quants números, dona canvi del moneder que porta a la bossa, demana més copes, mira cap a la porta i n’aparta la vista, decebuda.
Els nois van força tard, diu la Lisa.
De tots els nois possibles, la Marianne sap perfectament a qui fa referència: en Rob, amb qui la Lisa té una relació intermitent, i els seus amics, l’Eric, en Jack Hynes i en Connell Waldron. La Marianne s’ha adonat perfectament que van tard.
Si no apareixen, penso assassinar en Connell, diu la Rachel. Ahir em va dir que segur que vindrien.
La Marianne no diu res. La Rachel parla sovint d’en Connell d’aquesta manera, fa al·lusió a converses privades que han tingut lloc entre tots dos, com si fossin confidents. En Connell no fa cas d’aquest comportament, però tampoc fa cas de les insinuacions que en fa la Marianne quan estan sols.
Segurament encara deuen estar bevent a casa d’en Rob, diu la Lisa.
Aniran ben torrats quan arribin, diu la Karen.
La Marianne treu el mòbil de la bossa i escriu un missatge a en Connell: Discussió animada sobre el tema de la vostra absència. Penseu venir? Abans no passen trenta segons, ell respon: sí en jack ha vomitat i l’hem hagut de fer pujar a un taxi etc. però ja venim. com et va a tu això de fer vida social. La Marianne li escriu: Ara soc la nova noia més popular de l’institut. Tothom em passeja a coll per la pista de ball corejant el meu nom. Es fica el mòbil a la bossa. Res no li resultaria més estimulant en aquests moments que dir: Arribaran de seguida. Quin estatus tan terrorífic i desconcertant que adquiriria en un sol instant, tan desestabilitzador, tan destructiu.
Tot i que Carricklea és l’únic lloc on la Marianne ha viscut, no és un poble que conegui particularment bé. No va als pubs de Main Street a beure, i abans d’aquesta nit no havia estat mai a l’únic club nocturn del poble. No ha anat a veure mai la urbanització de Knocklyon. No sap com es diu el riu que corre marronós i enfangat pel costat del supermercat Centra i per darrere de l’aparcament de l’església, arrossegant bosses de plàstic transparent, ni sap cap on va el riu. Qui l’hi diria, totes aquestes coses? Només surt de casa per anar a l’institut, i els diumenges per fer l’excursió obligada a missa, i per anar a casa d’en Connell quan no hi ha ningú. Sap el temps que es tarda a arribar a la ciutat de Sligo —vint minuts—, però la localització d’altres pobles, i la seva mida en relació amb Carricklea, són un misteri per a ella. Coolaney, Skreen, Ballysadare, està força segura que tots aquests llocs són a prop de Carricklea, i els noms li sonen vagament, però no sap on paren. No ha estat mai a dins del poliesportiu. No ha anat mai a beure a la fàbrica de barrets abandonada, tot i que hi ha passat per davant en cotxe.
De la mateixa manera, li és impossible saber quines famílies són considerades al poble bones famílies, i quines no. És de les coses que li agradaria saber, només per poder mostrar-hi tot el rebuig. Ella és d’una bona família i en Connell és d’una de dolenta, això sí que ho sap. Els Waldron són coneguts a Carricklea. Un dels germans de la Lorraine va estar a la presó una vegada, la Marianne no sap per què, i un altre va tenir un accident de moto a la rotonda fa uns quants anys i va estar a punt de morir. I esclar, la Lorraine es va quedar embarassada als disset anys i va deixar l’institut per tenir el nen. De tota manera, en Connell està considerat un molt bon partit. És aplicat, juga a futbol de davanter centre, és atractiu, no es baralla. Cau bé a tothom. És tranquil. Fins i tot la mare de la Marianne dirà, amb aprovació: Aquest noi no sembla pas un Waldron. La mare de la Marianne és advocada. El seu pare també era advocat.
La setmana passada, en Connell va mencionar una cosa anomenada «la fantasma». La Marianne no n’havia sentit a parlar mai, li va haver de preguntar què era. Ell va aixecar les celles. La fantasma, va dir. La urbanització fantasma, Mountain View. És allà, just al darrere de l’institut. La Marianne havia estat vagament conscient d’unes obres als terrenys de darrere l’institut, però no sabia que ara hi havia una urbanització, allà, ni que no hi vivia ningú. La gent hi va a beure, va afegir en Connell. Ah, va dir la Marianne. Li va preguntar com era el lloc. Ell va dir que li agradaria poder-l’hi ensenyar, però que sempre hi havia gent. Ell sovint fa comentaris despreocupats sobre coses que «li agradarien». M’agradaria que no te n’haguessis d’anar, diu quan ella se’n va, o: M’agradaria que et poguessis quedar a dormir. Si ell de debò volgués que passés qualsevol cosa d’aquestes, passaria; la Marianne ho sap perfectament. En Connell sempre aconsegueix el que vol, i després s’autocompadeix quan el que vol no el fa feliç.
El cas és que va dur-la a veure la urbanització fantasma. Hi van anar amb el cotxe d’ell una tarda, en Connell va sortir primer per assegurar-se que no hi havia ningú, abans que ella el seguís. Les cases eren enormes, amb façanes de formigó nu i els patis del davant plens de males herbes. Alguns dels forats de les finestres estaven tapats amb plàstics, que el vent feia espetegar escandalosament. Plovia, i ella s’havia deixat la jaqueta al cotxe. Va encreuar els braços i va empetitir els ulls per mirar-se les teules de pissarra molles.
Vols fer un cop d’ull a dintre?, va dir en Connell.
La porta del número 23 estava oberta. A dins de la casa hi havia menys soroll i era més fosc. Estava molt brut. Amb la punta de la sabata, la Marianne va empènyer una ampolla de sidra buida. El terra estava ple de puntes de cigarret i algú havia arrossegat un matalàs cap a una sala d’estar on no hi havia res més. El matalàs estava ple de taques d’humitat i del que semblava sang. És força sòrdid, va dir la Marianne en veu alta. En Connell, en silenci, mirava al voltant.
Hi vens molt sovint?, va preguntar-li ella.
Ell va arronsar les espatlles. No gaire, va dir. Abans de tant en tant, ara no gaire.
Sisplau, digue’m que no t’has follat ningú en aquest matalàs.
Ell va somriure, absent. No, va dir. Això és el que et penses que faig els caps de setmana?
Més o menys.
Ell no va dir res, i això va fer que la Marianne se sentís encara pitjor. Sense fixar-s’hi, en Connell va clavar una puntada de peu a una llauna aixafada de Dutch Gold, i va enviar-la lliscant cap a les portes del pati.
Aquesta casa deu ser tres vegades més gran que la meva, va dir. A tu què et sembla?
La Marianne es va sentir idiota per no haver-se adonat en què estava pensant ell. Segurament, va dir. No he vist el pis de dalt, esclar.
Quatre dormitoris.
Cony.
Ben buits, sense ningú que hi visqui, va dir. Per què no regalen aquestes cases, si no les poden vendre? No m’estic fent el graciós, t’ho pregunto de debò.
Ella va arronsar les espatlles. No entenia per què, realment.
Té alguna cosa a veure amb el capitalisme, va dir.
Sí. Tot hi té a veure, aquest és el problema, no?
Ella va fer que sí. En Connell se la va mirar, com si s’acabés de despertar d’un somni.
Tens fred?, va dir. Fas cara d’estar glaçada.
Ella va somriure, es va fregar el nas. Ell es va descordar la jaqueta negra que duia i l’hi va posar a les espatlles. Eren molt a prop l’un de l’altra. Ella s’hauria ajagut a terra i hauria deixat que ell hi caminés per damunt, si hagués volgut; i ell ho sabia.
Quan surto el cap de setmana, o quan sigui, va dir, no vaig al darrere d’altres noies ni res d’això.
La Marianne va somriure i va dir: Ja, suposo que són elles les que et venen al darrere.
Ell va somriure, es va mirar les sabates. T’has fet una idea molt estranya de mi, va dir.
Ella li va estrényer la corbata de l’uniforme. Era la primera vegada a la vida que podia dir bestieses i fer servir paraulotes, i per tant ho feia molt sovint. Si volgués que em follessis aquí, va dir, ho faries?
L’expressió d’ell no va canviar, però va bellugar una mica les mans per dins el jersei de la Marianne, per demostrar