que som família, el concepte de vida familiar és desconcertant: una incertesa tant per a ella com per a mi. Estem acostumades a pensar que som una parella de dones amb mala sort i incompetents (ella viuda, jo divorciada), eternament incapaces de tenir una vida familiar pròpia. Així i tot, mentre ens estem plantades davant de l’aparador, sembla que el concepte de «vida familiar» és una idea fantasiosa, no verificada, tant per a ella com per a mi. La roba de l’aparador em fa pensar que ni ella ni jo no hem sabut clarament qui som ni com arribar a saber-ho.
De cop i volta, em sento trista. Molt trista. Una sensació de derrota em travessa de dalt a baix. Em sento desolada, sense direcció ni centre; totes les meves batalles diàries em semblen insignificants, sense rumb. No sé què dir. No només estic en silenci, sinó que m’he quedat sense paraules. La mare s’adona que tinc l’ànim per terra. No diu res. Continuem caminant sense dir res, ni l’una ni l’altra.
Arribem al carrer Seixanta-nou, girem i ens dirigim cap a l’entrada de l’auditori del Hunter College. Les portes són obertes. A dins, hi ha dos o tres-cents jueus que escolten asseguts homenatges que commemoren la seva història indescriptible. Aquests actes testimonials són el lligam que uneix. Recorden i persuadeixen. Guareixen i connecten. A la gent, els permeten comprendre’s a si mateixos. Els discursos s’allarguen. La mare i jo ens quedem dretes a la vorera, soles i juntes, davant del so creador de cultura que ens arriba des de dins. «Som un poble maleït», anuncia el conferenciant. «De tant en tant ens destrueixen, amb esforços ens aixequem altre cop, tornem a néixer. Aquest és el nostre destí».
Les paraules són com adrenalina per a la mare. Les galtes se li comencen a posar vermelles. Les llàgrimes li il·luminen els ulls. La mandíbula se li tensa. La pell adquireix to muscular.
–Entra-hi –em diu en veu baixa, pensant que m’anirà bé–. Vine. Et sentiràs més bé.
Jo faig que no amb el cap.
–Ser jueva ja no em pot ajudar –li dic.
Ella m’agafa fort el braç. No confirma ni nega les meves paraules, només em mira directament a la cara.
–Recorda –diu–. Ets filla meva. Forta. Has de ser forta.
–Oh, mama! –exclamo i sento brollar dins meu la vida que, amb por i avidesa, estima la llibertat i que em regalima per la cara de pell suau, la cara que ella m’ha donat.
Un dia trist i calorós d’agost, la Nettie va donar a llum després de cinquanta hores de dolors que gairebé la van destrossar. Va ser un nen i pesava cinc quilos quatre-cents. Li va dir Richard. Des del moment que la mare i jo vam ajudar-la a tornar de l’hospital amb el nen, vam començar a criar-lo juntament amb la Nettie i de vegades en comptes d’ella. L’alimentàvem de diverses maneres i, de tant en tant, li donàvem la vida mateixa. Era un nadó malaltís, sovint tenia crup asmàtic, que només li marxava inhalant calor per vapor. Sempre era la mare o el meu germà qui s’asseia sota el vaporitzador improvisat (una tovallola que aguantàvem sobre una olla d’aigua bullent com si fos una tenda) amb en Richie esbufegant als braços; mai no era la Nettie, que es tornava inútil davant de totes aquelles crisis. Es posava a caminar amunt i avall i s’estirava els cabells així que sentia els xiulets de la criatura quan respirava.
La Nettie, com es va veure de seguida, no estava dotada per a la maternitat. Hi ha moltes dones que no ho estan. Imiten els gestos i les maneres de les dones que els han ensenyat a ser i esperen que tot surti bé. Però a la Nettie li havien ensenyat a atreure, no pas a adaptar-se a la vida domèstica, i mai no sabia què havia de fer. No podia dominar l’art de les farinetes, de fer bullir bolquers ni dels banys a l’aigüera de la cuina. Els seus dits eren maldestres, els seus moviments ineficaços, el seu cervell incapaç d’absorbir l’esquema més senzill d’organització. La cuina feia pudor de bolquers bruts, el nadó anava moll i fastigós, l’aigüera era plena de pots amb una crosta de llet cremada. La Nettie sempre semblava atordida. Sempre que era a la cuina feia mitja volta –amb les cames nues, el tupè alt mig desfet, les celles arrufades, l’índex als llavis– i rumiava on havia deixat alguna cosa o altra que necessitava... Vejam... ¿on he deixat el nen?
En Richie va sobreviure en una mar de sorda confusió. El recordo al braç dret de la Nettie, amb el bolquer ple de merda, la cara bruta dels dos últims àpats, agafant amb els ditets un floc de cabells rogencs, aferrant-se a la vida, mentre ella no para de fer voltes alarmada i en silenci. Com que ella no diu res, el nen triga una mica a alarmar-se també. L’expressió d’interès i curiositat de la cara de la criatura a poc a poc es va transformant en una expressió de pànic.
El silenci de la Nettie. Aquesta era una altra cosa que la feia diferent de les altres dones de l’edifici. Entre les altres, la primera reacció davant la confusió o la necessitat era deixar anar un devessall de paraules a molts decibels. Però la Nettie no podia. Amb la seva incapacitat es podria haver guanyat les altres dones, hauria pogut obrir una porta d’accés natural al seu món –«Oh, ensenyi-m’ho, digui’m, ¿és així com ho fa? Gràcies, senyora Zimmerman, Roseman, Shapiro, Berger; que n’és d’espavilada, vostè, i jo sóc tan ignorant! Que contenta que estic de poder aprendre de vostè»–, però no ho podia fer, ni tan sols sabia per on començar. Se sentia desprotegida davant les dones, quedava callada, insegura, i els amagava les necessitats. Menys a la mare.
La meva mare va ser la salvació per a la Nettie durant el primer any de vida d’en Richie. No tant pel que la mare feia per ella, encara que tots els petits gestos (portar-li pa i llet, vigilar en Richie una hora, banyar-lo o donar-li menjar de tant en tant) sens dubte li feien la vida més fàcil, a la Nettie; sinó sobretot perquè la mare l’escoltava quan es desfogava. Ara i adés, la mare entrava a la seva cuina i en dues o tres hores de feinejar amb concentració l’hi deixava neta i endreçada. Llavors es girava cap a la Nettie com dient-li: «Ara ja ho tens tot a punt. Comença a viure». La Nettie li somreia, l’abraçava i li feia un petó, i al cap de tres dies tot tornava a estar exactament igual que abans. La Nettie acceptava la feina de la mare, no pas com ho faria una dona jove observant una dona més gran per aprendre-ho a fer ella mateixa, sinó més aviat com una criatura que se sent salvada temporalment per una germana gran i una mica manaire. Es refugiava en en Richie, com si tots dos fossin uns nens orfes: li cantava fluixet, s’arraulia amb ell, s’amagava dies seguits amb ell sota els llençols al llit de matrimoni que ocupava la major part del que hauria d’haver estat la sala d’estar.
El pis de la Nettie era el més petit, més fosc i el menys moblat de l’edifici. La cuina, que, com la nostra, també donava al carreró i a la qual també hi tocava el sol al matí, era l’única estança agradable. Darrere la cuina hi havia dues habitacions de dimensions diferents amb finestres que donaven a una paret de totxos. Una d’aquestes habitacions hauria d’haver estat la sala d’estar, l’altra, el dormitori, però la Nettie no sabia muntar una sala d’estar. A l’habitació més gran hi havia un llit de matrimoni, una calaixera, uns quants prestatges i una tauleta vella i atrotinada. L’altra habitació es va convertir en un quarto dels mals endreços, una mena d’armari d’obra on podia amagar el pitjor desordre.
Així i tot, a mi em semblava que el pis, com la mateixa Nettie, tenia un toc de promesa i encant. Jo no coneixia la paraula bellesa, no hauria pogut dir que a casa nostra no n’hi havia; jo només sabia que petits bocins de plaer visual transformaven el piset diminut de la Nettie, que em feien sentir-me feliç i expectant quan travessava la porta de casa seva. La maternitat l’havia pertorbada, havia trastornat els seus hàbits casolans, estranys i entranyables, l’havia precipitat al caos, així i tot, al llit hi tenia un cobrellit prim de llana d’Ucraïna amb un estampat de caixmir; damunt la tauleta vella i tronada, un canelobre de plata; a la paret, una icona; la taula plegable de cartró que hi havia a la cuina quedava amagada sota unes tovalles amb un estampat geomètric extraordinari; i a l’ampit de la finestra s’hi veia un gerani molt gros, sempre ben cuidat, amb la terra humida i negra i les fulles d’un verd intens. Els dies més foscos, el vermell, el negre i el verd brillants de la planta alegraven l’ambient. No era pels objectes en si mateixos –nosaltres teníem un samovar de llautó