armats i arrenglerats. Alguns xiuxiuejaven i parlotejaven. Estaven dirigits pel lloctinent de procurador, Pere Matoses. Tot seguit aquell preguntà: «És aquest?». Uns quants van respondre: «Sí, aqueix és». Llavors, començà a increpar el propietari: «Cul de tal! Per què l’hau acollit en esta casa? Lançau-lo! Vaja-se’n tantost de la terra de son senyor!».9
De continent, en ser-hi front a front, Gonçal de Céspedes el va requerir, en el que seria el darrer intent per fer complir la comissió reial. Amb tot, Pere Matoses es va limitar a indicar-li que abandonés la baronia de Corbera. En aqueix moment, l’algutzir li va demanar una protecció a la que el lloctinent de procurador tampoc va accedir. «Aneu en bon·ora, que no teniu res que fer en esta terra, [...] y vós haveu tengut gran atreviment de fer lo que haveu fet».10 Nogensmenys, alguns hòmens —entre ells Joan de la Plana— es van oferir a acompanyar-lo fins la fita del terme d’Alzira.11
D’aquesta manera es consumava un dels episodis històrics potser més desconeguts i tèrbols dels ocorreguts al si de la baronia de Corbera: els denominats «successos de Polinyà». Emperò d’antuvi a la resistència, hauríem de considerar la fautoria, ço és, l’acolliment dels pròfugs de la vila d’Alzira; darrere de la qual —d’acord amb els seus vassalls— estava el mateix Francesc de Borja.
Així doncs, el següent punt a valorar hauria de ser el dels motius que conduïren al fet que una vulneració tan flagrant de l’autoritat reial —materialitzada en els dominis d’un dels més destacats membres de la noblesa hispànica— haja estat menystinguda i oculta durant tant de temps. I en eixe sentit, sembla que l’influx, la perícia i la posició social de la casa ducal de Gandia van jugar un paper destacat. Nogensmenys, també hi ajudà la deficient prossecució del procés, puix que per una sèrie de contingències —represes en el juí de residència contra misser Joan Francesc Benavent12— la causa va mancar d’algunes de les garanties processals adients.
D’entrada, pel que fa a Francesc de Borja, sembla que ni el duc de Calàbria ni menys els membres de la Reial Audiència s’atreviren a acusar-lo formalment de fautor, sinó més bé al contrari. I ben mirat, resultava fins i tot desaconsellable, si no imprudent, quant més per tractar-se d’un dels cortesans més propers i familiars de l’emperador.13 A això s’havia d’afegir el viu record de la seua enèrgica lluita contra bandolers i corsaris en el Principat. Car, tot açò ho portem a collació, atès que segurament la manera de procedir de les institucions hauria sigut distinta d’haver estat qualsevol altre membre de l’estament nobiliari valencià. Per consegüent, a Polinyà únicament se seguí un judici sumari contra els vassalls del duc pel delicte de lesa majestat, parell a la resistència practicada contra els oficials.
Emperò, sens dubte, va estar —en absència de Carles V— el concert de consellers i assessors amb l’aleshores regent, el jove príncep Felip, el que va acabar per desbaratar que hom cercara el més ínfim indici de culpabilitat en la persona del duc de Gandia, poc després que s’elevés el recurs al Consell d’Aragó. Tanmateix, el príncep encara féu més en tenir per bé absoldre i prendre a mercè —si no a tots— a quasi tots els vassalls del duc; restablint, així, la normalitat quotidiana al si de les esmentades baronies.14 Llavors, l’ànim reial concorregué deliberadament a minorar la transcendència de l’assumpte, facilitant que s’hi aboqués terra a sobre i al remat s’oblidés.
En tanta mesura ha estat així, que cap de les innumerables biografies, hagiografies i obres a l’abast sobre la vida del noble o del sant fa la més mínima menció a d’allò ocorregut a la localitat de Polinyà de Xúquer el desembre de 1545.15 En el seu lloc el lector trobarà referències certament principals i de temàtica molt diversa. A tall d’exemple, caldria esmentar els litigis continuats amb la segona esposa del seu pare: Francesca de Castro-Pinós, passant per la petició del Maestrat de Montesa per a Pere Lluís Galceran de Borja, l’acomodament familiar a Gandia, els ambiciosos projectes al si del ducat, la preocupació pels atacs corsaris a la costa valenciana o l’emmalaltiment i defunció de la duquessa, per finir en la seua pietosa conversió i l’ingrés en la Companyia de Jesús... Curiós silenci, al capdavall. El mateix ha ocorregut amb l’escassa bibliografia que s’hi ha aproximat —sovint de mode tangencial o inconscient— als «successos de Polinyà».16
És per això que l’edició del present recull documental, entre d’altres motius, naix de l’afany per intentar desenterrar i treure l’entrellat dels mencionats esdeveniments, puix que altrament romandrien —com fins ara— ocults per ventura i oblit dintre de lligalls amuntegats, ací i allà, als estants dels arxius. Així mateix, la transcripció dels originals, la seua convenient presentació cronològica d’una manera acurada i ordenada, i finalment la seua posada en valor, concorre tot plegat perquè els textos estiguen a l’abast de qualsevol —fent-los intelligibles a tothom— a més de facilitar-ne la lectura i l’estudi. Al remat, el resultat d’aquesta laboriosa tasca d’acoblament d’informació i composició ha estat el diplomatari que en aquest moment el lector reté entre les mans.
POSANT EL FIL A L’AGULLA: L’APARELLAMENT DEL DIPLOMATARI
No sempre resulta gaire senzill acostar-se, a partir de fonts primàries, a successos i circumstàncies històriques un tant allunyades d’allò hodiern. Aquells que ho han tastat saben que pel camí sovint s’han de superar esculls i paranys de tota mena. També cal ser conscients que el terreny on es juga la partida és inestable i que no sols hi intervé la perícia de l’investigador, sinó també l’atzar en qüestions com ara la conservació de la paperassa arxivística. Nogensmenys, la destresa n’és un grau, així com el coneixement d’allò que llibres, expedients i lligalls poden oferir o també saber fer-ne la interpretació adient dels esdeveniments. Però, sobretot, cal tenir paciència: enfilar l’agulla i —com diria Miquel Martí i Pol— començar a apedaçar.
Car, ho portem a col·lació en tant que —com s’ha mencionat adés— els vestigis documentals deixats pels protagonistes del procés històric han quedat disseminats arreu dels prestatges d’entitats arxivístiques i biblioteques. Per consegüent, resulta indispensable portar endavant una feixuga i laboriosa tasca: comparable amb la resolució d’un vell trencaclosques desafiant i sorprenent, alhora que incomplet, format per infinitat de peces que han quedat disgregades qui sap on i sense cap ordre aparent. És necessari, per tant, cercar-ne de noves de pertot, mirar de reunir-les, saber veure-hi les connexions i llavors tot plegat fer un exercici d’aproximació coherent a la realitat desapareguda. Amb tot açò, hom podrà, com si d’un enquadernador de llibres es tractara —després de passar el fil per l’ull de l’estri— cosir i lligar entre si els fragments; tot enllaçant-los de manera que tornen a dialogar amb el conjunt.
Particularment, si ens referim als «successos de Polinyà» s’evidencia profundament eixa necessitat de cercar, connectar i refer, més encara tenint en compte que l’indret de partida ha estat una desconeixença historiogràfica pràcticament absoluta. D’altra banda, també és cert que cap investigació pot iniciar-se sense un primer indici: el que desperta la curiositat, tot permetent estirar el fil del cabdell i treure l’eina. En eixe sentit, les evidències inicials van ser exhumades d’un petit recull documental en el qual constava una comissió mitjançant la qual el duc de Calàbria, lloctinent general del Regne, ordenava que es publiqués crida de trenta dies contra tots o la major part de pobladors d’Albalat de la Ribera, Polinyà de Xúquer, Riola i Sinyent.17
Tot