homes del temps volien curar-se en salut i feien un sil·logisme infal·lible: faci el temps que faci, continuarà fent fred. Si en la previsió del temps tot és relatiu, la cantarella del refrany és rodona, i això és el que deu haver fet sobreviure aquesta sentència antiga.
N’hi ha algunes variants interessants com Candelera clara, fred hi ha (o farà) encara, que fa referència a la claror de la lluna per presagiar més fred o canvi de temps, que a Mallorca rematen amb Candelera espessa, fred per sa cabeça (o tapa’t, o guarda’t sa cabeça).
També diu el refranyer que el mal temps l’indica el vent i no pas la pluja o el fred. Per això una altra variant diu que Si la Candelera plora, l’hivern és fora; però si fa vent, tres mesos més d’hivern.
Podem concloure, doncs, com diu un altre savi refrany: Candelera, fred davant i fred darrere. O seguint amb enigmes indesxifrables: La Candelera, el dia dos de febrer, endevina quin dia i mes és.
Encara que sempre trobem algun agosarat optimista que, a les envistes del març, aposta per un canvi de temps imminent: Quan la Candelera plora, el fred és fora; quan la Candelera riu, el fred és viu; però tant si riu com si plora mig hivern fora. I realment ja hem passat més de mig hivern! Encara que tampoc no cal ser tan exagerats per dir que Quan la Candelera riu, ja ve l’estiu. El que sembla clar és que el pas del temps és inexorable i, passi el que passi, acabarà arribant l’estiu, com cada any.
Tira d’en Sísif, de Jordi Soler, publicada a El Punt Avui el 3 de febrer de 2012
En l’última dècada el caganer ha patit un procés de secularització indiscutible. D’una banda, és l’única figura del pessebre que no necessita la resta de la colla, camells, bou i ase inclosos, per tenir una raó de ser. Molts catalans el compren per separat per decorar o adornar les festes de Nadal, o fins i tot el mantenen en algun prestatge fora de temporada, és a dir, abans de l’advent i després de la Candelera, tant si plora com si riu, tant si el fred és fora o encara és viu. El caganer s’ha fet un lloc per ell mateix en l’imaginari col·lectiu.
CARLES RIBERA, «Amb la tradició a l’aire» (Presència, 19 de novembre de 2010)
Vots: 131 (10,87%)
Etimologia de Candelera, ‘nom popular de la festa de la Presentació del Senyor, en què hi ha la benedicció de les candeles i la processó’ — De candeler, ‘persona que fa ciris, candeles, o que en ven’, de candela, del llatí candela, mateix significat, forma culta, per influx sobretot eclesiàstic, dominant sobre la popular, antiga i dialectal, canela.
14 / 100
HOSTES VINGUEREN QUE DE CASA ENS TRAGUEREN
Aquest és un refrany de gran difusió i coneixement popular i, d’altra banda, sempre hi veiem una viva actualitat. Per això ens ha arribat amb infinitat de variants formals, com ara De fora vingueren que de casa ens tragueren, Forasters (o Hostes) vindran que de casa ens trauran i, encara, a Menorca, Unes hostes treuen ses altres. Aquesta popularitat i actualitat també es veu confirmada pel fet que actua com una frase feta que podem trobar conjugada en molt diversos temps verbals. Fa referència a la pèrdua de drets o beneficis que té algú per l’arribada de forasters. Aquesta actitud s’ha utilitzat de manera barroera i desencertada per criticar l’arribada de nouvinguts i ha esdevingut bandera de la xenofòbia més matussera i populista. En castellà hi ha el mateix referent: De fuera vendrá quien de casa nos echará o Huéspedes vendrán y de nuestra casa nos echarán, com també en portuguès: De fora virá quem de casa nos deitará. Però també trobem expressions sinònimes amb un imaginari ben diferent: Mete el gallo en tu muladar y saldrá heredero, que sembla una font semblant a la que té el francès: Accueille chez toi le déshérité, il deviendra ton héritier (‘Acull a casa teva el desheretat, que esdevindrà el teu hereu’).
En un sentit menys marcat i molt més general es fa servir per indicar que algú, per la seva bondat, és perjudicat per algú altre que se n’aprofita.
Ja ens avisa el refranyer que Hostes i peix, als tres dies puden, proverbi antic que ja llegim al Curial e Güelfa. I quines solucions aporta? Uns hostes en treuen uns altres o Els hostes donen alegria quan venen i quan se’n van. I encara ens adverteix que Casa arreglada i taula parada, hostes aguarda. No és això un cant a la provisionalitat i la deixadesa si no volem veure la casa convertida en una fonda?
Fa uns quants mesos, anava a l’autobús que va dels meus barris a la plaça d’Espanya. No sé per què, si per les empentes o per les reclamacions que en sorgien, vaig sentir que un obrer català de la ciutat deia a una gitana la cèlebre frase que gairebé ja havíem oblidat de tan poc com l’havíem sentida darrerament: «Heu vingut a menjar-vos el pa…», etcètera. Ah renoi, com es va posar la gitana! De primer li va dir que era tan catalana com ell o més, i per demostrar-li que ho era es va posar a parlar-li en català, en mal català, un català d’emergència, però català, al capdavall. I després l’insultà. Li va dir que per guapos els murcians i no els catalans, que es fixés en tots els qui anaven a l’autobús, perquè la majoria ho eren. La gent, rient i fent barrila, donaven la raó a la gitana, i això encara l’engrescava més. […] L’home, tot escorregut, va haver de baixar a la primera parada, però des de terra encara va cridar: «Hostes vingueren que de casa ens tragueren!» L’autobús en ple el va esbroncar, i amb ell tots els catalans, que si eren així, que si eren aixà.
FRANCESC CANDEL, Els altres catalans (1964)
Vots: 131 (10,87%)
Hostes vingueren… és un assaig de Joan Vallès i Pujals (Terrassa, 1881 – Barcelona, 1966) publicat el 1929. I Hostes vindran…, una obra teatral costumista del dramaturg Joaquim Balader (València, 1828-1893).
Ninot de Joan Antoni Poch (JAP) publicat a El Punt el 23 d’agost de 2004
Etimologia d’hoste — Del llatí hospes, hospitis, ‘el qui dona acolliment; amfitrió’, mot compost d’hostis, nom indoeuropeu de l’hoste o allotjat (després ‘estranger’ i, des d’aquí, ‘enemic’), i potis, ‘amo’ (més tard ‘poderós’): ‘l’amo d’un hoste, el qui el rep a casa seva’; ulteriorment, i a conseqüencia del costum antic de la reciprocitat hospitalària, el mot prengué, de més a més, el sentit d’’hostatjat’.
15 / 100
DE MICA EN MICA S’OMPLE LA PICA
Aquesta expressió, esdevinguda proverbial a partir d’un adverbi de manera (a poc a poc), recorda l’eficàcia de la persistència. La seva popularitat fa que molta gent només en recordi la primera part (De mica en mica…) o que, en pro d’una comunicació més ràpida i fluida, n’hi hagi prou amb la primera part del refrany per entendre el missatge comunicatiu i alliçonador que hi ha al darrere. De fet, com hem anat veient tot sovint, ja es tracta d’una dita que ens ha arribat escapçada. Originàriament era De mica en mica s’omple la pica, i de gota en gota s’omple la bóta. Variants? Tantes com en vulgueu: De mica en mica s’omple la pipa, només sentida a Sentmenat; De mica en mica, hom arriba a Roma; i amb referents ben diversos, com ara, Moltes candeletes fan un ciri pasqual, De les gotes s’ajusten els rius, Si vols tenir molt, guarda el poc, Moltes miques fan un tros, A poc a poc, anirem lluny o bé Tota pedra fa paret, que trobarem més endavant al lloc 74. Com veieu, sempre apuntant la idea que tot demana el seu temps i les coses, amb gradualitat i persistència, s’arriben a assolir.