—diu la Sandra pronunciant-ho amb una claredat extrema.
—L’orrrdrrre no s’ha entès —diu l’androide—. Platea o llotxa?
—Llotja —diu la Sandra aixecant el to.
—L’orrrdrrre no s’ha entès —diu l’androide—. Platea o llotxa?
—Llo... txa! —crida la Sandra.
—Desitxen entrrrades de platea —diu l’androide—. És corrrecte?
La Sandra brama:
—LLOTXA!
—Trrranquil·litzi’s —diu l’androide—. Ja ho havia entès el prrrimer cop. Errra una altrrra brrrometa. Perrrdoni’m. Aquest matí em dec haver desperrrtat una mica pallasso.
A en Peter se li escapa el riure per sota el nas, però se l’aguanta de seguida en veure que la Sandra se’l mira enfadada.
—Com volen pagar? —pregunta l’androide.
—Amb TouchKiss —diu en Peter.
—Amb molt de gust —diu l’androide, que tanca els ulls i acosta els llavis sortits cap a en Peter.
En Peter es mostra desconcertat.
—No es prrreocupi —diu l’androide—. El bigoti només fa unes miques de pessigolles.
En Peter continua sense decidir-se.
—També pot ferrr serrrvir el seu QualityPad —diu l’androide tornant a obrir els ulls.
A en Peter li sembla haver notat un lleuger to de disgust. Tot i això es treu, alleugerit, el QualityPad de la butxaca i hi fa un petó. L’aparell transmet el pagament a l’androide.
—Moltes gràcies —diu la màquina—. I sieg heil.
—Com? —pregunta la Sandra.
—Sieg heil! —diu l’androide—. En aquella època deien això. Perrr saludar.
—Ah —diu la Sandra—. Doncs llavors: sieg heil!
—Sieg heil —balbuceja en Peter.
—Quin homenet més curiós —diu la Sandra rient.
Se’n van a buscar els seus llocs. L’acomodador té exactament el mateix aspecte que l’androide de l’entrada.
—Oh —diu la Sandra—. Ja torna a ser aquí...
S’asseuen a les seves butaques.
—Tu el vas veure, Mussolini in Love?
—No ho sé del cert —diu en Peter.
La Sandra comença a cantar:
—Bella donna..., por favor! Besa el teu Duce!
—Ah! Esclar! —diu en Peter—. Doncs això: besa el teu Duce.
Fa un petó als llavis a la Sandra.
Al moment l’assalta la idea, només en part conscient, d’haver pagat alguna cosa en aquell mateix instant.
Nivells
Segur que et preguntes si l’home que hi ha al teu costat acaba de posar realment un semàfor en verd fent petar els dits. Sí, ho ha fet. Probablement també t’ha cridat l’atenció que hi ha persones a qui serveixen abans al restaurant tot i haver arribat més tard. Fins i tot es parla de gent que amb un moviment de la mà fan tornar a l’estació un metro que se’ls havia escapat davant dels nassos. Tot això no té cap relació amb la màgia: són facultats dels nivells.
La classificació de totes les persones en nivells diferents es deu en realitat a una inofensiva subrutina dels programadors de QualityPartner. Per poder filtrar més ràpidament la massa de gent de cara a augmentar els encerts, es va classificar cada perfil. Des d’aleshores, per a la dona heterosexual de nivell 16 el sistema ja només té en compte els homes heterosexuals de nivell 16. Quan el departament de màrqueting se’n va assabentar, va cuidar-se de seguida que aquestes xifres de nivell passessin a ser visibles. I realment els usuaris es van llançar entusiasmats a la cursa per aconseguir un nivell cada cop més alt.
Actualment el departament de RateMe aconsegueix més guanys que tota la resta de QualityPartner. El nom, per cert, té el seu origen en un malentès. Un treballador de QualityPartner havia sentit a la seva emissora de ràdio personal una antiga cançó de rock en què el cantant demanava a un amic que l’avalués: «Rate me, my friend!». No va ser fins que QualityPartner va començar a fer propaganda de RateMe amb la cançó sonant de fons, que alguns oients espavilats van fer notar que Kurt Cobain no cantava pas «Rate me» (valora’m), sinó «Rape me» (viola’m). Però aquest petit lapsus no va poder aturar la propagació triomfal de RateMe.
En principi és molt senzill. T’inscrius a RateMe, mitjançant un petó permets al sistema que accedeixi a les teves dades i immediatament després se’t classifica. Segons els rumors, per cert, el nivell més baix és el 2. Pel que sembla no classifiquen ningú amb el nivell 1, perquè així fins i tot les persones de nivell 2 pensen que tenen algú per sota. El neguit de poder caure més avall es considera útil. Les persones que es pensen que ja no tenen res a perdre són perilloses. El nivell més alt és el 100. Malgrat que segurament tampoc no hi ha ningú de nivell 100, perquè fins i tot les persones de nivell 99 han de creure que encara necessiten millorar i que tenen algú per sobre.
Al començament RateMe oferia únicament la indicació del nivell de cadascú, però en l’actualitat es poden consultar els propis valors dividits en quaranta-dues subcategories diferents que contribueixen al nivell global. Aquests apartats són: flexibilitat, resiliència, innovació, creativitat, capacitat de treballar en equip, capacitat d’entusiasmar-se, gust (molt controvertit), connexió, edat, salut, lloc de residència, feina, ingressos, patrimoni, relacions, competència social, alegria a la feina, formació, quocient intel·lectual, intel·ligència emocional, fiabilitat, activitat esportiva, productivitat, humor (també controvertit), sex-appeal, índex de massa corporal, presència, puntualitat, amics, gens, historial familiar de malalties (qui pot voler estar amb algú que probablement patirà càncer?), expectativa de vida, capacitat d’adaptació, mobilitat, capacitat crítica, experiència a l’estranger, índex i temps de resposta a les xarxes socials, predisposició cap a noves ofertes de consum, resistència a l’estrès, disciplina, confiança en si mateix, bones maneres a taula.
Sembla que encara hi ha cinquanta-vuit apartats més, però aquests són un secret comercial de QualityPartner, igual que la ponderació entre els diferents nivells.
100 punts separen un nivell del següent. Això permet que tothom es pugui anar optimitzant contínuament. Amb augments específics en determinats àmbits, com ara en l’activitat esportiva, és possible fer pujar el nivell global, la qual cosa provoca, en un moviment en espiral, que millorin gairebé automàticament els factors externs, com els ingressos mensuals, el lloc de treball i l’estat del compte corrent. Naturalment una espiral així et pot arrossegar amb la mateixa rapidesa cap avall.
La classificació en nivells és extremament pràctica, i a hores d’ara les institucions més diverses paguen RateMe per tenir accés a les dades de nivell dels seus empleats, dels seus clients o dels ciutadans en general. Els bancs donen crèdits depenent del nivell. Els empresaris utilitzen les informacions del nivell per elaborar ofertes de feina precises. (És interessant destacar, per cert, que el 81,92 % de totes les ofertes laborals de QualityLand tenen gairebé la mateixa formulació, que fa més o menys així: «Busquem urgentment especialistes en tecnologies de la informació de nivell 16