Senyors, bandolers i vassalls. AAVV

coniugiorum d’Alonso de la Vera Cruz, ço és sobre la validesa dels matrimonis a Nova Espanya; les vitae amb caràcter hagiogràfic, en tant que specula de la fe i els camins de Déu o l’Espill o llibre de les dones, de Jaume Roig.

¶ ¹²⁸ Veg. X. TORRES I SANS, «Les bandositats de nyerros i cadells: bandolerisme...», pp. 227-241.

¶ ¹²⁹ Veg. X. TORRES I SANS, «Les bandositats de nyerros i cadells a la Reial...», pp. 147-171; id., Nyerros i Cadells..., pp. 274-286.

¶ ¹³⁰ Veg. A. ALCOBERRO, Pirates i bandolers..., pp. 61-62; X. TORRES I SANS, «Les bandositats de nyerros i cadells: bandolerisme...», pp. 227-241; id., «El bandolerismo mediterráneo...», p. 409; id., Nyerros i Cadells..., pp. 27, 30-31, 64-66; 77-79; 91-92, 104-105, 126. A mode d’introducció a la definició i concepció del bandoler, veg. J. ÁLVAREZ BARRIENTOS i P. GARCÍA MOU-TON, «Bandolero y bandido. Ensayo e interepretación», Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, vol. XLI, 1986, pp. 7-58.

¶ ¹³¹ Aquest és, posem per cas l’àmbit de la Ribera del Xúquer, l’exemple de l’acolliment del cavaller alzireny Miquel Valero, el 1535, per part de Joan de Montagut Ribelles i Valero, senyor de l’Alcúdia i parent seu. Veg. V. M. GARÉS TIMOR, «Grups de poder i conflictivitat...», pp. 202-203.

¶ ¹³² En eixa direcció, es pot adduir que els pobletans que hi van acudir a l’avalot, sabien majorment a què hi anaven. Açò és patent pel que fa a l’epicentre, Polinyà de Xúquer, i també als habitants de Riola –en ser avisats pel notari, Jaume Eiximeno– però també és aplicable en part a Sinyent i Albalat de la Ribera. No debades, aquestos darrers, en deixar les seues llars, van decidir emprendre l’estratègia de rodejar als suposats enemics dels bandolers, tot sabent que una incursió corsària era poc plausible pel desembre. D’altra banda, no per casualitat Miquel Garcia de Cieza, Joan Burguera, Jaume Eiximeno i Pere Matoses es negaren a prendre ni fer llegir la comissió reial. Tampoc se’ns ha d’escapar l’actuació de Joan de la Plana, Francesc Noguera o del rector de Polinyà, resguardant els oficials reials perquè res dolent els ocorregués.

¶ ¹³³ Veg. À. CASALS, Antoni Roca, el capellà..., pp. 20-26.

¶ ¹³⁴ Ibidem, pp. 36-54.

¶ ¹³⁵ Veg. V. M. GARÉS TIMOR, «Aproximación a la genealogía de la Casa de Carlet durante la Edad Moderna» i V. PONS ALÓS, «La configuración de la baronia de Carlet», en Carlet: Historia, Geografía, Arte y Patrimonio, València, Facultat de Geografia i Història, Universitat de València, 2015, pp. 207-219 i 223-228.

¶ ¹³⁶ Hi ha per més, perquè Galceran de Castellví aconseguí que les penes capitals li foren condonades en desterrament sine die i serveis en favor de la Monarquia Hispànica a la Goleta i l’illa de Malta. Eixes circumstàncies van ser aprofitades per Àngela a l’hora de reclamar-li la restitució del dot i la custòdia de Maria de Castellví, l’única filla en comú. Tot i les intimidacions –puix als Castellví no els mancaven familiars ben posi-cionats a l’Audiència– la senyora de l’Alcúdia va acabar per obtenir sentència favorable al Consell d’Aragó. La reacció de Galceran va estar fugir de l’arxipèlag maltés i mirar d’ajustar comptes amb la seua muller. El 29 d’abril de 1573, quan la jove va ser ferida greument per un encaputxat que li disparà un pedrenyal prop del convent de Sant Domènec. Veg. V. M. GARÉS TIMOR, «Violencia y poder en la nobleza...», pp. 285-330.

¶ ¹³⁷ Ibidem, pp. 326-327.

¶ ¹³⁸ Veg. À. CASALS, Antoni Roca, el capellà..., pp. 44 i 50-58; L. OBIOLS PEREARNAU, «Relacions entre el comtat...», pp. 111-132; id., «Castellbò, 1528-1548...», pp. 203-251.

¶ ¹³⁹ J. GASCÓN PÉREZ, Alzar banderas contra su rey. La rebelión aragonesa de 1591 contra Felipe II, Saragossa, Institución Fernando el Católico i Prensas Universitarias de Zaragoza, 2010, pp. 87-92; id., «Aragón, ¿tierra de bandoleros? El difícil mantenimiento del orden en un reino del siglo XVI», Estudis. Revista de Historia Moderna, 40 (2014), pp. 191-212; L. OBIOLS PEREARNAU, «Relacions entre el comtat...», pp. 121-122; X. TORRES I SANS, Nyerros i Cadells..., pp. 31, 66, 91-92 i 104-105; id., «Alteracions aragoneses i bandolerisme català. “Nyerros” i “cadells” a les terres de Ponent (1579-99)», Recerques. Història, economia i cultura, 22 (1989), pp. 137-154.

¶ ¹⁴⁰ L. OBIOLS PEREARNAU, «Relacions entre el comtat...», pp. 121-122; id., Lo niu dels bandolers..., pp. 21-96; id., «Pendre la possessió del castell de Arçèguel. La contri- bució puigcerdanenca als setges d’Arsèguel (1587-1593)», Ceretania, 6 (2012), pp. 75-103; X. TORRES I SANS, Nyerros i Cadells..., pp. 79 i 126.