aquesta entrevista que es troben com a annex a les converses. També tenim el testimoni de Johann Peter Eckermann, que va recollir en un dietari les seves converses amb Goethe en els darrers anys de vida de l’escriptor (Gespräche mit Goethe in den letzten Jahren seines Lebens (1836-1848) [Converses amb Goethe en els darrers anys de la seva vida (1994)]) i on Goethe explica en termes semblants a les notes esmentades les seves impressions sobre l’esdeveniment. Tayllerand, que era present a l’entrevista, també deixà un testimoni que no s’assembla gens al de Goethe i ni tan sols cita la cèlebre sentència amb què l’emperador francès hauria acollit l’escriptor alemany: «Vous êtes un homme» (segons la versió de 1824; la de 1808 és «Voilà un homme»), que ha passat a la mitologia cultural alemanya (el poder inclinant-se davant del geni, etc.).
Examinem de més a prop aquestes notes de 1824, que són això: notes, apunts, alguna frase de Napoleó que Goethe va escriure a partir del que recordava d’un episodi passat feia setze anys. D’aquest parell de pàgines, i també de les converses amb Müller i Eckermann, es desprèn la gran admiració que l’escriptor (nascut el 1749 i que, per tant, en el moment de l’entrevista tenia cinquanta-nou anys) sentia per l’emperador (nascut el 1769, o sigui vint anys més jove dia per dia gairebé), i també la que l’emperador sentia per Goethe, especialment per la seva novel·la Werther de 1774, quan Goethe tenia 25 anys. Aquesta obra de joventut havia estat un best-seller europeu; i, diu Goethe, a la vista de l’exemplar que l’emperador duia a sobre, «semblava haver-lo estudiat a fons». Napoleó l’havia llegit en la seva joventut i si tenia davant seu l’exemplar tantes vegades consultat, era perquè o bé pensava trobar-se amb Goethe ja quan sortia de París o bé perquè el duia sempre a sobre: en qualsevol dels dos casos es pot parlar d’una autèntica passió. Napoleó, sempre segons Goethe, va aprofitar l’entrevista per fer-li unes quantes observacions i li va criticar un determinat passatge del Werther que Goethe no va especificar, cosa que ha tingut molt entretinguts uns quants erudits. A nosaltres potser ens sorprèn menys l’arrogància de Napoleó corregint Goethe que no pas l’admiració que Goethe sentia per Napoleó: el 1824 encara trobava «plenes d’encert» les opinions de l’emperador. Deixem-ho córrer.
El que vull comentar d’aquesta entrevista és que setze anys després de transcorreguda, Goethe en recorda una cosa curiosa i és precisament un record que tingué aleshores, el 1808. Goethe està podrit de literatura, és clar, i sap que qualsevol cosa que escrigui serà llegida meticulosament per la posteritat ja que ell sap que és un geni (amb Goethe, les coses anaven així). Per tant, no hi ha res d’espontani en aquestes notes; però, així i tot, aquest record que diu que va tenir durant l’entrevista sembla convincent. És un record causat per la circumstància següent: l’entrevista amb Napoleó es realitzà al palau del governador, que havia estat abans la residència de Karl Theodor von Dalberg quan era Statthalter (un càrrec burocràtic important) del bisbe-príncep de Magúncia. Goethe havia estat amic de Dalberg i ja havia estat en aquesta residència. Doncs bé, és en aquest mateix palau on el 1808 li salta el record: «més de trenta anys abans», diu, hi havia viscut «entre tantes hores felices, tantes hores tèrboles també». Però no dóna més informació i ens caldria anar a la bibliografia de Goethe per saber què va passar a Erfurt «més de trenta anys abans», és a dir entre 1776 i 1778. Acabem, però, l’entrevista. Goethe, que coneix els grans homes i aquells que com el gran duc pensen que ho són, sap que els grans homes es cansen aviat de les seves joguines i que, al cap d’una estona, Napoleó ha perdut interès per ell. Aleshores, diu, «vaig tenir temps d’examinar el lloc i somiar en el passat». Al final demana permís i se’n va. Després explicarà emocionat no pas els detalls (caldrà esperar fins al 1824) sinó l’emoció sentida. Per exemple, en una carta a Cotta, el seu editor, li dirà: «puc dir que en la meva vida no he pogut trobar res de més alt ni de més satisfactori».
Tinguem en compte les circumstàncies de l’entrevista. El gran duc Carl August havia contractat Goethe com a ministre l’any 1776, quan ja era el famós autor del Werther. Per què l’un el va contractar i l’altre ho va acceptar és un misteri que encara ara no s’ha acabat de resoldre. No consta que Carl August tingués gaires aspiracions intel·lectuals, però és que Weimar tampoc no era un lloc gaire atractiu: cal tenir present que tots aquests monarques i grans ducs no eren gran cosa. La ciutat de Weimar, per exemple, tenia aleshores 6.000 habitants. Segons un testimoni de l’època, que hi arriba atret per l’admiració de Goethe, «tot és increïblement estret i petit!». El gran ducat no abastava gaire més que un municipi nostre: només 24 quilòmetres separen Erfurt de Weimar. Ni era tampoc gaire poderós: qualsevol gran terratinent anglès tenia un pressupost més elevat que aquell gran duc amb ministres i exèrcit propi. Aquestes pretensions eren sovint objecte de sàtira pels literats romàntics (per exemple, a les Lebens-Ansichten des Katers Murr (1819-1821) d’E. T. A. Hoffmann [Opinions sobre la vida del gat Murr (2004)]), i actualment en diem «països d’opereta» perquè les operetes franceses i alemanyes sovint els usaven com a marc per a les seves inversemblants històries. Ara, culturalment no eren una cosa menyspreable: cada un tenia el seu teatre (barroc, normalment), la seva orquestra i el seu compositor de cambra: Bach (mort dos anys després del naixement de Goethe) havia estat empleat a Weimar; Telemann i Händel eren contemporanis de Bach i treballaven a pocs quilòmetres de distància, separats, això sí, per tot de fronteres i barreres. D’altra banda, la mare del gran duc havia iniciat una biblioteca considerable i molt bonica, que Goethe va ampliar i que ara porta el nom de la fundadora: Herzogin Anna Amalia Bibliothek. Fos com fos, tot i ser ministre d’un estat minúscul, Goethe sempre va semblar prendre’s amb serietat la seva tasca d’administrador.
Doncs bé, l’arribada de Goethe a Weimar no havia estat fàcil, entre altres raons perquè era molt més jove que tots els altres alts funcionaris de la cort i alhora estava més ben preparat que ells, havia vist més món i, a més, era famós. Però sobretot perquè no era aristòcrata: era un burgès (més en el sentit d’aleshores que no pas l’actual) i pretenia introduir-se en un món que l’Antic Règim tenia vedat a gent del seu origen, cosa que de segur li devien recordar a tota hora (al Werther hi trobem un episodi d’aquesta mena experimentat pel protagonista). Això ens pot ajudar a entendre l’escena que ens ha preparat Goethe en el seu escrit sobre l’entrevista amb Napoleó que esdevé, és clar, la representació del seu triomf. Tots aquells consellers i ministres altius i envejosos, què se n’ha fet? Aquella aristocràcia pretensiosa, quin poder tenia, l’any 1808? Tot s’ho havia endut el vendaval napoleònic i, nosaltres ho sabem millor que no pas Goethe (amb perdó), aquest vendaval va ser poca cosa comparat amb el vendaval que va dur Napoleó al poder: la Revolució Francesa, que va enfonsar definitivament l’Antic Règim malgrat els esforços restauradors de les monarquies europees que van derrotar l’emperador. L’únic que havia resistit havia estat Goethe, aquell parvenu que els nobles de Weimar tenien per no res. I a més de resistir era rebut per l’emperador mateix. Però no crec que aquestes humiliacions viscudes trenta anys abans siguin la font del record que té a Erfurt, no només perquè Erfurt no era jurisdicció de Weimar, sinó perquè recordar el 1808 aquests episodis dels anys setanta hauria estat massa teatral, fins i tot una mica mesquí per part de Goethe. Potser sí que hi són, és clar, però no crec que en constitueixin el fonament.
Aquí voldria insistir en un aspecte que pot semblar secundari i és que en aquest record del record hi ha alguna cosa que ens diu que aquell record primer, el que va tenir aquell llunyà octubre de 1808, va ser inesperat. Hi trobem un punt d’emoció que no sembla fingit quan diu «vaig recular i em vaig trobar exactament en el marc on trenta anys abans havia viscut, entre tantes hores, etc.». Prenc totes aquestes precaucions perquè estic parlant d’un fenomen psíquic involuntari, que succeeix espontàniament, i a l’obra de Goethe, esperar que hi hagi res involuntari o espontani, especialment en els darrers anys de la seva vida, és molt arriscat. Però si suposem que efectivament el 1808 va tenir aquest record, que no és una fabulació de l’any 1824 per representar (dramatitzar, dirien a l’època) el seu triomf, aleshores ens hem de fer una altra pregunta: com és que en un moment tan important per a ell, tan atabalador també, fins i tot en un home acostumat a la vida de la cort (però, insistim-hi, la cort de Weimar era diminuta comparada amb la que duia Napoleó durant la seva campanya), com és que aquest record l’envaeix tan oportú