què?
–Això és una persona que no té casa –va dir la mare.
–Ah! –vaig fer.
En aquell moment em vaig adonar que la dona del carrer m’havia commogut. La seva presència, el seu aspecte, em despertava sentiments. La veia com un ésser desfet, desfet i malalt, i havia començat a imaginar que jo el curava. Aquella imatge va travessar el tel del pensament semiconscient i es va anar desenvolupant. A mesura que jo curava la dona, ella anava canviant; les espatlles se li eixamplaven, la pell se li aclaria, els cabells semblaven més arreglats; sobretot, la mirada se li tornava seriosa i decidida. Així i tot, les nits eren cada cop més fredes i ella tremolava amb el seu vestit prim i el xal espellifat. Jo imaginava que l’abrigava amb alguna roba bonica i calenta que al mateix temps tenia el poder màgic d’accelerar el procés de curació. Durant molt de temps, no vaig saber veure clarament quina mena de roba era. ¿Era una tela prima o gruixuda, llisa o estampada, clara o fosca? Llavors, una nit, m’hi vaig fixar bé i vaig veure que era de ganxet. Una sèrie d’imatges ràpides em van desorientar. Vaig veure la cara de la Nettie bressolada en una peça de ganxet de les seves. Em vaig veure a mi mateixa, la prostituta i la Nettie, totes amb la cara trista i repenjada sobre peces de ganxet. Cap mantell de ganxet per a cap de nosaltres, només peces petites, i totes nosaltres tristes sobre aquelles peces petites.
Caminem en direcció oest pel carrer Vint-i-tres. És l’última hora del dia i centenars de treballadors surten del Metropolitan Life Building. La mare, experta caminaire a la ciutat (i, no cal dir, experta a atrapar un seient al metro) s’obre pas a cops de colze enmig de la multitud, i jo vaig darrere seu. Ella avança a bon pas fins que un home s’interposa deliberadament al seu camí. Ella es mou cap a l’esquerra i l’home es mou cap a l’esquerra. Ella es mou cap a la dreta, i ell també es mou cap a la dreta. La mare clava la mirada al pit de l’home i després, ben de pressa, com un ocell espantat, li mira la cara: al capdavall, això és Nova York. Durant uns instants, tots els mecanismes de resposta es tanquen. Ella no reacciona. Es queda allà parada. Després respon cridant en veu alta.
–Maddy! –exclama davant de l’home–. Madison Shapiro. Valga’m Déu!
Ara sóc jo qui no reacciona. Conec el nom de Maddy Shapiro molt bé, però no conec la cara que tinc al davant. Ah, llavors hi caic! No és tan sols que faci més de vint anys que no veig en Maddy Shapiro, sinó que, a més, en Maddy Shapiro s’ha operat del nas. Quedo parada que la mare hagi reconegut en Maddy amb aquella cara nova.
L’home que tenim al davant té cinquanta anys. Els cabells, arrissats i espessos, són castanys i grisencs, els ulls d’un blau fred; la figura sota el vestit ben tallat és prima i sensual, i la línia recta i estreta d’un nas encantador encara el fa més atractiu; un nas no gaire llarg ni gaire curt, la mida justa. En una altra vida, era un llastimós nas ganxut de jueu que arrossegava totes les faccions del rostre trist i jove d’en Maddy fins al fons de la seva ànima. La seva mare, la senyora Shapiro, que vivia a la tercera planta del nostre edifici, sempre l’empaitava pel carrer amb un vas de llet que ell no es volia acabar. Els nens cridaven: «Beu-tela-llet-Maddy-beu-te-la-llet!», i el nas d’en Maddy encara es feia més llarg i la boca li queia en un silenci sorrut que ell adoptava com a mitjà de supervivència.
Quan érem adolescents, una nit, en una festa de barri, en Maddy ens va sorprendre a tots com un extraordinari ballador de foxtrot («Tot un Fred Astaire», va declarar la mare). On havia après a ballar així, ens vam preguntar. No era un ball que es pogués aprendre veient Astaire les tardes de dissabte en un cinema fosc, ni fent moviments davant del mirall. Aquest ball te l’havia d’ensenyar algú. Però on?, qui?, quan? ¿Que potser en Maddy tenia una vida secreta? Ens fèiem aquella pregunta, però ningú no podia esperar i encara menys pretendre trobar una resposta.
Gairebé mai vèiem en Maddy, quan va començar a anar a l’institut, però una nit, quan la Marilyn Kerner i jo passàvem l’estona a la meva habitació, en Maddy va entrar i s’hi va afegir. Vam començar a jugar a «¿Com vols que sigui el teu marit (o la teva dona, Maddy)?». Jo vaig dir que el meu havia de ser molt intel·ligent. La Marilyn va dir que no volia cap marit, però que si n’hagués de tenir un, voldria que li deixés fer el que volgués. En Maddy es va posar a ballar per l’habitació, amb els ulls tancats, abraçant una parella imaginària. «Ha de ser molt bonica», va dir, «i ha de saber ballar molt bé». El que no va poder dir aleshores, almenys, en part, perquè encara no n’estava segur ni ell mateix, era que més que saber ballar molt bé, havia de ser un noi en comptes d’una noia.
–Fa pocs mesos vaig trobar la teva mare –diu la mare–. Em va dir que no sap mai res de tu. Sou d’allò que no hi ha, tots plegats! –Jo me la miro sorpresa. Feia més de vint anys que no veia en Maddy Shapiro, i es pensa que té dret a...
En Maddy es posa a riure i l’abraça; la gent empeny per passar, empipats perquè els barrem el pas mentre es dirigeixen mecànicament cap al metro.
–Sou d’allò que no hi ha tots plegats –replica ell en un to de veu mig afectuós.
Jo el miro. Sé que si ho hagués dit la senyora Shapiro, la cara se li enfosquiria de ràbia i dolor, però en boca de la mare, aquestes frases són horroroses però entranyables, exasperants però gracioses. A partir d’aquests moments d’objectivitat confegim el relat de la nostra vida.
–Res no canvia mai, oi? –En Maddy mou el cap.
–No és veritat –diu la mare, en un to murri–. Tu sí que has canviat. No sé què és, però ets una persona completament diferent.
–No completament –salta en Maddy–. Al capdavall, m’ha reconegut, no? Dins d’aquest Maddy nou, vostè ha sabut que encara hi havia el d’abans, vostè l’ha vist. No l’he poguda enganyar, ¿oi que no?
Vaja, vaja, Maddy.
Després d’una altra pregunta i resposta de rutina, arribem al límit de l’interès mutu. Intercanviem números de telèfon, prometem mantenir-nos en contacte i ens separem sabent que no ens tornarem a trobar.
La mare i jo continuem caminant en direcció oest pel carrer Vint-i-tres. M’agafa el braç amb els dits i s’inclina cap a mi en un gest de confidencialitat.
–Digue’m una cosa –diu–, ¿en Maddy és el que en diuen un homosexual?
–Sí –dic.
–¿Què fan els homosexuals? –pregunta.
–Fan el mateix que fas tu, mama.
–¿Què vols dir?
–Carden com tu.
–¿Com ho fan? On?
–Pel cul.
–Deu fer molt mal, això.
–De vegades en fa. La majoria de les vegades, no.
–¿I es casen? –diu rient.
–Alguns sí. La majoria, no.
–¿Se senten sols?
–Tant com nosaltres, mama.
La mare calla. Tal com ha començat a fer des de fa més o menys un any, fixa la mirada en algun punt a mitja distància, d’una manera estranya i abstreta. Està sola dins d’aquella mirada llunyana, però aquesta soledat és diferent de la soledat que tan bé li conec, aquella soledat que li estrafà les faccions en una màscara de ressentiment; aquella soledat en què fa un recompte de tots els greuges i les decepcions. Aquesta soledat és suau, gens ressentida, plena d’interès, sense ni una gota de compassió de si mateixa. Ara, quan mig tanca els ulls, ho fa per assimilar més bé el que sap, per concentrar-se en el que ha viscut. Reacciona com si sortís d’un somni penetrant.
–La gent té dret a viure la seva vida –diu en veu baixa.