la família a una curta edat, acompanya la manera de ser d’una persona tota la vida.
Hi ha moltes maneres d’expressar la «bona mena» d’una persona: la fusta, la casta. En aquest cas, el refrany recorre a la comparació amb el porc, animal que ha sofert totes les invectives i llegendes negres, malgrat la seva resistència i el profit que n’obtenim, però veient-ne només la immundícia que a pagès solia presidir les corts de porc. Perquè com recull Sebastià Farnés (1913), El porc ja és porc de mena.
Regirant el refranyer, en trobem un altre, Què sap el gat de fer culleres, que ens ve a dir potser una cosa semblant: no podem esperar allò que no és propi de l’origen. Com ens demostren aquest parell d’exemples, el refranyer, la saviesa popular, és una font que sempre raja i les seves aigües conflueixen gairebé sempre.
Per això, reprenent aquest sentit pejoratiu i negatiu, hi ha un altre refrany català que diu que De sastre i de sabater, se n’ha de venir de mena. Dues professions prou mal considerades pel refranyer pel seu mal quefer o per les males arts per enredar els clients.
I no s’hi veu gaire possibilitats d’esmenar aquesta situació: El que és de mena, mai s’esmena.
El cert és, i Graves ho sap, que l’apel·latiu xueta està relacionat amb juetó, descartada doncs l’etimologia xueta-xuia, del llatí suilla, teòricament molt culta, però molt vulgar a la pràctica. Els nobles, aquí, eren anomenats botifarres, que ve de botifler i no té relació amb el producte de les matances. Aquesta relació popular de xueta i botifarra amb el porc sembla connectada amb la importància que aquest animal revestia en una economia com la mallorquina, en què l’embotit era pràcticament un aliment base i es considerava que «de porc i de senyor, se n’ha de venir de casta».
P. DE MONTANER, introducció a La branca morta de l’arbre d’Israel, de Robert Graves (Palma: Arxipèlag, 1986)
De porc i de senyor se n’ha de venir de mena. És el que em va passar pel cap l’altre dia quan, tornant cap a casa, em vaig topar amb una noia que passejava un porc senglar pel carrer. Sí senyor, tal com ho llegeixen: un porc senglar de debò, dels que li agradava a l’Obèlix menjar-se rostits, passejant pel carrer lligat amb una corretja com si es tractés d’un gosset de llanes.
SEBASTIÀ ALZAMORA, «De porc i de senyor…» (Benzina, núm. 11, gener 2007)
Vots: 137 (11,37%)
De porc i de senyor: memòries d’un senglar del Vallès és una novel·la d’Albert Vicens i Llauradó (2007).
Etimologia de senyor — Del llatí senior, -oris, comparatiu de senex, ‘ancià’, que s’anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus, ‘amo, senyor’.
12 / 100
PER SANTA LLÚCIA, UN PAS DE PUÇA; PER NADAL, UN PAS DE PARDAL; PER SANT ESTEVE, UN PAS DE LLEBRE
Tornem al calendari, que, entre els participants en el Top ten, tant com en la cultura tradicional, té i ha tingut sempre un paper decisiu. Aquest refrany s’inscriu en el cicle de l’allargament del dia. Els estudiosos el relacionen amb Santa Llúcia (13 de desembre), ja que per aquestes dates podem començar a observar que el dia creix.
El refranyer, que no cerca veritats absolutes ni científiques irrefutables, ho arrodoneix dient que la nit de Sant Joan és la més curta i, la de Nadal, la més llarga. I per expressar aquest allargament del dia gairebé imperceptible, fa referència a salts de diversos animalons que en puguin deixar constància: Per Santa Llúcia, un salt de puça; Per Nadal, un pas de pardal; Per Sant Esteve, un pas de llebre; Per Ninou, un pas de bou, etc.
Tots aquests refranys van recollits en una cantarella que, depenent dels indrets i llocs on es recorda o recull, s’allarguen o escurcen amb més o menys elements. Tant és així que cada un dels seus membres ha arribat a funcionar com un refrany independent dels altres.
I ara ens demanem: com pot ser que per Santa Llúcia, que s’escau el 13 de desembre, el refranyer comenci a creure que el dia s’allarga, si encara no hem arribat al solstici d’hivern?
Ja hem dit en diverses ocasions que el refranyer és «elàstic», una mica mentider, i que es fa venir les coses al seu terreny com li interessa i quan li convé. Però en aquest cas no és així i hi podem trobar un parell d’explicacions plausibles.
Una ens ajuda a acotar l’antiguitat del refrany, anterior a la reforma gregoriana del calendari, el 1478. Ens ho explica Joan Amades. Mentre va ser vigent el calendari julià, el calendari meteorològic es va anar desfasant respecte del calendari astrològic. Amb la reforma de finals del segle XV i l’adopció del calendari gregorià (el que seguim actualment, per entendre’ns), es va resoldre aquest desfasament traient d’una tacada deu dies del calendari. Fins aleshores, el 13 de desembre no corresponia a la data meteorològica corresponent, sinó que calia sumar-hi els deu dies de desfasament que arrossegava i corresponia al 23 de desembre, quan realment, passat el solstici d’hivern, el dia es començava a allargar.
Una altra explicació possible és que, encara que quan es comença a fer clar encara no és més d’hora (el sol va sortint cada dia una mica més tard fins a la segona setmana de gener, i a partir d’aquí matina cada dia una miqueta més), sí que comença a haver-hi més hores de sol, perquè el sol es pon més tard i per tant hi ha un lleu increment de l’estona diürna.
«Per Santa Llúcia, un pas de puça», «Per Nadal, un pas de pardal», «Per Sant Esteve, un pas de llebre» i «Per Any Nou, un pas de bou». Aquestes dites populars defineixen molt bé com a partir de mitjan desembre les tardes guanyen minuts de sol. Molta gent està convençuda que el dia 21 de desembre és quan el sol es pon més d’hora, però no és cert. A partir d’aquest dissabte, les tardes ja seran una mica més llargues.
XAVI FREIXES, «Tardes més llargues» (Avui, 13 de desembre de 2007)
Vots: 135 (11,20%)
Per Nadal, pas de pardal és un disc de nadales catalanes de Rah-mon Roma (1995).
Etimologia de puça — Del llatí pulex, -icis, mateix significat, a través del català antic plural pulces, d’on el singular antic pulça i després puça.
13 / 100
QUAN LA CANDELERA PLORA, L’HIVERN ÉS FORA; QUAN LA CANDELERA RIU, L’HIVERN ÉS VIU; TANT SI PLORA COM SI RIU, L’HIVERN ÉS VIU
La Mare de Déu de la Candelera (o de la Candelària) s’escau el 2 de febrer. Som en ple hivern i a pagès cercaven algun indici de canvi de temps o de millora, com tants altres procediments rudimentaris i poc científics que ens han arribat, oracles de l’observació de la natura.
La personificació de la Candelera és clara amb aquest riure o plorar que vol dir que aquell dia plou o fa sol, senzillament. Sense mullar-se gaire (i mai més ben dit), la majoria de refranys semblen voler predir que quan plou això anuncia que ja no farà tant fred, mentre que si fa bo, el fred encara persistirà.
No cal ser meteoròleg per saber que el cel tapat de pluja fa que les temperatures no baixin tant (quan plou no tenim tant fred), mentre que els dies radiants, clars i sense núvols d’hivern acostumen a ser molt més freds, malgrat la presència del sol.
Hi ha moltes variants d’aquest refrany, amb més o menys precisió en els diagnòstics (De la Candelera, quinze dies davant, quinze dies darrere, no et fiïs d’ella; Quan la Candelera no plora, l’hivern no és ni dintre ni fora), però tots juguen amb l’engany de predir que passi el que passi continuarà fent fred i l’hivern serà viu: La Candelera