ni tan sols l’autor podien conèixer. Montesinos, tot comentant aquesta mena de passatges, destaca l’interès que tenen «las extrañas asociaciones de ideas o de imágenes en Jacinta». No podem dir efectivament que vagi més enllà, en aquest cas, de l’associació d’idees i que es tracti de memòria involuntària: els objectes no poden fer recordar algú que Jacinta no ha vist mai. Però sí que li fan recordar la idea que ella, a través de les confessions però sobretot a través dels silencis de Juanito, s’ha fet de Fortunata, que es veu així definida per tot d’imatges: «refajos encarnados», «carretillas rechinando cargadas de equipajes», «llama apagada», «mujer muerta». Podem aventurar una hipòtesi: d’una banda, una feminitat («refajos») carregada de sensualitat («encarnados», «llama»); d’una altra, un allunyament momentani («equipajes») o definitiu («apagada», «muerta»); Fortunata és, doncs, un perill que Jacinta desitjaria que quedés definitivament descartat.
El següent episodi es troba més endavant (tercera part, setè capítol: «La idea, la pícara idea»), quan Fortunata s’entrevista amb Guillermina Pacheco. Guillermina Pacheco («la santa», però també «la rata eclesiástica») és un d’aquells esplèndids personatges secundaris de Pérez Galdós: una beata mig boja, de bona família, entestada durant tota la novel·la a construir un asil benèfic, i disposada a fer d’ànima bona per totes les esgarriades que troba, entre les quals Fortunata i una amiga seva, una prostituta anomenada Mauricia La Dura, que ja ha mort quan aquest episodi s’inicia. Fortunata explica a la seva consellera amb tota la innocència una trobada seva amb Juanito, que tot i estar casat encara l’empaita per tot arreu (i qui no ho faria?), malgrat les intervencions de Guillermina per arreglar-ho, intervencions sempre maldestres, com aquesta, en què Guillermina ha disposat a Jacinta perquè les escolti d’amagat.
–Hija mía, usted está hoy un poco alucinada. Bien quisiera poderla oír, consolarla… pero tiene que dispensarme por hoy… Otro día…
–¿Tiene usted que salir? –dijo la anarquista con pena–. Bueno, volveré; yo tengo que contarle a usted una cosa… Si no se la cuento a usted, lo sentiré… ¡Ay!, una cosa que me ha pasado ayer… ¡tremenda, muy tremenda!
Guillermina permaneció en pie, diciendo para sí: «¿Qué será?».
«Si persiste usted –agregó en voz alta–, en tener esas ideas estrambóticas, es difícil que yo la consuele. No nos entenderemos nunca».
En aquel momento la pecadora clavaba sus ojos en la santa. Se le estaba pareciendo a Mauricia. La cara no era la misma; pero la expresión sí… y la voz, se le había enronquecido como la de las personas que beben aguardiente.
–¿En qué piensa usted? ¿Por qué me mira tanto? –le preguntó Guillermina, que ya estaba impaciente por terminar.
–La miro a usted porque me gusta mirarla… Anoche y anteanoche, y todos los días desde aquel en que hablamos, la tengo a usted metidita dentro de mis ojos, la veo cuando duermo y cuando no duermo. Ayer, cuando me pasó lo que me pasó, dije: «No tengo sosiego hasta que no se lo cuente a la señora».
Guillermina, movida de gran curiosidad, se sentó, y tomándole una mano, le dijo en voz queda: «Cuente usted… Ya oigo».
–Pues ayer –refirió la joven con los ojos bajos, alzándolos al final de cada frase, como si pusiera con ellos las comas, más que con el acento–, pues ayer… iba yo tan tranquila por la calle de la Magdalena, pensando en usted… porque siempre estoy pensando en usted y… me paré a ver el escaparate de una tienda donde hay tubos y llaves de agua… Ni sé por qué me paré allí, pues ¿qué me importan a mí los tubos?… cuando sentí a mi espalda… mejor dicho aquí en el cuello, una voz… ¡Ay, señora!, la voz me sonó aquí detrás junto a estos pelitos que tenemos donde nace la cabellera, y fue como si me entraran una aguja muy fina y muy fría… Me quedé helada… Volvime… Le vi… Se sonreía.
Guillermina extendió la mano para taparle la boca; pero sin resultado.
–Yo no podía hablar… Me quedé como una estatua; me dieron ganas de llorar, de echar a correr o de no sé qué.
–No le diría a usted nada de particular –indicó la santa muy asustada, quitando gravedad al asunto–. Nada más que un saludo…
–¿Qué saludo?… Verá usted. Me dijo: «¿Chiquilla, qué es de tu vida?…». Yo no le pude contestar… Di media vuelta, y él me cogió una mano.
–Vamos, vamos, esto ya es demasiado –declaró Guillermina, levantándose turbadísima–. Otro día me contará usted eso…
–No, si no hay más… Yo retiré mi mano, y me fui sin decirle nada… No tuve alma para seguir adelante sin mirar para atrás, y miré y le vi… Me seguía, distante. Apresuré el paso y me metí en mi casa…
En aquest episodi, els tubs no exigeixen, d’entrada, una interpretació gaire sofisticada, perquè gràcies a la banalització que s’ha fet de l’obra de Freud estem advertits de la relació entre determinats objectes cilíndrics, tubulars, etc. i els genitals masculins (allò que s’anomena «signes fàl·lics»), de manera que la presència dels uns en un somni serien indici de l’interès, de vegades l’obsessió, amb els altres. De fet, a les pàgines següents a aquesta, Fortunata somniarà amb la botiga dels tubs i, seguidament, aniran apareixent llapis afilats i altres símbols d’aquesta mena. Però el que és interessant és que la primera trobada amb la botiga no es produeix en un somni, sinó mentre Fortunata va pel carrer, en un estat de somieig: «iba yo tan tranquila por la calle de la Magdalena pensando en usted… porque siempre estoy pensando en usted». Més endavant aquest somieig es repetirà en un estat més proper al somni, però amb la consciència encara no del tot perduda, com somnàmbula.
Ara, en què pensa realment Fortunata mentre va pel carrer? La seva relació amb Guillermina és doble: és amb l’única de qui pot parlar, d’una banda, del seu amor per Juanito, ni que sigui per mostrar penediment; de l’altra, li recorda Mauricia, la seva amiga morta. De fet, el parallelisme aparentment inexplicable que ella estableix entre Guillermina i Mauricia no és tan absurd, com els estudiosos s’han encarregat de mostrar. En tot cas, si sempre està pensant en Guillermina és perquè sempre està pensant en Juanito i això és el que l’atura davant la botiga de tubs: «¿qué me importan a mí los tubos?». No res, és clar. Però sí que importa molt el seu poder evocador de la masculinitat que li donava Juanito i que Maxi no li pot donar. En aquest sentit, el títol del capítol («La idea la pícara idea»), que es refereix al projecte embogit que té Fortunata, que pretén quedar-se embarassada de Juanito per tal de donar a Jacinta el fill resultant a canvi del pare, pot fer referència també a l’obsessió neuròtica pel mascle, que empeny Fortunata a trobar arreu la seva presència.
Que Juanito la trobi davant la botiga és només una casualitat, però gràcies als tubs, el poder substitutori de la memòria (que permet fer present, de manera al·lucinatòria, allò que està allunyat) és superat pel poder de la realitat. Té en compte aquí Pérez Galdós les gerres de vi que evoquen en el Quixot la presència de Dulcinea? Potser algú ho ha remarcat en algun lloc de la llarga bibliografia galdosiana: no em semblaria, en tot cas, impossible.
1. Els versos de l’Eneida se citen «En. x. yyy», on x és el llibre i yyy són els versos.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской