Tot i que n’hi ha alguns, com ara Ferran Carbó i Vicent Simbor (1993b, 2005), que l’inclouen de manera ben bé sistemàtica en les seues aproximacions de conjunt, la síntesi següent d’Enric Sòria (2008: 59) continua sent vigent:
Per molt que, fa més de trenta anys, parlant de la literatura castellana, José-Carlos Mainer afirmara que el segle XX ha estat el segle de l’assaig, i per molt que noms com els de Pla, Xènius, Sagarra i el mateix Fuster illustrarien de sobres que, dins la literatura catalana, ho ha estat tant o potser més i tot, a l’hora de la veritat, el gros de l’escrutini estudiós s’ha dirigit als gèneres habituals: la narrativa, la poesia i una mica al teatre, i als autors que els practicaven.
En la línia del que apunta Enric Sòria, podem afirmar que determinades contribucions individuals (com les que ell mateix destaca) sí que han estat estudiades a bastament, però ara ens interessa ressaltar el dèficit de visions de conjunt –«el gros de l’escrutini». Com suggeríem en el «Descàrrec» que encapçala aquestes pàgines, queda pendent l’elaboració d’una genealogia completa i definitiva de l’assaig en català, la qual ha de prendre en consideració aportacions tan significatives com la que van dur a terme Llanas i Pinyol (1997) en la Història de la literatura catalana, des de la perspectiva de la «literatura d’idees», o la que realitzà Enric Bou en Papers privats, un estudi consagrat a explorar les formes de «l’autobiografia o literatura del jo» (Bou 1993: 8), com també els treballs recents d’Anna Esteve sobre el dietari (2008, 2010), els quals s’han de relacionar amb les interessants contribucions propiciades pel Grup de Recerca de Literatura Contemporània de la Universitat d’Alacant. Sota la direcció d’Enric Balaguer, al llarg de l’última dècada s’han celebrat diferents simposis internacionals sobre literatura autobiogràfica que han oferit un punt de trobada insòlit en el nostre panorama, amb investigadors internacionals de la talla de Philippe Lejeune, cosa que ha donat lloc a un seguit de publicacions indispensables per a qualsevol persona que s’ocupe d’aquests temes. També volem destacar ací l’esforç de Joan Fuster (1985) per incorporar a la seua Literatura catalana contemporània l’assaig al mateix nivell que la resta de gèneres literaris. Des del seu vessant de crític literari i historiador cultural, coherent amb la seua pràctica literària, Fuster va ser una de les personalitats que van reflexionar sobre l’assaig de manera més sistemàtica, la qual cosa va derivar en una major capacitat teòrica a l’hora de presentar-lo amb uns límits més ben perfilats.
Val a dir que aquesta mancança no és només teòrica, sinó també pràctica, i té arrels profundes. Recordem que l’aparició de la proposta de Montaigne, i d’altres que hi van incidir, coincideix històricament amb un període en què la literatura culta en català perd espais a favor del castellà. Per això la literatura catalana no accedeix a la modernitat derivada del Renaixement, de la Il·lustració i del Romanticisme, respectivament, en la mateixa mesura que la francesa o l’anglesa, per exemple, i per això difícilment s’hi pot desenvolupar l’assaig en les mateixes condicions.6 No ens referim, ara, parlant d’assaig, als dietaris o a la correspondència privada, exhumada pels estudiosos al cap de molt de temps de la seua redacció,7 sinó a les obres escrites amb voluntat d’incidència pública i amb un disseny textual de caràcter argumentatiu-persuasiu, editades i inserides en un circuit complet i coherent que pot vehicular socialment aquesta mena de proposta literària. En conseqüència, les nombroses mostres d’escriptura dietarística, pròpies de la memòria personal, quasi mai publicades en el moment que van ser redactades i destinades, així, a cercles molt reduïts i de naturalesa privada, no constitueixen uns precedents prou sòlids per a parlar d’una tradició.
Caldrà esperar als autors de la Renaixença per a començar a veure manifestacions evidents d’una escriptura basada en el pacte autobiogràfic, amb una dimensió argumentativa i persuasiva, practicada des d’un estil autoconscient i calculat. No serà casualitat que, en aquest mateix període, trobem les primeres manifestacions d’una indústria editorial moderna que contempla el català amb un cert grau de normalitat, alhora que es desenvolupa de manera notabilíssima la premsa escrita. La intersecció entre assaig i periodisme recorrerà ara i adés el nostre llibre, en la mesura que les pàgines dels diaris i de les revistes esdevindran un espai privilegiat per a la pràctica d’aquest gènere literari. Per a evitar malentesos, aprofitem per a deixar clar ací que, al nostre parer, el camp periodístic pot compartir una part del seu territori amb el camp literari i que, en conseqüència, les publicacions periòdiques, convencionalment, són susceptibles de funcionar com a lloc per a l’aparició de textos literaris, socialment reconeguts com a tals en molts casos.
En aquest sentit, el lector potser trobarà a faltar en aquest estudi més atenció als escriptors que, a partir de la Renaixença, ofereixen textos periodístics dignes de ser considerats literatura i, en conseqüència, susceptibles de ser considerats assaig. Per això, a pesar de les mancances del nostre treball, no volem ignorar, ni que siga com a menció, la importància que van tindre determinades veus en la configuració d’un sistema de mitjans de comunicació propi, vinculat sobretot a l’imaginari col·lectiu català, per més que una part significativa d’aquestes capçaleres estigueren editades en castellà. Sobre aquesta última qüestió, la tria de l’idioma, és interessant –i no exempta de polèmica– l’observació següent de Joan Fuster (1985: 113), que incideix en consideracions que ja havíem presentat succintament, vàlides per a tot el panorama històric que recorrerem:
El problema econòmic de l’escriptor «professional» s’interferia en l’elecció idiomàtica. I sobretot el periodisme, el peu forçat idiomàtic d’un diari «en castellà» –de Barcelona o no–, decideix amb el pes dels seus honoraris la llengua dels que escrivien a les seves pàgines. Com Maragall, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, i més tard «Gaziel» i Josep Pla –per citar els més conspicus–, tindran en castellà una obra important, extensa, seriosa, aplegada en llibres o esparsa en els periòdics, sovint més voluminosa que en català. La qual, per dret propi –temàtica, esperit, tribuna–, pertany a la societat catalana i, per tant, a la seva literatura. Consti aquesta observació preventiva.
Tampoc no podem obviar que molts d’aquests autors van publicar llibres en el context d’una primerenca indústria editorial moderna, i que la seua obra, amb sort diversa en funció dels casos, s’ha reeditat posteriorment. Així, si reculem fins a la primera meitat del segle XIX, hauríem d’esmentar els noms de Joan Cortada (1805-1868) i Pau Piferrer (1818-1848), a més de Jaume Balmes (1810-1848), l’obra del qual transcendeix allò periodístic o literari i demana, sens dubte, un estudi molt més profund del que podríem arribar a oferir en aquestes pàgines.
A cavall entre la Renaixença –això és, el Romanticisme– i el Modernisme, trobem els influents Víctor Balaguer (1824-1901) i Valentí Almirall (1841-1904), precedents del catalanisme polític que trobarà en l’assaig un dels seues vehicles d’expressió. Fou Almirall, precisament, el fundador del Diari Català, l’any 1879, una de les primeres capçaleres íntegrament escrites en català, on Dolors Monserdà (1845-1919) va publicar una secció sobre moda, en el que va suposar una de les primeres contribucions estables d’una dona a un periòdic. Més avant, Monserdà col·laborà amb altres mitjans (des de La Renaixensa i Ilustració Catalana fins a D’Ací i d’Allà o Lo Rat Penat. Calendari Llemosí), tractant temes diversos, en general des d’una perspectiva de caràcter feminista i obrer.
En clau molt més popular, cal recordar l’impacte de l’article de costums, conreat gràcies a la contribució inicial d’escriptors com ara Robert Robert (1830-1873) i, una mica més tard, Emili Vilanova (1840-1905), entre altres. Al marge de consideracions més acurades, la literatura costumista servirà com a fil conductor d’una llarga sèrie d’autors, una part de l’obra dels quals beurà d’aquesta tradició i s’inscriurà de manera més o menys fidel o irònica, des de Josep Carner i Josep Pla fins a Empar Moliner o Quim Monzó, per esmentar noms molt més recents.
La cronologia dels autors que estem esmentant ens duu inevitablement al Modernisme, un moviment que, com diu Marfany (1986: 143), «per la natura mateixa d’allò que [el] caracteritzava, la crítica radical i global de la cultura i la societat catalanes coetànies, [va] produir un volum