bonica, vostè –balbuceja–. Bonica.
–Fixa’t en aquest home –em diu ella en jiddisch–. Mira-te’l bé.
L’home gira els ulls lleganyosos cap a mi.
–¿Què ha dit? –pregunta en un to exigent–. ¿Què ha dit?
–Ha dit que vostè li trenca el cor –li dic.
–¿Ha dit això? –Gairebé obre els ulls.– ¿Ha dit això?
Jo faig que sí amb el cap. L’home es gira cap a ella.
–Porti’m a casa seva i faci’m l’amor –diu amb veu dolça, i allà mateix, al carrer, a ple dia, comença a udolar.– La necessito –li diu a crits i es doblega, clavant-se el puny a l’estómac–. La necessito.
Ella fa que sí amb el cap.
–Jo també tinc necessitat –diu secament–. Per sort o per desgràcia, no és a vostè que necessito. –I m’empeny per esquivar l’indigent, que ha quedat immòbil. Paralitzat per aquella reacció, ja no ens barra més el pas.
Travessem Abingdon Square i entrem a Bleecker Street. El West Village gentrificat ens encercla, no ens dóna pau, i estem callades. Travessem una cantonada rere una altra i passem per davant de botigues d’antiguitats, de delicatessen, de boutiques, i no diem res. Però ¿quanta estona podem estar sense enraonar, la mare i jo?
–Ara llegeixo la biografia que em vas donar –diu ella. La miro estranyada, i llavors me’n recordo.
–Ah! –Somric, tota contenta.– T’agrada?
–Escolta –comença dient. Se m’esborra el somriure de la cara i se’m contreu l’estómac. Aquest «escolta» vol dir que està a punt de tirar per terra el llibre que li vaig passar perquè el llegís. Està a punt de dir: «Què? ¿Què té? ¿Què té que jo no sàpiga ja? Jo ho vaig viure, això. Ho sé tot. ¿Què em pot dir aquesta escriptora que jo no sàpiga ja? Res. Per a tu, és interessant, però ¿per a mi? ¿Com vols que m’interessi això?».
I continuarà xerrant, tal com fa quan pensa que no entén una cosa i, espantada, es refugia en la burla i en una actitud hipercrítica.
El llibre que li vaig donar és una biografia de Josephine Herbst, una escriptora dels anys trenta, una dona obstinada, decidida i irada, que s’aferrava a la política i a l’amor i escrivia, clavant cops de puny fins a l’últim moment.
–Escolta –diu la mare ara en un to paternalista que a ella li sembla conciliador–. Potser per a tu és interessant, però per a mi, no. Jo ja ho vaig viure, això. ¿Què em pot aportar? No res. Tu el trobes interessant. Jo, no.
Normalment quan parla d’aquesta manera, em puja la sang al cap i abans que acabi de deixar anar totes aquelles frases jo ja l’atacaria: «Tu ets una inculta, no saps res, només algú que no sap res parla com parles tu. Haver-ho viscut, com tu dius, només vol dir que coneixes l’entorn històric i per això el llibre és més enriquidor; no vol dir que tu podries haver escrit el llibre. Persones mil vegades més cultes que tu han llegit aquest llibre i els ha aportat coses, però ¿a tu no et pot aportar res?». I així continuaria i esguerraria la nostra tarda juntes.
Aquest últim any, però, m’ha començat a passar una cosa ben estranya. De vegades, ja no em puja la sang al cap. M’empipo, però mantinc la calma. Com que no m’enrabio, no espatllo la tarda. Avui, sembla, tenim un d’aquests dies. Em giro de cara a la mare, li envolto l’esquena encara ferma amb el braç esquerre, li poso la mà dreta al braç i dic:
–Mama, si no trobes interessant aquest llibre, no passa res. Ho pots dir. –Ella em mira amb aquella falsa timidesa i els ulls ben oberts, el cap mig girat; ara mostra interès.– Però no diguis que no t’ha d’ensenyar res. Que no té res. Això no és digne de tu ni del llibre ni de mi. Ens rebaixes a tots quan dius aquestes coses.– No semblo jo. Tanta prudència. I tot en deu minuts.
Silenci. Un llarg silenci. Arribem a una altra cantonada. Silenci. Ella té la mirada perduda a mitja distància. Jo segueixo el seu exemple i anivello els meus passos amb els seus. No parlo. No la pressiono. Una altra cantonada en silenci.
–Aquesta Josephine Herbst –diu la mare– va tirar endavant, oi?
Alleujada i contenta, l’abraço.
–Ella tampoc no sabia què es feia, mama, però, sí, va tirar endavant.
–Em fa enveja –em diu de sobte la mare–. Em fa enveja que ella visqués la seva vida. Jo no vaig viure la meva.
La mare es va posar a treballar quan feia cinc setmanes que s’havia mort el pare. Ens havia deixat dos mil dòlars. Treballar o no treballar no era una qüestió discutible. Però és difícil imaginar què hauria passat si la necessitat econòmica no l’hagués obligada a sortir de casa. Tal com estaven les coses, em semblava que feia vint-i-cinc anys que jeia al sofà a la sala d’estar mig a les fosques amb la mà al front i murmurant: «No puc». Tot i que sí que podia. I ho va fer.
Es va posar la faixa i el seu vell vestit jaqueta gris, es va calçar les sabates de pell girada negres i de sola gruixuda, es va empolvorar la cara, es va pintar els llavis i va agafar el metro del centre per anar a una agència de col·locació, on va trobar una feina de secretària en un despatx per vint-i-vuit dòlars la setmana. A partir de llavors, cada dia s’aixecava al matí, es vestia, bevia cafè, em feia una llista de coses que havia de comprar, la deixava juntament amb diners sobre la taula de la cuina, baixava quatre cantonades fins a l’estació de metro, comprava el New York Times, el llegia al metro, baixava al carrer Quaranta-dos, entrava a l’edifici de despatxos on treballava, s’asseia a la seva taula, feia la jornada sencera, a les cinc feia el trajecte de tornada a casa, entrava per la porta, es deixava anar al banc de la cuina per sopar, després s’estirava al sofà i a l’instant queia en un estat anímic depressiu per a ella tan necessari com un bany calent. Era com si hagués treballat tot el dia per guanyar-se la desesperació que, fidel, l’esperava al final del viatge que feia a contracor a la vida quotidiana.
Els caps de setmana, és clar, la depressió no oferia treva. Tot el dissabte i el diumenge hi havia una cortina negra i muda al pis. La mare no cuinava, no netejava ni anava a comprar. No participava en la xerrameca frívola, en l’intercanvi de banalitats que omplen de presència humana un espai i posen de manifest un interès per viure. No reia, no responia, ni participava gens en la conversa convulsiva que hi havia entre la resta de nosaltres: jo, la tia Sarah, la Nettie i el meu germà. Parlava el mínim, i quan ho feia, sempre era per recordar la seva «situació» a qualsevol que l’escoltés. Si responia al telèfon, la veu li baixava una octava quan deia «digui»; si no, no podia tenir la certesa que el qui trucava captava com calia la naturalesa permanent del seu dolor. Durant cinc anys, no va anar al cinema, ni a cap concert ni a cap acte públic. Treballava i patia.
La viduïtat va oferir a la mare una forma més elevada de ser. Negant-se a sobreposar-se a la mort del pare havia descobert que la seva vida es revestia d’una seriositat que els anys a la cuina li havien negat. S’hi va consagrar durant trenta anys. Mai no se’n cansava, no se n’avorria ni s’hi inquietava; trobava noves maneres de mantenir viu l’interès que aquella seriositat mereixia i que, sens dubte, s’havia guanyat.
De plorar el pare en va fer la seva professió, la seva identitat, la seva imatge. Anys més tard, quan jo pensava en l’ambient polític en què havíem viscut tots (el marxisme i el Partit Comunista), i veia que els llauners, els forners o els operaris de màquines de cosir s’havien considerat a si mateixos pensadors, poetes i erudits perquè eren membres del Partit Comunista, em vaig adonar que la mare havia assumit la seva viduïtat d’una manera semblant. Sentia que l’exaltava, que la convertia en una persona espiritualment important, que aportava riquesa a la seva malenconia i retòrica al seu discurs. La mort del pare es va convertir en una religió que proporcionava cerimònia i doctrina. Ara una-dona-que-ha-perdut-l’amor-de-la-seva-vida