que havia deixat al graó del porxo. Es va posar molt content. L’estiu prometia.
La festa d’aniversari
En la reunió de final de curs, el professor m’havia avisat que la Izadi havia de practicar algun esport, «descobrir la seva força interior», «conèixer gent», «relacionar-se», «treballar la seva autonomia». El professor va dir coses per l’estil i encara d’altres, com cada final de curs. Jo vaig fer cara de sorpresa, però ja ho sabia. Acostumava a no perdre d’ull la nena, pensava que això era bo, o potser no ho sabia, no n’estava segura. Havia desitjat molt poder ser mare, i ara en volia gaudir. No havia cuidat mai a ningú tant ni durant tant de temps, i era més complicat del que semblava, molt més complicat que no estimar algú. Caps de setmana, vacances, dies de cada dia... ho organitzava tot com si es tractés d’una col·lecció d’unitats didàctiques. Estava cansada, i la nostra relació se n’havia començat a ressentir.
Aquell estiu, vaig apuntar-la contra la seva voluntat a un curs de piragüisme.
L’acompanyava fins a la porta del club i quan la classe s’acabava tornava a buscar-la. Durant aquelles dues hores, m’angoixava pensar en totes les coses que hauria de voler fer. En comptes de lliure, em sentia furiosa i trista. Després de deixar la Izadi, acostumava a anar a una cafeteria del barri de Santiago. Allà, llegiria el diari com feia temps enrere o prendria un te en una terrassa al sol. Però no era capaç de resistir-ho gaire estona i me’n tornava cap al riu. Seia en un banc i buscava la meva filla entre els piragüistes: sempre la veia al marge del grup, sempre, tot i que no sabia si era del tot cert o si eren imaginacions meves.
Altres vegades, caminava per la vora del riu, però sempre passejades curtes, per por d’allunyar-me massa. No havia estat mai en aquell lloc. A l’esquerra, casetes blanques i vermelles; al davant, les fàbriques, i cap a la dreta, els blocs de pisos d’Irun. Però si prescindia de l’entorn i em fixava només en el riu, descobria que aquell era un entorn salvatge, un lloc on tornar una vegada i una altra i experimentar coses una vegada i una altra. En algun lloc havia sentit que antigament es recomanava a les dones que patien de melangia que miressin córrer l’aigua, perquè aquest moviment s’enduia els mals sentiments. Fos com fos, el cas és que vaig trobar en el riu matisos inesperats: vaig descobrir l’olor dels aiguamolls i el misteri del fang.
L’últim dia, quan vaig anar a recollir-la, la Izadi em va ensenyar un sobre.
—La Claudia m’ha convidat a la seva festa d’aniversari. És demà.
A la invitació hi havia un dofí; a l’altra cara, un mapa dibuixat a mà i un punt vermell; a sota, el nom del carrer i la data, i la frase «Trae el bañador».
—Qui és la Claudia?
—Una amiga.
Va abaixar la finestreta i va cridar:
—Claudia!
Una nena que duia una gorra va aixecar el braç allà lluny. Era més alta i més corpulenta que la Izadi.
—M’ha donat permís! —va cridar.
Gràcies a la festa d’aniversari, potser podria estar lliure tres o quatre hores més.
—Té una taca a la cara —em va avisar—. Per això duu aquella gorra amb orelleres.
—No me n’havia adonat. —Vaig buscar la nena amb la mirada, però ja havia marxat.
—Perquè no em vens a veure mai.
Vam tenir una petita discussió. Li vaig explicar amb calma que jo també necessitava el meu espai i que ella havia d’aprendre a estar sense mi. No li vaig explicar que tenia el costum d’observar-la de lluny. La Izadi es va quedar en silenci. Era la seva manera de fugir. El regne del silenci, deia jo, quan tornaràs del regne del silenci?
—Com és? De color grana? —vaig voler saber—. És grana? Estic parlant amb tu. Com és, morada?
No em va contestar fins que vam ser davant de casa.
—Marró. Ho té per la cara i li baixa per l’esquena. Em sembla que als altres els fa fàstic, però a mi no.
—Bé —vaig dir—. Això està molt bé.
Vaig mirar-la a través del retrovisor per demostrar-li la meva satisfacció, però ella mirava endavant molt seriosa. Té els ulls bonics. Molta gent m’ho ha dit. De vegades em pregunto si l’home que va donar la seva llavor també era ben plantat. Si la gent ben plantada també fa aquesta mena de coses, si la gent que fa això no deu ser més especial que no ben plantada. Especial per a les coses bones i per a les dolentes. Es pot ser especial sense ser-ho per bé i per mal?
Quan m’embrancava en aquesta mena de pensaments, sempre me n’anava massa lluny, i després em costava tornar.
La Izadi no es va voler conformar amb regalar-li una cosa feta a casa. En contra del meu criteri, li vam comprar el diari de Soy Luna, però a canvi de preparar-li un pa de pessic plegades.
—Et sembla bé?
—M’és igual —va dir ella.
Però jo ho volia fer. Una cosa creada entre totes dues. M’agradava aprofitar les ocasions com aquella. La Izadi va acceptar el tracte. Estava neguitosa. Li agradava tafanejar les cases dels altres, i ja estava especulant sobre com podia ser la de la Claudia.
—Jo crec que són rics. M’ha dit que tenen piscina. I una habitació de jocs tota plena de joguines.
—Quan tens moltes habitacions has de treballar molt per pagar-les. I quan has de treballar molt no tens gaire temps per estar junts.
—Per què no podem fer un pa de pessic normal?
—L’integral és normal.
—És per a vells.
—A tu t’agrada.
—Als altres no.
—No pateixis, que ens quedarà molt bo.
—I nosaltres podríem ser riques?
—Ja ho som. —Era un tema que sortia un cop i un altre, però ella no es donava mai per vençuda—. Tenim una casa amb dues habitacions per a totes dues. La nevera plena. Cadascuna té el seu propi armari. Tenim un balcó ben gran, ple de maduixes. Tens dues àvies i dos avis. I amigues. Una furgoneta. Una pila de sabates. Mai no hem passat gana. No estem malaltes. Cada estiu, anem de vacances.
—Sí. Ha!
Li vaig fer un gest perquè parés de batre els ous.
—Ja l’acabo jo. Surt. Per favor.
No la vaig mirar. Jo també sabia administrar el silenci.
La Izadi es va dedicar a netejar les fulles del ficus que hi havia a la sala amb una mica de cotó mullat, tal com li havia ensenyat a fer des de ben petita quan necessitava calmar-se. En acabar, vaig voler abraçar-la, però em va defugir. Com sempre que volíem fer una cosa bonica, acabàvem malament. Érem com alquimistes que convertien l’or en deixalles.
—Vine a la cuina, que això t’agradarà!
Estava més tranquil·la, i la vaig deixar fer. Vam ficar el pa de pessic al forn amb un motlle en forma de cor. Quan el vam treure, el vam farcir amb crema de garrofes i, com a premi, li vaig deixar que el cobrís amb sucre de llustre. Després, va anar a arreglar-se. Amb el sol, el nas se li omplia de pigues.
Seguint el plànol, hi vam arribar de seguida. A la reixa de fora hi havia dos globus vermells.
—Es va cremar —em va dir abans de sortir del cotxe—. Per això té la taca. —Es va mirar al mirall i es va pessigar la galta, fent un gest que l’enlletgia—. Li van treure pell de l’esquena per posar-l’hi a la cara, però se li nota.
Era una casa d’estil basc, antiga, però molt cuidada, amb una heura i una buguenvíl·lea que s’enfilaven per la façana i en tapaven la meitat,