venut un parell de novel·les, vaig trobar La nit del tigre en una caixa de vells originals i vaig pensar que seguia sent un conte prou digne, encara que es notava que l’havia escrit un principiant. El vaig reescriure i d’un rampell el vaig enviar a F&SF. Aquella vegada sí que el van acceptar. Vaig aprendre que, un cop has tingut una mica d’èxit, les revistes ja no fan servir tan automàticament l’expressió «No encaixa en la nostra línia editorial».
17
Encara que era un any més jove que els seus companys de classe, el meu germà gran s’avorria a l’institut. En part, devia ser per les seves capacitats intel·lectuals –tenia un coeficient entre 150 i 160–, però jo crec que més aviat era perquè no parava quiet. Per a en Dave, l’institut no era prou súper, no hi havia explosions ni deliri, no era divertit. Ho va solucionar, almenys temporalment, inventant-se una revista que va batejar com a Dave’s Rag, una cosa així com «el fanzine d’en Dave».
La redacció era una taula als confins del nostre soterrani infestat d’aranyes que corrien pel fang i les parets de pedra. Estava entre la caldera i el rebost, on en Clayt i l’Ella guardaven mil llaunes de conserves. El Rag era una combinació estrafolària de noticiari familiar i publicació quinzenal de poble. De vegades era mensual, si en Dave estava absorbit per altres interessos (fer sucre a partir de xarop de saba, fer sidra, construir coets o tunejar cotxes, per dir-ne alguns) i llavors començaven les bromes que jo no entenia sobre com en Dave aquest mes anava una mica tard o que no el molestéssim, que tenia la regla.2
Amb bromes o sense, de mica en mica la tirada va anar augmentant dels cinc exemplars inicials per número (venuts a la família propera) a gairebé cinquanta o seixanta, que els nostres parents i els veïns del poble (el 1962, Durham tenia uns nou-cents habitants) esperaven amb candeletes. Un número típic podia explicar com estava la cama trencada d’en Charley Harrington, quins oradors convidats vindrien a l’Església Metodista, quanta aigua treien del dipòsit els fills de la senyora King perquè no es buidés el pou de darrere casa seva (per molta aigua que hi fiquéssim, el pou s’assecava cada puto estiu), qui visitava els Brown o els Hall i quins familiars vindrien de visita cada estiu. En Dave també hi posava esports, passatemps, reportatges meteorològics («hi ha força sequera, però Harold Davis, el nostre veí pagès, diu que si no cau ni un sol xàfec a l’agost, somriurà i petonejarà una truja»), receptes, un conte per entregues (escrit per mi) i els acudits d’en Dave, amb autèntiques perles.
Durant el primer any, el Rag era violeta: aquells números es van fer amb una placa de gelatina que es deia hectògraf. El meu germà no va trigar gaire a considerar que l’hectografia era un conyàs: li semblava massa lenta. Fins i tot quan era un marrec que no aixecava dos pams de terra, en Dave odiava que l’interrompessin. Cada vegada que el nòvio de la mare, en Milt («més tendre que llest», em va dir un dia mesos després de treure-se’l del damunt), s’aturava en un embús o en un semàfor, en Dave treia el cap des del seient del darrere del Buick d’en Milt i cridava:
–Atropella’ls, oncle Milt! Atropella’ls!
D’adolescent, en Dave embogia d’impaciència quan havia d’esperar que l’hectògraf es ‘refresqués’ entre pàgina i pàgina (quan es ‘refrescava’, la tinta es fonia en una mena de membrana porpra, que quedava enganxada a la gelatina com l’ombra d’un manatí). També es moria de ganes d’incloure fotos a la publicació. En feia de bones, i als setze anys ja les revelava. Va muntar un quarto fosc en un armari i del seu interior diminut, que feia tuf de química, en sortien fotografies que de vegades sorprenien per la seva llum i composició (el retrat de la contraportada de Possessió on surto jo amb una còpia de la revista que va publicar-me el primer conte, la va fer en Dave amb una Kodak vella i la va revelar al quarto fosc de l’armari).
A més a més d’aquestes frustracions, l’ambient insalubre del nostre soterrani feia que les plaques de gelatina de l’hectògraf tinguessin tendència a incubar i alimentar colònies d’una mena d’espores estranyes, malgrat que érem molt meticulosos i cada vegada que imprimíem tapàvem bé aquella puta baluerna. El dilluns no tenia cap aspecte estrany i el cap de setmana ja semblava treta d’algun conte ominós d’H. P. Lovecraft.
A Brunswick, on tenia l’institut, en Dave va trobar una botiga on venien una petita impremta de tambor. Funcionava... d’aquella manera. Passaves l’original a unes plantilles que es compraven a una botiga de material d’oficina a 99 centaus la fulla –aquesta tasca normalment la feia jo, perquè solia fer menys errates. Les plantilles s’enganxaven al tambor de la impremta, s’empastifaven amb la tinta més enganxifosa i pudent del món i apa, a fer-la girar fins que et caiguin els braços! En dues nits podíem arribar a fer el que abans trigàvem una setmana amb l’hectògraf, i tot i que la impremta de tambor era una porcada, almenys no semblava que tingués una infecció mortal. Dave’s Rag va entrar en la seva breu edat d’or.
_________
2. Rag també vol dir ‘regla’. (N. del t.)
18
A mi, tot allò de la impremta no m’interessava gaire, i encara menys els misteris de fer fotografies per després revelar-les. Ni canviar les peces d’un cotxe, fer sidra o trobar la fórmula exacta per fer volar un coet fins a l’estratosfera (normalment no passaven ni del terrat de casa). Entre els anys 1958 i 1966, el que m’interessava més eren les pel·lícules.
Quan els cinquanta van donar pas als seixanta, només hi havia dos cinemes a prop, tots dos a Lewinson. L’Empire feia les estrenes, les pel·lícules de Disney, les superproduccions bíbliques i els musicals amb companyies de dansa impecables que ballaven i cantaven. Si algú m’hi duia, hi anava –una pel·lícula és una pel·lícula, al capdavall–, però no m’agradaven gaire. Eren tan decents que et mataven d’avorriment. Eren previsibles. Durant la projecció de Tu a Boston, jo a Califòrnia, jo volia que la Hayley Mills es trobés en Vic Morrow de La jungla de les pissarres, així s’hauria animat una mica la història! Em semblava que la navalla d’en Vic i la seva mirada penetrant haurien redimensionat una mica els insignificants problemes domèstics de la Hayley. I al llit estirat, de nit, sota el ràfec, amb el vent que movia els arbres i les rates passejant per les golfes, no somiava amb la Debbie Reynolds, la Tammy o la Sandra Dee fent de Gidget, sinó amb la Yvette Vickers de L’atac de les sangoneres gegants o la Luana Anders de Demència 13. Res de tendresa; res d’optimisme; res de Blancaneus i els set nans: als tretze anys, jo volia monstres que es menjaven ciutats senceres, cadàvers radioactius que sortien del fons de l’oceà i endrapaven surfistes i noies amb sostenidors negres, canalles, perilloses.
Pel·lícules de terror, de ciència-ficció, pel·lícules de bandes d’adolescents que rondaven, de motoristes fets caldo: això és el que em feia perdre l’oremus. I tot això no ho feien a l’Empire de dalt de Lisbon Street, sinó a l’altra banda, al Ritz, entre cases de préstecs i a prop de Louie’s Clothing, on el 1964 em vaig comprar les primeres botes Beatle. De casa al Ritz hi havia vint quilòmetres, i durant vuit anys, entre el 1958 i el 1966 (quan em vaig treure el carnet de conduir) hi vaig anar fent autoestop gairebé cada cap de setmana. De vegades hi anava amb el meu amic Chris Chesley, de vegades sol, però si no estava malalt o passava alguna cosa, no m’ho perdia mai. Va ser al Ritz que vaig veure I Married a Monster from Outer Space, amb en Tom Tryon, The Haunting, amb la Claire Brown i la Julie Harris; Els àngels de l’infern, amb en Peter Fonda i la Nancy Sinatra. Vaig veure com l’Olivia de Havilland li treia els ulls al James Caan amb un parell de ganivets improvisats a Lady in a Cage, vaig veure com ressuscitava Joseph Cotten a Hush, Hush, Sweet Charlotte i vaig mirar sense respirar si l’Allison Hayes creixia prou per estripar la seva roba (i sense cap interès lasciu) a Attack of the 50 Ft. Woman. El Ritz oferia el millor del món: només calia seure a la tercera fila, parar atenció i no parpellejar quan no tocava.
A