pogués tenir dues cares, o que un fet pogués tenir més d’una interpretació. Ella sabia que, comparada amb les dones del seu voltant, era «refinada» –una persona de sentiments i mentalitat més elevats–, i que, per tant, no calia rumiar gaire. «Refinada» era una de les seves paraules preferides. Si la senyora Zimmerman parlava massa alt a l’entrada un dissabte al matí, nosaltres, asseguts a la cuina, situada just a l’altre costat de la porta del pis, ens miràvem fixament i la mare movia el cap i deia: «una dona poc refinada». Si algú feia un comentari burleta sobre els schvartzes, «negres» en jiddisch, la mare m’explicava que aquella mentalitat era pròpia de persones «poc refinades». Si hi havia alguna disputa a la botiga de queviures sobre el preu o el pes, altre cop jo sentia l’expressió «poc refinat». El pare li feia un somriure quan ella deia «poc refinat», però si era un somriure indulgent o d’orgull, mai no ho vaig saber. El meu germà, en guàrdia des que tenia deu anys, mirava sense cap expressió. Però jo absorbia el sentit de les seves paraules, assimilava cada gest i cada expressió que les acompanyaven, cada complex bocí d’impuls i d’intenció. La imatge de la mare pensant que tots els del voltant eren poc refinats i que gairebé tot el que deien era ridícul se’m va gravar ben endins, com el tint en la roba més absorbent.
El pis era de cinc habitacions i totes es comunicaven. Era en un bloc de pisos de lloguer però el nostre no era un d’aquells que només tenen habitacions interiors i un llarg passadís; no hi havia cap habitació que donés a un celobert. Per la porta del carrer s’entrava a un rebedor diminut que donava directament a la cuina. A la dreta de la cuina, dins del rebedor, hi havia la nevera arrambada a una paret que formava angle recte amb la cambra de bany, que era un diminut rectangle amb una porta de fusta pintada que tenia vidre glaçat a la part superior. A l’altre costat del rebedor, hi havia dues habitacions de les mateixes dimensions separades per una porta vidriera doble amb cortines. La segona d’aquestes estances donava al carrer i a la tarda hi tocava el sol de ple. A cada punta d’aquesta habitació hi tenien accés dos dormitoris molt petits, un dels quals també donava al carrer; l’altre, a la part posterior de l’edifici.
Com que la sala d’estar i un dels dormitoris donaven al carrer, el nostre pis era considerat de categoria, un pis «del davant». Fa uns quants anys, un home que havia crescut al mateix edifici que jo em va dir: «Sempre he pensat que vosaltres éreu més rics que nosaltres perquè vivíeu a la part del davant». Si bé viure a la part del davant generalment volia dir que el marit guanyava més diners que els marits de les famílies que vivien tief, teier in draird (ben al fons de l’infern) a la part del darrere, nosaltres vivíem a la part del davant perquè la mare, que, segons ella, tenia un concepte més elevat de les necessitats de la vida, insistia que, a menys que ens veiéssim obligats a recórrer a l’assistència social, un pis a la part del darrere per a la nostra família quedava fora de tota consideració. Així i tot, nosaltres –és a dir, ella i jo– vivíem, en realitat, «a la part del darrere».
La finestra de la cuina donava al carreró de la part posterior de l’edifici, com també hi donaven les finestres de les cuines de l’edifici de la vora i les dels altres edificis que tenien l’entrada a l’altre costat de l’illa que compartien totes aquestes cases de pisos. Al carreró no hi havia arbres, arbustos ni herba de cap mena, només ciment, tanques de filferro i pals de fusta. Amb tot, recordo el carreró com un lloc de llum clara i aire dolç, impregnat, d’alguna manera, d’una olor perpètua de verdor estiuenca.
El carreró rebia el sol del matí (la nostra cuina resplendia abans del migdia), i entre les dones hi havia el ritual de fer la bugada ben d’hora amb una fusta de rentar a l’aigüera i estendre-la al sol perquè s’eixugués. Per sobre el carreró, des del primer pis fins al cinquè, potser hi havia uns cinquanta fils d’estendre que s’entrecreuaven muntats en uns pals llargs de fusta plantats al terra de ciment. Cada pis tenia el seu estenedor entremig de deu estenedors més connectats al mateix pal. La roba de cada estenedor xocava amb la roba que voleiava a sobre o a sota, i sovint es veia alguna dona clavant estrebades a un fil, mirant d’alliberar la seva roba d’un embolic de llençols i pantalons. I mentre estirava el fil de vegades cridava: «Berth-a-a! Berth-a-a! ¿Ets a casa, Bertha?». Les dones tenien amigues escampades en tots els edificis del carreró, i durant el dia es cridaven les unes a les altres per qüestions diverses. («¿A quina hora portes en Harvey al metge?», o bé: «¿Tens sucre? Ara faig venir la Marilyn a buscar-ne». O: «Ens trobem a la cantonada d’aquí deu minuts!».) Quant d’enrenou i quanta animació! L’aire clar, la llum neta, les dones que es cridaven les unes a les altres, el so de les seves veus barrejat amb l’olor de la roba que s’eixugava al sol, tota aquella textura i tot aquell color balancejant-se en l’espai obert. Jo treia el cap per la finestra de la cuina amb una certa expectació, encara ara en sento el gust a la boca, i aquest gust és d’un color verd tendre i brillant.
El que més m’entusiasmava del pis era la cuina i també la vida que hi havia a l’altre costat de la finestra. M’agradava de debò, encara que em suscitava sentiments contradictoris. A la cuina hi feia els deures, feia companyia a la mare i l’observava mentre preparava i enllestia les feines quotidianes. També a la cuina vaig adonar-me que ella tenia l’habilitat i la vitalitat per fer la seva feina bé i sense dificultat, però que no li agradava ni hi donava gens de valor. No em va ensenyar res. Mai no vaig aprendre a cuinar, rentar o planxar la roba. Ella, en canvi, era una cuinera molt competent i era una fera netejant la casa i rentant la roba.
Així i tot, ella i jo fèiem vida a la cuina. Tot i que semblava que la mare no parava mai atenció al que passava al carreró, no es perdia mai res. Sentia totes les veus, tots els moviments de l’estenedor, cada cop de llençol; copsava tots els crits i les converses. Rèiem de l’anglès xampurrejat d’aquella, de la indiscreció d’aquella altra bocamolla, d’aquell esgarip o d’aquell renec enginyós. Els comentaris que la mare feia de la vida de l’altre costat de la finestra van ser el meu primer tast dels fruits de la intel·ligència: ella sabia convertir les xafarderies en coneixement. Sentia que una veu pujava una octava i deia: «Aquest matí s’ha barallat amb el seu marit». O si baixava una octava, deia: «El nen se li ha posat malalt». O captava un intercanvi ràpid de paraules i diagnosticava que aquella amistat es refredava. Aquesta capacitat seva em commovia i m’estimulava. La vida semblava més plena, més rica, més interessant quan ella donava sentit a l’activitat humana del carreró. Aleshores, sentia una connexió viva entre nosaltres i el món de l’altre costat de la finestra.
La cuina, la finestra, el carreró. Aquest era l’ambient en què ella havia arrelat, l’espai on destacava. Aquí ella era llesta, divertida, enèrgica, podia exercir autoritat i fer impacte. Però sentia menyspreu pel seu entorn. «Dones, uix!», deia. «Estenedors i tafaneries», deia. Sabia que hi havia un altre món –el món–, i de vegades pensava que anhelava aquell món. Desesperadament. Deixava una feina a mig fer, es parava de cop i mirava fixament l’aigüera, el terra, els fogons. Però on?, com? què?
Així era com se sentia: a la cuina sabia qui era ella; a la cuina se sentia neguitosa, s’avorria; a la cuina feinejava d’una manera admirable; a la cuina menyspreava el que feia. S’enfadava amb «la buidor de la vida d’una dona», com ho descrivia ella, després, quan analitzava algun embolic que hi havia al carreró, deixava anar unes rialles que encara ara sento. Passiva al matí, rebel a la tarda, es feia i desfeia cada dia. S’agafava amb avidesa a l’únic element sòlid de què disposava, arribava a apreciar aquella animació i després se sentia com una col·laboracionista. ¿Què té d’estrany que ella sentís devoció per una vida amb aquests contrastos? ¿I què té d’estrany que jo sentís devoció per la seva devoció?
–¿Te’n recordes dels Roseman? –em pregunta la mare mentre passegem per la Sisena Avinguda, entre el número quaranta i el cinquanta. Eren la família que van viure al pis dels Zimmerman durant els nostres dos primers anys a l’edifici.
–Sí, és clar –dic–. Eren un matrimoni ben interessant, aquell parell.
La senyora Roseman era una Colette jueva: grassa i morena, amb uns ulls grossos i foscos en una cara bonica i sensual i una aurèola de cabells