de la feina, allò era fastigós com les sabates de la meva àvia». Però ho deia en un to afectuós, no pas censurador. Apreciava la senyora Roseman perquè, com ella, deu anys abans, també havia estat membre del Consell de Veïns Número 29, en un edifici situat tres barris més enllà.
Des de molt petita, havia sabut que els meus pares eren companys de viatge del Partit Comunista i que, de tots dos, la mare era la que havia estat més activa en política. Quan vaig néixer, la mare s’enfilava sobre caixes al Bronx per reivindicar justícia social i econòmica. De fet, quan deixava anar la seva lletania de tot el que no havia pogut fer, deia que si no hagués estat pels fills, hauria arribat a ser una bona oradora.
Durant la Depressió, el Partit Comunista va patrocinar i dirigir els Consells de Veïns, organitzacions formades per lluitar contra els desnonaments per impagament de lloguers. La mare va ser cap del Consell de Veïns Número 29 del Bronx («Jo era l’única dona de l’edifici que parlava l’anglès sense accent estranger, i per això automàticament em van fer cap») i va continuar sent-ho fins poc temps després que jo nasqués, quan el pare la va obligar a «deixar-ho tot» i a quedar-se a casa amb la criatura. Fins llavors, deia ella, va dirigir el consell. Un tema clàssic de la nostra infantesa era el de la mare com a cap del consell. «Jo anava a la seu del Partit Comunista a Union Square i rebia les instruccions per a aquella setmana. Llavors ens organitzàvem i continuàvem endavant». Com li agradava dir: «Llavors ens organitzàvem i continuàvem endavant». Mai no li he sentit a la veu un plaer tan pur com quan pronunciava aquelles paraules.
El Consell de Veïns Número 29 estava format per la majoria de les dones de l’edifici on aleshores vivien els meus pares: jueves immigrants, enèrgiques i poc sofisticades. A la intimitat que compartien com a veïnes s’hi afegia la camaraderia política. Quan ens vam traslladar a aquell edifici, l’últim en què vam viure al Bronx, i la mare va descobrir que la senyora Roseman vivia al pis del costat, va ser com si, de sobte, hagués retrobat no pas una vella amiga, sinó el membre d’una família que, en un altre temps, inesperadament havia despertat en ella unes inquietuds mentals i espirituals complexes. Ella i la senyora Roseman apreciaven de cadascuna la capacitat d’entendre una activitat política que havia explotat una mina de sentiments profunds.
Hi havia un record concret d’aquell temps que van viure juntes al consell, segons elles, no relacionat amb la política, que les entusiasmava a totes dues, i sovint en parlaven movent el cap i amb admiració. En plena Depressió, les dones del consell van llogar habitacions un estiu, per a elles i les seves famílies, en una colònia de bungalous a les Catskill Mountains. La majoria de les famílies havien llogat dues habitacions a l’edifici principal (una per al matrimoni i l’altra per a la canalla), encara que hi havia qui només se’n podia permetre una. Les dones compartien la cuina, els homes hi anaven els caps de setmana.
Eren quinze dones i, com deia la mare, en aquella cuina va arribar a conèixer-les més bé que durant els dos o tres anys que feia que treballaven juntes al Bronx. Hi havia la Pessy, deia la mare, «tan estúpida que no distingia la merda de la mel, però una bona camarada; fos el que fos que li manés, ella ho feia sense dubtar ni queixar-se». Hi havia la Singer, «de les delicades», no suportava la vulgaritat de les altres. Hi havia la Kornfeld, «una dona morena que feia cara d’apassionada i que abans de donar l’opinió de qualsevol cosa, sempre esperava que algú parlés i li demanés què en pensava; però sempre tenia alguna cosa intel·ligent per dir». I, és clar, hi havia la Roseman, l’astuta i trempada Roseman, que no se’n perdia mai ni una. Els seus ulls estaven pendents de tot, mentre repartia les cartes.
Aquell estiu la mare va saber que la Pessy «mai no en tenia prou, ja m’entens». I la Singer va resultar que era una pesada. «Sempre es desmaiava. Per qualsevol cosa, la Singer girava els ulls en blanc i queia a terra». I la Kornfeld, bé, la Kornfeld era una altra cosa.
El dissabte, a última hora del matí, la Pessy baixava amb la camisa de dormir posada, badallant i fregant-se els ulls. Les altres es posaven a riure. «I doncs, Pessy», deia alguna d’elles, «explica’ns què has fet aquesta nit. ¿Has fet res de bo?». La Pessy responia amb un esbufec, «¿Què voleu que us expliqui? Fas el que has de fer, després et gires de cul i t’adorms. ¿Què voleu que us digui?». Però ho deia amb la cara vermella i somrient, com si amagués algun secret. Llavors mirava cap a un costat. I la Kornfeld, que seia en un racó de la cuina (era una de les que eren massa pobres per pagar dues habitacions i dormien en una habitació amb tres criatures), estava més callada que mai.
Un diumenge a la nit, quan els homes se n’havien tornat a la ciutat i les dones seien totes al porxo, una va dir de sobte: «¿On és la Kornfeld?». Van mirar al voltant i, efectivament, la Kornfeld no era enlloc. Van posar-se a cridar-la: «Kornfeld! Kornfeld!». Cap resposta. Van entrar a la seva habitació; els nens dormien profundament, però la Kornfeld no hi era. Es van espantar i van començar a buscar-la. Es van desplegar en ventall de dues en dues («Em va tocar la Singer», va dir la mare), totes amb una llanterna («en aquells temps al camp hi havia molta foscor»), i van posar-se a cridar tan fort com podien, «Kornfeld! Kornfeld!».
«Potser feia una hora que corríem per allà fora», va dir la mare, «com boges. Llavors, jo vaig i allà, a uns vuit-cents metres de la granja, vaig veure estirada al mig de la carretera una figura negra que no es movia; però no es distingia què era. La Singer estava a punt de desmaiar-se. Jo que vaig mirar ara la carretera ara la Singer, ara la Singer ara la carretera. “No diguis res, Singer”, li vaig dir. Tot seguit vaig dirigir-me a aquella figura de la carretera i vaig dir: “Aixeca’t, Kornfeld”. La Singer va obrir la boca i la va tancar sense dir ni piu. La figura de la carretera no es va bellugar. Jo altre cop vaig dir: “Kornfeld, aixeca’t”. I ella es va aixecar. Vaig fer girar la Singer i la vaig fer tornar a la granja.
«¿Com vas saber que era la senyora Kornfeld?», vaig preguntar la primera vegada que em va explicar l’anècdota. «No ho sé», va dir la mare. Ho vaig saber i prou. Ho vaig saber de seguida». Una altra vegada vaig preguntar: «¿Per què creus que ho va fer?». La mare va arronsar les espatlles. «Era una dona apassionada. Mira, els jueus no eren tan atrevits, fa quaranta anys, no com algunes persones de qui et podria dir el nom; no tenien relacions sexuals si els nens eren a l’habitació... Potser ens volia castigar». Un altre any, la mare em va sorprendre dient: «Ai, la Kornfeld! S’odiava a si mateixa. Per això ho va fer». Li vaig demanar que m’expliqués què volia dir amb «s’odiava a si mateixa». No va poder.
Però de l’anècdota de la Kornfeld sempre n’he recordat sobretot el fet que la senyora Roseman, que sexualment semblava més múrria que totes les dones de l’edifici juntes i que considerava la mare una romàntica de la classe obrera, hagués mostrat admiració per la mare perquè havia intuït que aquella figura a la carretera era la Kornfeld.
–¿Te’n recordes, de les nenes? –em pregunta ara la mare, mentre ens acostem al Time and Life Building–. ¿Les dues filles que va tenir amb en Roseman?
La senyora Roseman havia tingut un enamorat quan era jove, un comunista italià que havia mort i l’havia deixada embarassada. El senyor Roseman l’havia adorada, s’hi havia casat i havia pujat el fill (un nen) com si fos propi i després havia tingut dues criatures amb ella.
–Sí –dic–. Recordo les nenes.
–¿Recordes que durant la guerra, la més petita, devia tenir disset anys aleshores, va agafar una pneumònia? Es pensaven que es moriria, en aquells temps la gent moria de pneumònia, i jo la vaig comprar. Després d’això, sempre em va dir mama.
–¿Que vas fer què? –Em vaig aturar.
–Que la vaig comprar, la vaig comprar. Mira, els jueus creien que si algú que estimaves corria perill, el venies i així prevenies el mal d’ull. –Es posa a riure.– Si ja no eren res teu, ¿què els podia passar?
Jo la fulmino amb la mirada. Ella no en fa cas.
–La Roseman va trucar a casa i em va dir: «La nena se’m mor. ¿Me la vols comprar?». I jo la vaig comprar. Em sembla que li vaig donar deu dòlars.
–Mama –dic–, ¿tu sabies que això era una superstició de pagerols i un