per sempre més, en una mena d’instrument necessari per a la desolació permanent de la mare. Gairebé era com si ella hagués viscut amb el pare per poder arribar a aquest moment. La seva aflicció era tan devastadora que gairebé semblava una ordre. A mi, de ben segur, em va reordenar el món.
La seva desesperació amarava l’aire que jo respirava, el feia espès i vertiginós, excitant i perillós. El seu dolor es va convertir en el meu element, la terra en què vivia, la norma a la qual em sotmetia. Em manava, em feia respondre contra la meva voluntat. Em moria de ganes d’allunyar-me de la mare, però no podia anar-me’n de la sala d’estar quan ella hi era. Temia que tornés de la feina, però mai no havia deixat de ser a casa quan ella arribava. En la seva presència, els pulmons se m’omplien d’ansietat (sentia una opressió al pit i de vegades tenia la sensació que una anella de ferro em comprimia el crani), però em tancava al lavabo i em feia un fart de plorar per ella. El divendres em preparava per a dos dies sencers de plors, sospirs i el misteriós retret que la depressió deixa anar a l’aire, com el gas que encara surt quan el llum pilot s’ha apagat. Em despertava amb un sentiment de culpabilitat i me n’anava a dormir amb el mateix sentiment, i els caps de setmana la culpabilitat s’acumulava i es transformava en una infecció de baixa intensitat.
Em va fer dormir amb ella durant un any, i durant els vint-i-quatre anys posteriors no vaig poder suportar sentir la mà d’una dona damunt meu. Com que la mare tenia por de dormir sola, em passava un braç per sobre l’estómac i m’estirava cap a ella, em tocava la pell amb els dits, nerviosa, d’esma. Jo m’encongia amb el seu contacte, però ella no se’n va adonar mai. Jo volia anar-me’n cap a la paret, mai no m’hi acostava prou, i ella sempre m’estirava. El cos se’m transformava en una columna rígida i adolorida. Devia excitar-me. Sens dubte, sentia repulsió.
Durant dos anys, em va arrossegar al cementiri al matí de cada segon o tercer diumenge. El cementiri era a Queens. Això volia dir que havíem d’agafar tres autobusos i fer un trajecte d’una hora i quinze minuts d’anada i de tornada. Quan pujàvem al tercer autobús es posava a plorar. Impotent, jo l’abraçava. Llavors plorava encara més fort. El braç, inflamat per aquella posició incòmoda, se’m posava rígid al voltant de la seva espatlla i jo mirava fixament el terra de goma. L’autobús arribava a l’última parada just quan ella estava a punt de patir convulsions.
–Hem de baixar, mama –li deia en veu baixa i suplicant.
Aleshores ella es deixondia de mal grat (no li agradava gens perdre empenta un cop havia començat el plor de debò) i, a poc a poc, baixava de l’autobús. Quan travessàvem la porta del cementiri, però, hi tornava. M’aferrava el braç i em feia passar per davant de quilòmetres de làpides (ni ella ni jo no recordàvem mai el lloc exacte de la tomba), trontollant com un borratxo, avançant a batzegades i cridant: «¿On és el papa? Ajuda’m a trobar el papa! Vés a saber on l’han posat. Amor meu, ja vinc! Espera’m, espera’m, que vinc!». Llavors trobàvem la tomba i ella s’hi tirava al damunt i per fi arribava al clímax i buidava tot el que tenia a dins. Al camí de tornada semblava una nina de drap. ¿I jo? Balba i muda, només agraïa haver sobreviscut al terror d’aquelles hores.
Una nit, quan tenia quinze anys, vaig somiar que tot el pis era buit, sense mobles i ben emblanquinat; el sol i la blancor de les parets feien brillar les habitacions. Una corda llarga s’estenia per tot el pis, serpentejant a l’altura de la cintura per totes les estances. Jo seguia la corda des de la meva habitació fins a la porta del carrer. Allà, a la porta oberta, hi havia el pare difunt, amb la cara grisa, envoltat de boira i foscor, amb la corda lligada a la cintura. Jo aleshores posava les mans a la corda i començava a estirar-la, però per més fort que estirava, no aconseguia fer-lo passar del llindar. De cop i volta, apareixia la mare. Posava les mans sobre les meves i també començava a estirar la corda. Jo intentava treure-me-la de sobre, empipada per la seva intromissió, però ella no desistia, i jo tenia tantes ganes de fer entrar el pare que em deia a mi mateixa: «Està bé, deixaré que ella se’l quedi, si amb això aconseguim fer-lo entrar».
Durant anys vaig pensar que no calia interpretar el somni, però ara penso que jo desitjava que el pare traspassés el llindar, no pas per cap sentit de culpabilitat o competència sexual, sinó per poder-me alliberar de la mare. Ella m’esborronava. Era a tot arreu, a sobre meu, a dins i fora de mi. La seva influència se m’enganxava com una membrana, als forats del nas, a les parpelles, a la boca oberta. Se’m ficava a dins cada cop que respirava. M’endormiscava en la seva atmosfera narcotitzant, no podia defugir el caràcter ple i claustrofòbic de la seva presència, del seu ésser, de la seva feminitat sofrent i asfixiant.
Jo no en sabia ni la meitat.
Una tarda, l’any del somni, seia amb la Nettie. Ella feia ganxet i jo bevia te. Va posar-se a somiar desperta.
–Crec que coneixeràs un bon noi aquest any –va dir–. Més gran que tu. Que està a punt d’acabar la universitat. Preparat per trobar una bona feina. S’enamorarà de tu, i aviat et casaràs.
–Això és ridícul –vaig dir, en un to sec.
La Nettie es va posar les mans sobre la falda, sense deixar anar el ganxet.
–Sembles la teva mare –va dir, fluixet.
Això és ridícul. De vegades penso que vaig néixer dient: «Això és ridícul». Em surt amb la mateixa facilitat que dic bon dia, bon vespre, que passis un bon dia, cuida’t. És la meva resposta més automàtica. La varietat d’observacions que fa que la frase «Això es ridícul» em passi del cervell a la llengua és desconcertant.
–El matrimoni modern funciona gràcies a l’adulteri –diu algú.
–Això és ridícul –responc jo.
–Edgar Allan Poe és l’autor més subestimat de la literatura nord-americana –diu algú.
–Això és ridícul –responc jo.
–Els esports influeixen en els valors de les persones.
–Això és ridícul.
–Les pel·lícules influeixen en les fantasies de la gent.
–Això és ridícul.
–Si pogués deixar de treballar un any, la vida em canviaria.
–Això és ridícul.
–¿Sabies que la majoria de les dones que tenen un marit que les estova es neguen a abandonar-lo?
–Això és ridícul!
Fa tres anys vaig trobar-me la Dorothy Levinson pel carrer. Ens vam abraçar i petonejar moltes vegades. Ella no parava de repetir el meu nom. Després, va somriure i va dir: «Encara dius ¿“Això és ridícul”?». Jo la vaig mirar fixament. No ens vèiem des que jo tenia tretze anys. Em vaig sentir el batec de la sang a les galtes. Sí, vaig fer movent el cap, encara. Ella va tirar el cap enrere i de poc que no li va venir un atac de cor de tant que reia. Llavors mateix em va convidar a sopar aquella nit en un restaurant amb ella i el seu marit. Quin vespre vam passar!
La Dorothy Levinson. Tan bonica que el cor et feia mal. I ara la tenia al davant, cinquanta anys, prima i bonica encara, amb aquella agudesa i murrieria jueves i aquell somriure afectuós; tenia una semblança extraordinària amb la seva mare en aquesta edat: suau i afable, una mica desconcertada, una mica trista.
Els Levinson. Els havia estimat a tots: la Dorothy, els quatre nois, els pares sonats, però sobretot m’havia estimat en Davey, el petit dels nens, quan tots dos teníem dotze anys; i com patia jo perquè ell no m’estimava gens! Era prim i atlètic, tenia una mata de cabells arrissats, negres i lluents i els ulls negres i brillants (totes les nenes el volien); i jo, en canvi, era rodanxona, sorruda, altiva. No hi havia cap possibilitat.
Els Levinson eren la família amb qui passàvem l’estiu. Quan jo tenia deu anys, i fins que en vaig tenir tretze, anàvem a estiuejar als Ben’s Bungalows a les Catskill Mountains. Dos contingents dominaven aquella colònia de bungalous: gent com nosaltres del Bronx i gent, com els Levinson, del Lower East Side. O com deia la mare, «els qui tenien