espanyol ha reaccionat de manera molt furiosa, amb disposicions legals i administratives de tota mena —pensem en autopistes, trens, no reciprocitat entre mitjans de comunicació audiovisuals, impediments burocràtics i parlamentaris a la unitat de la llengua— que entorpeixen la fluïdesa de comunicacions i relacions entre Barcelona, València i Palma, i que les seves clavegueres van traduir en accions violentes de tota mena que van començar amb la crema d’una efígie en una falla, les pintades amenaçadores o insultants, i que culminen amb dues bombes amb les quals van intentar matar l’escriptor. Són coses que passen quan es comença cremant llibres... que en realitat voldrien cremar les persones que els han escrit.
El fet que Fuster es defineixi fonamentalment com a assagista és molt important per comprendre l’articulació cívica del seu pensament, el seu tarannà de lliurepensador. Si Nosaltres, els valencians no hagués estat un bon llibre, un assaig de gran amenitat, amb una voluntat d’estil molt personal, a banda d’una intel·ligent articulació de l’erudició, no hauria pogut mobilitzar la consciència col·lectiva del país. Joan Fuster és el detonant de la forma que ha pres, en el darrer mig segle, la cultura catalana. I ho fa tant en escrits de circumstàncies o periodístics com en estudis i investigacions erudites. I tot plegat sense abandonar la seva forma mestressa: l’assaig.
Per això, en aquesta proposta de relectura de la seva obra, hem intentat mantenir un equilibri entre la reflexió sobre l’assaig com a forma i la seva concreció en virtut dels interessos puntuals del seu autor, siguin sobre literatura, història o política. El resultat serà una imatge de Joan Fuster que pot interessar tant al públic general com als especialistes, i que tornarà a posar a l’abast dels lectors alguns textos fonamentals de la seva literatura, que és la nostra. L’ordre dels escrits triats no és pas indiferent: «una forta coherència íntima ho ordenarà tot. L’obra —tota l’obra, la sola obra— serà la més exacta constància d’ell mateix. Amb aquesta confiança vam començar a escriure, un dia», va escriure ell mateix en les conclusions a un dels seus primers llibres.6 Amb aquestes contradiccions, amb aquestes esperances, vaig començar a rellegir-lo, un dia.
_______________
1. FUSTER, Joan: Escrits de combat. València: 3i4, 2020.
2. ALIAGA, Xavier: Fuster per a ociosos. València: Sembra, 2017.
3. STAROBINSKI, Jean. «Peut-on-définir l’essai?», dins Jean Starobinski. Cahiers Pour un temps. París: C. Georges Pompidou, 1985, pàg. 194.
4. X.Y.Z.: «Mitja hora amb Josep Pla», en el número de juny del 1927, p. 582.
5. FUSTER, Joan. Obres completes II. Diari. 1952-1960, ed. cit, pàg. 227-229. Vegeu també l’entrada «Llibertat» de Diccionari per a ociosos, ed. cit, pàg. 86-89.
6. FUSTER, Joan: «Pròleg» a Les originalitats. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1952, p. 8.
FIGURA D’ASSAIG
INFORME AUTOBIOGRÀFIC DE JOAN FUSTER A JOSEP PLA
(FRAGMENT DE CORRESPONDÈNCIA)
Vaig nàixer a Sueca el 23 de novembre del 1922. Com que l’endemà, dia 24, era la festa de sant Joan de la Creu, unes parentes remotes conques i molt inclinades als carmelites, van fer que em bategessin amb el nom d’aquell distingit poeta castellà. Avui —encara!—, a la porta de casa, tinc una placa de llautó que diu: «Juan de la Cruz Fuster, abogado». Però en decidir-me a fer literatura vaig optar pel simple i anodí «Joan». Vaig començar fent versos, i hauria estat perillós firmar «Joan de la Creu». D’altra banda, la família i la gent del poble em diu «Juanito».
La meva ascendència és pagesa pels quatre costats. El meu avi patern era un bracer sense més patrimoni que els seus braços. El meu pare va desertar el camp, però; se n’anà, ben jove, a València i hi va aprendre un ofici. Es va fer tallista, imaginer. Ha confeccionat molts «sants», en aquesta vida, el pobre. Estil Olot, naturalment. Per aquesta raó —ben professional, en definitiva—, han desfilat sempre per casa meva considerables quantitats de capellans. El meu avi matern descendia d’una família de propietaris rurals bastant acomodats, però que ja feia temps que havia dissipat els seus béns. Ell es dedicava a comprar i vendre cavalleries per compte d’altri. De manera que, malgrat tot, l’arrel agrària ja m’arriba una mica mistificada.
El meu pare és carlí: el carlí més important de la comarca. La família de la meva mare era liberal. O potser eren conservadors. La veritat és que el senyor per al qual treballava el meu avi matern era el cacic conservador del poble. Gràcies a ell, el senyor Peris Mencheta —«don Paco», que li deien— va sortir diverses vegades diputat a corts pel districte de Sueca. «Don Paco» va començar la seva carrera periodística a Sueca: en 1868 i 1869 hi publicà un parell de setmanaris en dialecte —La Chicharra i El imparcial suecà—, segons sembla. Quan va tenir ja més influència a Madrid, Peris Mencheta obsequià el poble amb un pont sobre el riu Xúquer, que sosté la carretera de Sueca a Alzira. La gratitud del diputat arribà a l’extrem de fer coincidir la situació del pont en línia recta del carrer on vivia el seu cacic, situació que, dit sigui de passada, no semblava la més lògica. En fi… (Ara que hi penso: potser el senyor Peris Mencheta no era «conservador». No ho sé. Hauria estat raonable que ho fos, si caciquejava Sueca. Sueca és terra d’arròs, i els arrossers han estat fatalment proteccionistes. Sempre he sentit a dir que en els pobles d’arròs guanyaven les eleccions els conservadors, perquè eren proteccionistes, i que en els pobles de taronja les guanyaven els liberals, perquè eren lliurecanvistes. Aquesta definició tan neta i tan idíl·lica mai no ha deixat d’admirar-me.)
No he tingut germans —només un, que va morir abans de nàixer jo—. A casa van decidir donar-me el batxillerat. El meu pare feia de professor de dibuix a un col·legi local de Segona Ensenyança, i allà vaig anar a parar. Era un antre curiosament deplorable, proveït d’un professorat trist i pintoresc alhora. El dirigia un senyor de Tortosa que parlava el castellà més pulcre que recordo: explicava matemàtiques (no gaires, potser) i ens tenia atemoritzats amb la seva destresa a distribuir clatellades diriments. Quan esclatà la guerra del 36, jo feia el segon curs o el tercer.
La guerra fou, per a mi, una etapa boirosa i exasperada. No vull entrar-hi en detalls. A la fam i la por s’unien les anomenades crisis de l’adolescència. Per un pèl, no em van portar al front: potser no ho hauria suportat, ni físicament ni moralment. Aleshores jo era un noi anèmic, nerviós i obsedit. Va ser el temps en què em vaig aficionar a la lectura.
Els llibres que hi havia a casa eren, exactament: un Quijote, una traducció castellana de la Divina Comèdia de l’editorial Maucci, dos volums de Discursos Parlamentarios de Vázquez de Mella, i unes Obras escogidas de Donoso Cortés. Vaig alterar-los amb els Vernes, els Salgari i els Agatha Christie que em deixaven els amics. No sé per què, el primer llibre que em vaig comprar —amb diners que ara no sabria dir d’on els vaig treure— va ser Las ruinas de Palmira. També, en aquella època, em vaig empassar els Episodios de Galdós, les novel·les de don Rafael Pérez y Pérez, sis o set volums d’Eliseu Reclus, i una pila de textos anarquistes que llavors segregaven les impremtes valencianes. Després del 39 la desorientació en les meves lectures no va amainar. No me’n planyo, certament. Però la meva cultura d’avui reposa sobre l’hàbit d’incoherència —si puc dir-ho així— que aleshores vaig contreure. És, en efecte, una cultura dèbil i caòtica.
En 1943, si no m’enganyo,