de noves malalties, una existència més curta i un augment de la violència, com a conseqüència de l’apropiació de la terra i de la necessitat de defensar-la. Aquests havien estat els temps del naixement de la desigualtat i de l’aparició de l’esclavitud.3
Vàrem descobrir, també, que l’ascens de la manufactura i del comerç que va iniciarse a Europa al segle XVI i que va acabar conduint a la revolució industrial s’havia produït sota el signe de la disminució dels salaris reals dels treballadors i de l’exigència d’una intensificació del treball familiar destinat al mercat, que és el que va portar De Vries a plantejar l’esquema del que ell anomenava la «revolució industriosa», que hauria dut a l’aparent paradoxa que els salaris reals haguessin baixat a Europa entre 1500 i 1800, mentre els inventaris domèstics mostraven un augment de l’equipament de les famílies.
Els estudis d’història antropomètrica, que relacionen l’evolució de l’estatura amb els nivells de vida, confirmen que hi va haver entre 1500 i 1800 evolucions negatives, tant a Anglaterra, com a Holanda o als Estats Units. La conclusió de Van Zanden és que hi va haver «una relació inversa entre desenvolupament i nivell de vida», que obliga a pensar que amplis sectors de la població d’Europa no van treure gaire profit del progrés econòmic que s’estava produint.4
Aquesta evolució negativa dels nivells de vida es va perllongar durant el desenvolupament de la industrialització, almenys fins a mitjan segle XIX, pel que fa a la major part de l’Europa desenvolupada.5 Hem descobert que la idea que la revolució industrial anglesa s’havia basat en els salaris elevats que havien afavorit la introducció de millores tecnològiques que augmentaven la productivitat és, com a mínim, discutible. Una explicació alternativa, la de Jane Humphries, sosté que s’ha de considerar també la disponibilitat del treball mal pagat de dones i nens.6 A la qual cosa s’hi ha d’afegir, quan analitzem l’èxit de la indústria cotonera, que fins cap a 1900 es va mantenir com la branca més important de la revolució industrial, que el seu creixement hauria estat impossible si, a més de sotmetre a explotació els treballadors locals de les indústries del filat i del teixit, no hagués pogut comptar amb l’aportació, gràcies a l’expansió violenta de l’imperialisme, del treball esclau en les plantacions que permetien disposar de la fibra a baix preu.7
Per altra banda, el quadre que ens mostra l’ascens productiu de la revolució industrial resulta incomplet si no li afegim el procés paral·lel de la contrarevolució agrària, que va alliberar de la terra –o, dit en termes més exactes, que va expulsar de la terra– uns braços que es van poder utilitzar a baix preu, no solament com a assalariats en la indústria, sinó com a peons per a la gran tasca de la construcció dels canals, els ferrocarrils, els ports i les carreteres que necessitava l’expansió del mercat.8
Les transformacions de la nova agricultura van criminalitzar, en nom del progrés, unes pràctiques mil·lenàries que a la societat burgesa li convenia combatre, com eren les relacionades amb l’ús lliure dels boscos, les pastures i la caça. L’estudi de la delinqüència camperola al segle XIX mostra que aquest ascens del crim rural naixia de l’enfrontament entre dos projectes socials diferents i entre dues concepcions del que significava la llibertat.9
Entorn dels anys quaranta del segle XIX el problema dels baixos salaris dels treballadors industrials es va combinar a bona part d’Europa amb els efectes empobridors de les transformacions agràries. Aquests van ser a Anglaterra els anys dels «quarantes famèlics» que Engels va poder veure a Manchester;10 van ser a Alemanya els de la misèria dels teixidors de Silèsia i dels robatoris de llenya dels quals es va ocupar Marx en la Gaseta Renana; van ser a Itàlia els de la generalització del «furto campestre»; a Irlanda els de la crisi de la patata..., anys de fam, malaltia i ruïna a tot Europa, que van conduir a les revolucions de 1848.
Tindríem, en conseqüència, desmuntada la vella història del progrés ininterromput en què el creixement hauria beneficiat a tots, transformada en la d’un procés que s’hauria fonamentat en la violència i en la desigualtat. En 1954 Simon Kuznets tractava de donar un nou sentit a aquesta evolució amb una pregunta: «¿La desigualtat en la distribució dels ingressos augmenta o disminueix en el curs del creixement econòmic d’un país?».11 Una pregunta que plantejava un problema tan fonamental com és el de mesurar els costos socials del creixement econòmic.
La resposta, expressada en termes del que s’anomena la «corba de Kuznets», sostenia que la desigualtat havia augmentat en una primera fase del creixement, però que va començar a minvar en un cert punt, a partir del qual s’iniciava un repartiment més equitatiu dels ingressos. En 1995 Van Zanden va aplicar aquest plantejament a la història econòmica d’Europa, que reinterpretava sostenint que hauríem tingut al llarg de l’edat moderna una associació entre creixement i desigualtat que es va interrompre a l’últim terç del segle XIX, entre 1870 i 1900, moment en què es va iniciar una fase en què
el creixement econòmic va anar habitualment acompanyat d’una disminució de la desigualtat. En conseqüència –afegia–, es pot argumentar que hi va haver una supercorba de Kuznets que va durar segles, i que va estar caracteritzada per una desigualtat en augment, fins que en algun moment del darrer terç del segle XIX es va produir un canvi de tendència i es va iniciar la disminució de la desigualtat que caracteritzaria el segle XX.12
Aquesta anàlisi la matisarien després altres investigadors, que mantindrien, però, la conclusió final de Kuznets i de Van Zanden: que en el darrer terç del segle XIX s’havia iniciat una nova fase de millora igualitària, que ens duria fins al segle XX, en què hi va haver guanys indiscutible en els índexs d’igualtat.13
El progrés, que havíem desallotjat del seu paper de motor essencial de la història, reapareixia almenys al segle XX i ens retornava l’esperança en el futur. El problema és que aquest canvi, que s’hauria iniciat a finals del segle XIX i que havia tingut la seva etapa més vigorosa en els trenta anys que van seguir a la fi de la Segona Guerra Mundial, va acabar sobtadament cap a 1975, i no s’ha recuperat en els darrers quaranta anys. Paul Krugman va analitzar aquest fenomen, al qual va donar el nom de «la gran divergència», una expressió que hauríem de matisar, anomenant-la «la gran divergència social», per diferenciar-la de l’àmplia literatura del que en història econòmica s’anomena «la gran divergència», que es refereix a les diferències en l’evolució econòmica dels països europeus i els asiàtics.14
En relació amb aquesta altra divergència, la de caràcter social que s’inicia cap a 1970, Krugman sosté que «les normes i institucions de la societat nord-americana han canviat, de manera que o han afavorit o com a mínim han fet possible un increment radical de la desigualtat». Prenent com a pretext la necessitat de superar els efectes de la crisi del petroli, es va emprendre aleshores la lluita contra els sindicats, completada per una sèrie d’acords de llibertat de comerç que van permetre a les empreses deslocalitzar la producció a altres països i importar després els seus productes, amb la finalitat d’afeblir la capacitat dels obrers locals de lluitar per millores de les condicions de treball i dels salaris.15
William I. Robinson ho explica a partir de la resposta dels interessos empresarials a la crisi dels anys setanta. Una classe capitalista transnacional que emergia en aquells moments va optar per reconstruir el seu poder trencant amb els obstacles que l’estat-nació i les demandes de les classes populars dels seus països oposaven a l’acumulació. Van crear aleshores el que es coneix com «el consens de Washington», un acord per a una reestructuració econòmica mundial com a base d’un nou ordre corporatiu transnacional, i van passar a l’ofensiva en la seva guerra contra les classes populars i treballadores.16
La crisi de 2007-2008 va agreujar encara aquesta evolució en tots els sentits. Però el problema més greu al qual ens enfrontem avui és el d’explicar per què, un cop passada la crisi, prossegueix cada vegada amb més força aquesta dinàmica d’augment de la desigualtat que comporta l’empobriment de la majoria. La qual cosa ens obliga a mirar més endarrere.
Una de les explicacions de la desigualtat actual que ha tingut més èxit ha estat la de Thomas Piketty en el seu