cap a ella. La Nettie irradiava una mena de promesa de la qual no em podia allunyar, jo volia... volia... no sabia què volia.
Però l’eufòria va durar poc: la seva i la meva. Un matí, quan feia una setmana que en Rick havia tornat, la mare es va trobar la Nettie quan totes dues sortien de casa. La Nettie es va apartar d’ella.
–¿Què passa? –va preguntar la mare–. Giri’s. Deixi’m veure-li la cara. –La Nettie es va tombar a poc a poc. Un blau negrós enorme li envoltava l’ull dret, que tenia mig tancat.
–Oh, Déu meu –va mussitar la mare, amb un respecte profund.
–Ell no ho volia fer –va dir la Nettie en un to suplicant–. Va ser un error. Ell volia baixar al bar amb els seus amics. Jo no volia que hi anés. Va trigar molta estona abans no em va pegar.
Després d’això, la Nettie va recuperar l’aspecte que tenia abans que ell tornés a casa. Dues setmanes més tard, en Rick Lavine va marxar altre cop, aquesta vegada en un viatge de quatre mesos. Va jurar a la seva dona, que no el volia deixar anar, que aquell seria l’últim viatge. Quan tornés a casa per l’abril, va dir, buscaria una bona feina a la ciutat i per fi es podrien instal·lar. Ella va creure que aquesta vegada ho deia de debò i finalment va deixar que li apartés els braços del coll. Quan feia sis setmanes que ell s’havia fet a la mar, la Nettie va descobrir que estava embarassada. Més tard, al cap de tres mesos, la Nettie va rebre un telegrama que la informava que en Rick havia mort d’un tret en una baralla en un bar d’algun port del mar Bàltic. Havien enviat el cos a Nova York i quedava pendent la qüestió de l’assegurança.
La Nettie es va involucrar en la nostra vida quotidiana amb tanta rapidesa, que més endavant m’era difícil recordar com passàvem els dies abans que ella visqués al pis del costat. Venia a prendre cafè a última hora del matí, després, altre cop a la tarda, i sopava amb nosaltres tres cops a la setmana. Aviat vaig tenir-hi prou franquesa per entrar a casa seva a qualsevol hora, i ella cada dia consultava la mare sobre alguna qüestió complexa de l’assegurança d’en Rick.
–Quina llàstima que fa –no parava de dir la mare–. Viuda. Embarassada, pobra i abandonada.
De fet, gràcies a la viduïtat sobtada, ara la Nettie podia ser compadida i despertar altres sentiments sense perill. Era com si des de feia temps, des de molt abans de la mort del seu marit, ella hagués intentat fer saber a la meva mare que ella no podia tenir uns privilegis que a la mare no li faltarien mai, i que vivia només temporalment en un ambient en el qual la mare estava ben arrelada; i quan en Rick va tenir l’amabilitat de deixar-se matar, aquella veritat més profunda es va fer evident. La mare ara podia admetre la bellesa de la Nettie sense perdre l’equilibri, i la Nettie es podia servir de la respectabilitat de la mare sense sentir-se humiliada. Van fer el pacte sense dir-se ni una paraula. Teníem la bella Nettie a la cuina cada dia, i la Nettie tenia la protecció de la mare dins l’edifici. Quan la senyora Zimmerman va tocar el timbre de casa per preguntar maliciosament per la shiksa,1 la mare la va tallar bruscament dient-li que tenia feina i que no tenia temps per sentir bajanades. Després d’això, cap veí de l’escala no va dir mal de la Nettie davant nostre.
Quan la mare era lleial a algú ho era incondicionalment. La lleialtat, no obstant, no li impedia jutjar la Nettie; però ara no expressava les seves reserves tan directament com solia fer abans. Per exemple, podia estar-se asseguda a la cuina amb la seva germana, la tieta Sarah, que vivia a quatre cantonades de casa, parlant dels homes que havien començat a aparèixer, l’un darrere l’altre, a la porta de la Nettie les setmanes següents de la mort d’en Rick. Aquells homes eren companys de feina d’en Rick, sobretot els qui havien embarcat amb ell en aquell últim viatge, que venien a donar el condol a la viuda d’un dels seus i a parlar de la qüestió de l’assegurança de vida per als mariners, que, evidentment, la Nettie no havia cobrat a causa de les circumstàncies de la mort d’en Rick. Hi havia, deia la mare maliciosament, alguna cosa estranya en la manera com aquells homes l’anaven a veure. Ah sí? La tia aixecava una cella, encuriosida. ¿Què tenia d’estrany, exactament? Bé, responia la mare, alguns homes venien una vegada només, cosa que era normal, però n’hi havia que venien dues o tres vegades, un dia rere l’altre, i els qui venien dues o tres vegades tenien un no sé què, potser s’equivocava, però gairebé semblava que aquells homes amaguessin alguna cosa. I la Nettie es portava d’una manera estranya amb aquells homes. Potser això era el que més inquietava, l’estrany amanerament amb què la Nettie tractava els homes. La mare i la tieta intercanviaven «mirades».
–¿Què vols dir? –preguntava jo en veu alta–. ¿Què té de dolent la seva conducta? No trobo que tingui res de dolent. ¿Per què parles d’aquesta manera? –Llavors totes dues callaven, sense respondre’m i sense tornar a parlar de la Nettie aquell dia, almenys davant meu.
Un dissabte al matí, vaig entrar a casa de la Nettie sense trucar (la porta no estava mai tancada amb clau). Tenia una taula de cuina petita arrambada a la paret, al costat de la porta del carrer –el seu rebedor era més petit que el nostre, i de seguida eres a la cuina–, i qualsevol que entrava sense avisar «enxampava» els qui seien al voltant de la taula. Aquell matí vaig veure un home alt i prim de cabells rossos molt clars a la cuina. Davant seu seia la Nettie, amb el cap inclinat cap a les tovalles de cotó estampades que tant m’agradaven (nosaltres hi teníem un hule brillant i anodí, a la taula). Tenia el braç estirat, la mà quieta sobre la taula. La mà de l’home, una mà grossa amb les articulacions dels dits molt ossudes, cobrien la seva. Ell contemplava el cap cot d’ella. Vaig entrar volant, un remolí de nou anys que es ficava allà on no la demanaven. Ella va fer un bot a la cadira i va aixecar el cap. Als seus ulls hi havia una expressió que veuria moltes vegades anys a venir, però que aquell dia veia per primera vegada i, encara que no coneixia el vocabulari per descriure-la, vaig ser prou sensible perquè em trasbalsés. Ella estava calculant la impressió que m’havia fet aquella escena.
Fa una tarda ennuvolada d’abril, càlida i grisa; l’aire, dolç de primavera. La mena de temps que ens remou parts que no sabem identificar. S’escau que avui també és l’aniversari de l’aixecament del gueto de Varsòvia. La mare vol anar a la trobada commemorativa que es fa cada any al Hunter College. M’ha demanat que l’hi acompanyi. Jo li he dit que no, però he acceptat de pujar amb ella per Lexington Avenue fins aquell centre. Mentre caminem, m’explica una cosa que li va passar ahir al carrer.
–Jo m’estava dreta a l’avinguda –em diu– esperant que el semàfor canviés, i una nena, que devia tenir uns set anys, era al meu costat. Tot d’un plegat, abans que el semàfor canviés, la nena es disposa a travessar el carrer. Jo que la faig recular, la faig pujar a la vorera altre cop i li dic: «Reina, no travessis mai en vermell. Només has de travessar en verd». La nena em mira amb cara de llàstima i em diu: «Senyora, ho ha entès tot al revés».
–Aquesta nena no arribarà als vuit anys –dic jo.
–És el mateix que vaig pensar jo –fa la mare, rient.
Som a Lexington Avenue, a l’altura del número quaranta-u o quaranta-dos. És diumenge. El carrer pràcticament està desert, les botigues i els restaurants es veuen tancats, hi ha molt poques persones caminant.
–Necessito un cafè –anuncia la mare.
Els desitjos de la mare són senzills però no són negociables. Per a ella, són necessitats. Ara mateix, ha de prendre una tassa de cafè. Res no la distraurà d’aquest desig que ella anomena necessitat fins que no tingui a les mans una tassa d’aquell líquid fumejant a punt per acostar-se-la als llavis.
–Anem fins a la Tercera Avinguda –dic–. Allà hi haurà alguna cosa oberta. –Travessem el carrer i anem en direcció est.
–Aquest matí he parlat amb la Bella –diu la mare quan som a l’altre costat de l’avinguda, movent el cap d’una banda a l’altra–. Que n’és, de cruel, la gent! No ho entenc. Té un fill, que és metge, i perdona que t’ho digui, però se li