Caminar per la vida vella
La memòria involuntària en la literatura i l’art
Assaig 44
Caminar per la vida vella
La memòria involuntària en la literatura i l’art
Lluís Quintana
Universitat de València
© Lluís Quintana Trias, 2016
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2016
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 – 46010 València
Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa
Il·lustració de la coberta: Edouard Manet, Olympia (1863), fragment.
Maquetació: Textual IM
Correcció: Communico-Letras y Píxeles S.L.
ISBN: 978-84-9134-021-8
Índex
2. CONSIDERACIONS INICIALS SOBRE LA MEMÒRIA
La sang a la neu (Chrétien de Troyes)
L’engany de les paraules (Boccaccio)
L’objecte retrobat (Verdaguer, Pérez Galdós, Graves)
Terme i concepte de rêverie (somieig)
Fortuna del somieig al segle
El somieig com a tòpic
Somieig i malenconia
5. LA MEMÒRIA INVOLUNTÀRIA: ELEMENTS PER A UNA DEFINICIÓ
La góndola (Goethe)
Les flors de madame de Warens (Rousseau)
Punts en el temps (Wordsworth)
Misticisme, transcendència i sentiments oceànics
Els records de la pobra Susan (Wordsworth)
El jardí de la infància (Leopardi)
Mozart i les taronges (Dickens, Mörike, Oller, Unamuno)
El gos de mitjanit (Nietzsche)
La boira a Jalta (Txékhov)
El pregó dels venedors de coco (Machado de Assis)
Una tarda d’estiu (Maragall)
Els llimoners de la font (Machado)
8. EL DÉJÀ VU: TERME I CONCEPTE
El maneguí de pell (Benjamin)
Natàlia i les olors (Rodoreda)
9. DEFINICIÓ DEL TERME MEMÒRIA INVOLUNTÀRIA
10. FORTUNA DE LA MEMÒRIA INVOLUNTÀRIA AL SEGLE XX
La cançó de Gretta (Joyce)
El record de la tramuntana (Pla)
La llengua de Zeno (Svevo)
Un cafè a Viena (Zweig)
El record del gel (García Márquez)
Les primaveres a París (Villalonga)
L’edat lluminosa (Alberti)
Una glossa de Proust (Ferrater)
La cançó de Kay (Priestley)
Els genolls de la Saraghina (Fellini)
La marca de l’autenticitat (Brodsky, Handke)
Caminar per la vida vella
La memòria involuntària en la literatura i l’art
1.
Goethe a Erfurt
El 27 de setembre de 1808 Napoleó Bonaparte, en la campanya militar que l’havia de dur a dominar tot Europa i arribar fins a Moscou, es va instal·lar a Erfurt, una ciutat al bell mig d’Alemanya, la capital de l’actual land de Turíngia, on tenia pensat quedar-se fins al 14 d’octubre. Estava previst que s’hi entrevistés amb el tsar Alexandre I i tot de reis alemanys d’abans que existís un estat anomenat Alemanya: els reis de Baviera, Saxònia, Württemberg, Westfàlia i Prússia. Qui hagi llegit Guerra i pau recordarà que és en aquesta entrevista quan s’inicia l’amistat entre els emperadors rus i francès que tantes conseqüències tindrà a la narració. Napoleó va portar amb ell part de la seva cort i fins i tot una companyia de teatre, que va representar obres de Voltaire, Racine i Corneille: el flamant emperador havia entès que la política cultural era un element fonamental en el seu projecte imperialista. En aquesta cort s’hi incorporaria pocs mesos després un jove de 26 anys anomenat Henri Beyle, el futur novel·lista que firmaria amb el pseudònim de Stendhal.
Un d’aquests monarques alemanys era el gran duc Carl August de Weimar, que hi va anar acompanyat d’un ministre seu i alhora celebritat literària europea: Johann Wolfgang von Goethe. Napoleó va voler rebre Goethe i l’entrevista, a hores d’ara mítica, va tenir lloc el 2 d’octubre. Ens en queden diversos testimonis: un és el que immediatament després de l’entrevista va recollir Friedrich von Müller, amic i confident de Goethe i víctima del caràcter d’aquest (que sempre havia estat difícil i, als darrers anys de la seva vida, espantós). Müller, que havia acompanyat Goethe fins a l’avantsala del palau on es va realitzar l’entrevista, ho va transcriure el mateix dia 2 a les seves