lletres dimisòries o litterae patentes eren unes cartes signades pel bisbe i validades amb el seu segell, o pel vicari general en absència del bisbe, per les quals remetia un dels seus diocesans a un altre prelat perquè li conferira els ordes. ¶ 37 Cfr.V. GUITARTE IZQUIERDO, Obispos auxiliares en la historia del arzobispado de Valencia, Castellón de la Plana, 1985, pp. 34-35. ¶ 38 Va ser bisbe de Sogorb-Albarrrasí des de 1473 fins 1498 i magister domus s. palatii. Va ser creat cardenal diaca del títol de Santa Àgata per Alexandre VI el 19 de febrer de 1496. Va morir el 25 de març de 1500 (cfr. C. EUBEL, Hierarchia Catholica medii aevi, vol. II, Münster, 1914, pp. 23 i 234). ¶ 39 ... apud ortum honorabilis Joannis Venrell de Sent Ramon, civis Xative, vulgariter nuncupatum l’ort de Na Vendrella, extra muros ipsius civitatis Xative, cum ea ipsa civitas esset die presenti ecclesiastico posita interdicto (ABL, Fons documentació eclesiàstica, caixa XVIII/2, f. 49v). ¶ 40 Correspon a Jaume Alamà, de Llíria, que va ser ordenat de prevere el 10 de gener de 1473, amb dispensa concedida pel llegat papal, Roderic de Borja, per mitjà d’una butla, la lletra testimonial de prevere del qual va quedar registrada en el Llibre de col·lacions d’aqueix any i la dispensa ja estava registrada en el Llibre de col·lacions de l’any anterior (ibíd., f. 100v). ¶ 41 El 12 de març de 1468 ob indisposicionem prefati reverendi fratris Miquaelis episcopi Christonopolitanus non fuerunt generales ordines neque in presenti civitate neque in diocesi Valentina celebrati (ibíd., f. 53r); el 2 de abril tampoc va poder actuar el bisbe, però va concedir la tonsura en la seua habitació (ob eius infirmitatem non celebravit ordines generales, sed in domo sue habitacionis, Valencie, sub dicta licencia, infrascriptos tonsuravit (ibíd., f. 53v), fet que va ocórrer de nou la vespra de Pasqua d’aqueix any (ob eius corporalem indispositionem, non celebravit ordines generales, sed in domo habitacionis sue Valencie sub dicta licencia scolares infrascriptos tonsuravit (ibíd., f. 54r). El bisbe Miquel Cascant va morir a València a la fi d’aqueix any (cfr. V. GUITARTE IZQUIERDO, Obispos auxiliares..., p. 34). ¶ 42 El 17 de març de 1469 ob defectu presbiteri ad alios ordines alter non fuerunt promoti (ABL, Fons documentació eclesiàstica, caixa XVIII/2 f. 68r); el 21 d’abril de 1470 ob defectu presbiteri non fuerunt celebrati ordines (ibíd., f. 78v); el 9 de març de 1471 ex defectu personarum ad alios ordines promovendorum non fuerunt celebrati ordines (ibíd., f. 85v); el 30 de març, 13 d’abril i 8 de juny d’aqueix mateix any non fuerunt celebrati ordines ob defectum ordinancium (ibíd., f. 86r, 86v, 87r, respectivament); el mateix va succeir el 8 d’abril de 1473 non fuerunt celebrati ordines ex defecto ordinandorum (ibíd., f. 110v). ¶ 43 Així va succeir el 14 de març de
