tot per perdut, en Ramon hi havia sigut. Un altre va lloar la seva murrieria i la seva generositat; «Has sigut un bon home», va dir al final. La Madalen va llegir un text on li donava les gràcies: «Perquè, sense adonar-te, has sigut el millor pare i el més valent», i perquè «sense proposar-t’ho, em vas ensenyar les coses més importants».
Quan anaven cap al cotxe, la Ixabel va tenir ganes de demanar-li explicacions, però, en comptes d’això, la va agafar pel braç i van fer el camí entre matolls de gatosa i bruc. La Madalen amb el cap cot i la Ixabel meravellada per aquell esclat de la natura.
Aquella nit, l’Iñaki va estar-se fins molt tard parlant amb la Madalen a la seva habitació.
—Està bé? —va preguntar-li després la Ixabel.
—Tan bé com pot estar i fins i tot una mica millor —li va dir l’Iñaki tranquil·litzant-la.
Després, la vida quotidiana va tornar com un tanc, amb els seus horaris, obligacions, estacions de l’any i factures. La Ixabel va tornar a la feina, i el primer que va haver de fer va ser signar la liquidació de la noia que l’havia substituït. La Madalen va anar amb una companya de classe a Port-au-Prince a col·laborar amb una ONG i per recórrer després Haití i la República Dominicana. L’Iñaki va continuar passejant el gos, i va ser ell qui no va voler abandonar el costum d’anar a la muntanya els caps de setmana, i fins i tot van fer nit en algun alberg. Quan la Ixabel li deia d’anar a passar la tarda «a la civilització», a Donostia, «a buscar opi», ell li contestava que per satisfer la seva set de cinema ja en tenia prou amb les pel·lícules que veien a casa. Per Setmana Santa, mentre l’Iñaki contemplava el paisatge a la vora del pantà de Bachimaña i ella es mirava les botes que ell li havia regalat per Nadal, va descobrir, de cop i volta, que tornava a ser la mateixa de sempre. Hi ha viatges que et canvien i viatges que aconsegueixen tot el contrari, va pensar.
Pel maig, l’Iñaki va marxar una setmana de viatge de final de curs a Salou amb els seus alumnes. A la Ixabel no li agradava passar les nits tota sola en aquella casa, on començava a sentir sorolls d’animals que no reconeixia, i es quedava fins ben tard al sofà davant del televisor sense poder agafar el son. L’Oso es va entestar a estirar-se-li a sobre els peus, i la seva respiració la va despertar a mitja nit. Després, la va seguir fins a l’habitació i es va estirar a la catifa, com tenia el costum de fer. La Ixabel s’havia desvetllat, es va escapar a l’habitació de la Madalen, però l’Oso la va seguir. El va tancar a la cuina i ell es va posar a esgarrapar la porta i a udolar. Tot i que ja eren les tres, va trucar a l’Iñaki per preguntar-li què havia de fer, però tenia el mòbil apagat. Al final, se’n va tornar a l’habitació, va llegir fins a caure de son i es va despertar al matí amb el gos estirat al seu costat. El va treure fins a la rotonda de la cantonada perquè fes les seves necessitats i el va tornar a casa sense allargar la passejada, com per deixar-li clar que ella no era l’Iñaki.
Va passar uns quants dies furiosa amb aquella herència d’en Ramon. Sortint de la feina, compraria tomaqueres a la cooperativa i es passaria algunes hores a l’hort. La terra la relaxava. Quan estava aparcant el cotxe davant de casa ja va sentir els lladrucs. Va portar l’Oso fins a la rotonda i va tornar per un camí més llarg, perquè caminés una mica. Aleshores, es va recordar del llimoner que havia portat de casa d’en Ramon. Havia quedat abandonat al costat del cobert i, quan s’hi havia fixat, l’havia vist ple de brots nous. El trauria del test i el plantaria.
Quan va arribar a casa, es va posar la roba que feia servir per a l’hort. Va començar plantant dues files de tomaqueres. Per trasplantar el llimoner, hauria de fer un forat de ben bé cinquanta centímetres de diàmetre i els mateixos de fondària. Tenia l’Oso enganxat a ella, amb la llengua penjant. Va començar amb l’aixada petita, però va canviar d’idea i va anar a la caseta per agafar la gran, amb el gos seguint-la. Es va posar els guants. Quan va tornar al forat, l’Oso estava gratant la terra, entre panteixos. Primer, al forat que havia començat a cavar, i després al voltant de les tomaqueres que acabava de plantar. Li va donar una empenta forta amb l’aixada i es va posar a bordar. Aleshores la Ixabel va agafar una pilota i la va tirar tan lluny com va poder, però ell l’hi retornava cada vegada i la deixava a terra al seu costat amb mirada amorosa. Li va posar la corretja i el va lligar a la barana de la terrassa. Com que continuava gemegant i lamentant-se, la Ixabel va començar a tirar-li les pedres que anava trobant a mesura que cavava.
—Estúpid! Cony d’estúpid!
Quan ja no n’hi va haver prou amb l’aixada, va tornar a la caseta a buscar la pala. I, entre suors, lladrucs i plors, va fer un forat prou gros perquè hi cabés.
Herba acabada de tallar
La meva veïna Arantza em va trucar a la feina per preguntar-me si podia passar per casa seva immediatament. El seu sogre li havia telefonat per dir-li que s’havia marejat mentre cuidava l’Amets. A pesar del que m’explicava, l’Arantza no semblava especialment amoïnada.
—Ara mateix no puc —li vaig dir—, però puc ser-hi d’aquí una hora i mitja.
—No pateixis. No hi ha pressa.
—Arribaré d’aquí una hora i mitja —vaig repetir-li—. Ara mateix, he de fer una visita guiada.
—No, no cal que vinguis. Ja m’espavilaré. No sé què més t’havia de dir... Ah, sí: en un altre moment t’he de dur uns esqueixos que t’he preparat.
Quan en Bixente estava de viatge, el sogre de l’Arantza, que vivia a Sara, era qui s’encarregava d’anar a recollir el nen a la llar d’infants i portar-lo a casa. Em vaig amoïnar, ves a saber què li podia passar. Una vegada que em demanava alguna cosa i jo no ho podia fer. Aquell cop era jo qui podia donar un cop de mà a l’Arantza i estava deixant perdre l’oportunitat. Gairebé cada tarda feia de guia al museu, per hores, i aquell dia m’havia tocat un grup de professors. L’Arantza es mostrava sorpresa cada cop que li deia que estava treballant, allò no m’agradava. Els professors m’estaven ensenyant els seus carnets perquè els apliqués el descompte quan vaig demanar a la meva companya que em canviés el torn: es tractava d’una emergència, ja m’encarregaria jo mateixa d’explicar-l’hi al director si feia falta. Vaig agafar el cotxe. Trigaria un quart d’hora a arribar a casa de l’Arantza, una hora i quart abans del que li havia dit, setanta-cinc minuts que podien condicionar tota una vida. Vaig trucar a l’Arantza per dir-li que m’havia posat en camí, però no va agafar el telèfon. Em vaig imaginar el seu sogre a terra, amb la boca oberta, les manetes de l’Amets jugant amb les seves ulleres o xipollejant al petit bassal, ja que quan passen aquestes coses és normal que es pixin a sobre.
Jo no havia creuat mai ni una sola paraula amb el sogre, era un home de l’interior, i a cap dels dos no se’ns havia acudit res per dir-nos, tot i que ell passava moltes vegades amb el net per davant de casa i jo sempre deia coses a l’Amets. El sogre semblava una d’aquelles persones que esperen que es facin les presentacions oficials abans de parlar, i jo soc algú que no té problemes per adaptar-me a aquesta mena de normes. És un home robust amb els cabells molt blancs i molt forts, que li fan remolins, i l’he vist moltes vegades baixar de la seva furgoneta per entrar a casa d’en Bixente i l’Arantza carregat amb caixes de fruita i de verdura de l’hort. Un estiu, l’Arantza ens va regalar una bossa de cireres i una altra de nous, que encara deuen córrer per casa, perquè no tenim paciència per anar trencant coses tan petites. Però intercanviar paraules, això mai, tot i que té aspecte de ser un home agradable. En Bixente per força deu haver sortit a la mare, perquè és calb i més aviat gros.
Vaig trepitjar l’accelerador, però els panells de la carretera avisaven d’un embús, un tap fet de cossos de gent que anava a la platja i de pals de para-sol. La platja ens iguala a tots, és la manera d’arribar-hi el que ens diferencia, acostumava a dir l’Igor abans de posar-se a renegar.
Vaig tornar a trucar a l’Arantza, però tampoc no va contestar. Em vaig enrecordar dels esqueixos i em vaig preguntar de què serien. Tot i que no tenia gaire importància, havia començat a inquietar-me. Des que érem veïnes, me n’havia donat més de cinquanta, però no havia aconseguit que cap ni un tirés endavant. Una vegada, em va