un tercer ull. Em va inspeccionar el coll una bona estona i em va fer obrir tant la boca que una mica més i se’m disloca, però no em va clavar cap agulla i per això em va encantar. Al cap d’un moment, em va deixar tancar la boca i va cridar la mare.
–El problema són les amígdales –va dir el metge–. És com si un gat les hagués esgarrapat. Les haurem d’extirpar.
En algun moment després, recordo que em duien en llitera i les llums brillants. Un home amb una mascareta blanca es va inclinar cap a mi. Era a l’extrem superior de la taula on jo estava estirat (1953 i 1954 van ser els anys d’estirar-me a les taules) i a mi em semblava que estava de cap per avall.
–Stephen –em va dir–. Em sents?
Vaig dir que sí.
–Vull que respiris fondo –va dir–. Quan et despertis, podràs menjar tants gelats com vulguis.
Em va posar un aparell a la cara. La memòria me’l pinta com un motor fora borda. Vaig respirar fondo i tot es va tornar negre. Quan em vaig despertar, efectivament, em van deixar menjar tants gelats com vaig voler; la gràcia va ser que no em venien de gust. Tenia la gola inflada i gruixuda. Però millor que el vell truc de l’agulla a l’orella, i tant. Qualsevol cosa hagués estat millor que el vell truc de l’agulla a l’orella. Extirpa’m les amígdales, si vols, instal·la’m una gàbia d’ocells a la cama si cal, però Déu me’n guard de l’otiòleg.
7
Aquell any, el meu germà David va passar a quart i a mi em van treure de l’escola. Havia perdut massa dies de primer curs, la mare i l’escola hi estaven d’acord; començaria de zero a la tardor, si estava bé de salut.
Vaig passar bona part de l’any al llit o tancat a casa. Vaig llegir-me aproximadament sis tones de còmics: vaig arribar a Tom Swift i Dave Dawson (un pilot heroic de la Segona Guerra Mundial que volava en avions que sempre «esgarrapaven altura») i vaig passar als contes esfereïdors sobre animals de Jack London. En algun moment, vaig començar a escriure les meves pròpies històries. La imitació va precedir la creació: copiava els còmics de Combat Casey fil per randa a la meva llibreta i quan em semblava oportú hi afegia descripcions. Era capaç d’escriure «Havien acampat en una granja abandonada i tèrmica». Vaig trigar un o dos anys a descobrir que tètrica i tèrmica eren paraules diferents. En aquella època també recordo que creia que detalls eren dentals i que una puta era una dona altíssima. Un fill de puta ho tindria fàcil per jugar a bàsquet. Als sis anys, encara tens les boles del bingo molt barrejades.
Un dia li vaig ensenyar a la mare un d’aquests pastitxos copiats i li va encantar: recordo el seu lleu somriure de sorpresa, com si no es pogués creure que un dels seus fills pogués ser tan llest, gairebé un superdotat, hòstia! Mai no li havia vist aquella expressió, almenys no gràcies a mi, i em va entusiasmar.
Em va preguntar si me l’havia inventat jo i no vaig tenir altre remei que admetre que quasi tot ho havia copiat d’un còmic. La seva decepció va esborrar gairebé tota la meva alegria. Em va tornar la llibreta i em va dir:
–Escriu-ne un tu, Stevie. Aquests còmics de Combat Casey són una porqueria, sempre acaba atonyinant algú. Estic convençuda que ho pots fer millor. Escriu-ne un tu.
8
Recordo la sensació esbalaïdora de potència, de possibilitats que s’obrien, en considerar aquella idea, com si m’haguessin deixat entrar en un edifici immens ple de portes tancades i m’haguessin donat les claus per obrir-ne qualsevol que m’agradés. Hi havia més portes de les que algú podria obrir en tota una vida, vaig pensar (i encara ho crec).
Vaig escriure un conte sobre quatre animals màgics que voltaven amb un cotxe vell ajudant els nens. El seu líder era un gran conill blanc que es deia Mr. Rabbit Trick. Era el conductor. El conte tenia quatre pàgines escrites laboriosament amb llapis. Que jo recordi, ningú es llançava del terrat de l’hotel Graymore. Un cop acabat, l’hi vaig donar a la mare, que va seure al menjador, va deixar el seu llibre de butxaca a terra i es va llegir el conte d’una tirada. Veia que li agradava –va riure a tots els llocs que calia– però no sabia si era perquè jo li agradava i em volia fer sentir bé o perquè era bo de debò.
–Aquest no l’has copiat? –va preguntar un cop enllestit.
Vaig dir que no, que no ho havia fet. Va dir que era prou bo per publicar-se. Ningú m’ha dit res que m’hagi fet més feliç des de llavors. Vaig escriure quatre contes més sobre Mr. Rabbit Trick i els seus amics. Em va donar vint-i-cinc centaus per cada un i els va enviar a les seves quatre germanes, que crec que li tenien certa llàstima. Elles encara estaven casades, això és veritat. Els seus marits no les havien abandonat. Era cert que l’oncle Fred no tenia gaire sentit de l’humor i tenia la mania de no descapotar el cotxe, i també era cert que l’oncle Oren bevia bastant i tenia unes teories força sospitoses sobre el complot mundial dels jueus, però no se n’havien anat. Hi eren. En canvi, la Ruth s’havia quedat sola amb el bebè quan en Don havia tocat el dos. Volia que sabessin que tenia un fill amb talent, almenys.
Quatre contes. A vint-i-cinc centaus. El primer dòlar que vaig guanyar com a escriptor.
9
Vam anar a viure a Stratford, Connecticut. Jo ja feia segon i estava bojament enamorat d’una adolescent preciosa que vivia al costat de casa. De dia ni em mirava, però de nit, quan estava al llit i m’adormia, sempre ens escapàvem del món cruel de la realitat. La meva nova professora era la senyora Taylor, una dona simpàtica amb uns cabells grisos com l’Elsa Lanchester de La nòvia de Frankenstein i els ulls sortits.
–Sempre que parlo amb la senyora Taylor tinc ganes d’aguantar-li els ulls perquè no li caiguin –deia la meva mare.
El nostre nou pis, un altre tercer, era a West Broad Street. A una cantonada baixant el turó, no gaire lluny de Teddy’s Market i a l’altra banda de Burrets Bulding Materials; hi havia un solar enorme i assilvestrat amb un abocador en una punta i una via de tren que el travessava. Aquest és un dels llocs recurrents de la meva imaginació: apareix una i altra vegada als meus llibres, amb noms diferents. Els nanos de It en deien «els Barrens», nosaltres en dèiem «la jungla». En Dave i jo la vam explorar per primera vegada poc després d’instal·lar-nos a la ciutat. Era l’estiu. Feia calor. Era genial. Ens havíem endinsat en els misteris verds d’aquella nova atracció fantàstica quan em van agafar ganes de cagar.
–Dave –vaig dir–, anem a casa, que haig d’empènyer!
Així havíem batejat aquella activitat.
En David no en volia saber res.
–Fes-ho darrere un arbre –va dir.
Estàvem a mitja hora de casa i no tenia cap mena d’intenció de perdre un lapse de temps tan preciós perquè el seu germà petit s’estigués cagant.
–No puc! –vaig dir, horripilat per la idea–. No podré eixugar-me!
–Esclar que sí –va dir en Dave–. Fes servir la fullaraca. Així ho feien els cowboys i els indis.
Segurament ja era massa tard per tornar a casa, tenia la impressió que no em quedava altre remei. A més a més, estava encantat amb la idea de cagar com un cowboy. Vaig ficar-me a la pell de Hopalong Cassidy, ajupit en la bardissa amb la pistola a la mà, no fos cas que m’enxampessin despistat en un moment tan íntim. Vaig fer el que havia de fer, i em vaig netejar com el meu germà gran m’havia dit, eixugant-me bé el cul amb grapats de fulles verdes i brillants. Eren ortigues.
Al cap de dos dies, estava vermell com un tomàquet, de la part de darrere dels genolls als omòplats. El penis es va salvar però els collons se’m van tornar semàfors. Em feia la impressió que la picor del cul m’arribava al costellam. Però el pitjor era la mà amb què m’havia eixugat: es va inflar com la de Mickey Mouse quan l’ànec Donald l’hi esclafa amb un martell i em van sortir