e/>
Gràcies per comprar aquest ebook. Esperem que gaudeixi de la lectura.
Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó. Pàgina de crèdits
Anton Txékhov. Vida a través de les lletres
V.1: abril del 2020 Títol original: Anton Cechov. Vita attraverso le lettere. Profilo biografico e scelta a cura di Natalia Ginzburg © Giulio Einaudi Editore s.p.a. Torino, 1989 © de la traducció, Elena Rodríguez, 2018 © d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020 Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma. Correcció: Anna Serra i Miquel Saumell Santaeugènia Disseny de coberta: Taller de los Libros Publicat per Àtic dels Llibres Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a 08009, Barcelona www.aticodeloslibros.com ISBN: 978-84-17743-88-8 THEMA: DNBL Conversió a ebook: Taller de los Libros Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Contingut
Portada
Pàgina de crèdits
Sobre aquest llibre
Anton Txékhov. Vida a través de les lletres
Anton Txékhov. Vida a través de les lletres
U
na petita joia sobre el geni de Txékhov
Anton Txékhov. Vida a través de les lletres és un meravellós i subtil retrat del genial Anton Txékhov escrit per Natalia Ginzburg: una joia que explora la joventut de l’escriptor a Taganrog, els seus inicis literaris i la seva feina de metge rural, els seus primers èxits teatrals fins a la malaltia i els darrers anys a Ialta, abans de la seva mort prematura. Un llibre magnífic, un feliç equilibri entre tema i autora, un text breu però ric sobre el que va ser un dels millors escriptors i coneixedors de l’ànima humana. Carmen Martín Gaite va elogiar Natalia Ginzburg afirmant que era «una dona dotada d’una capacitat d’observació poc comuna».
«Convido els lectors que no es perdin aquesta lectura.»
J. Ernesto Ayala-Dip
«Una meravellosa biografia.»
Francisco Calvo Serraller, El País
«Un relat bellíssim, trist i tràgic, que es llegeix com una novel·la. Una veritable delícia.»
El Mundo
«Ginzburg és una observadora irònica, perspicaç, delicada i minuciosa; el testimoni conscient i lúcid de la seva època.»
ABC
«Natalia Ginzburg [...] plasma reflexions d’una serietat i una lucidesa moral que es manifesten amb sobrietat i delicadesa.»
Qué Leer
Pròleg de Francesc Serés Escriure sobre llibres d'escriptors que parlen sobre altres escriptors Durant molt de temps, vaig odiar les biografies i tot el que se’n derivava. Recordo quan va començar tot, el moment exacte, i també com em va anar passant aquella animadversió que encara surt de tant en tant com una veueta que m’interroga. Va ser a les classes d’història de l’art que ens feien a Belles Arts, en una de les primeres assignatures que vaig tenir. Era en una classe fosca on la professora ens relatava les vides dels pintors renaixentistes italians davant d’una paret blanca que anava veient passar les diapositives. La professora explicava les seves vides per explicar el seu art, la qual cosa no hauria estat del tot malament si els detalls de la vida que es relataven haguessin servit de debò per explicar les pintures. No, no era així, en aquell cas eren detalls de la vida, viatges, anècdotes que semblaven les que va escriure el primer historiador Vasari. I des de Vasari havia plogut una mica, però això semblava que li importés poc, a aquella Història de l’Art en majúscules que omplia la cova platònica on ens tancaven per aprendre els avatars del passat. Em vaig blindar contra les biografies com només es blinda un estudiant de Belles Arts quan té dinou anys. Feroçment, tossudament les odiava, fins a l’extrem de no concedir-los cap mena de valor. Als dinou anys els judicis són sumaris, el que no sabem és que les condemnes que ens imposem també ho són. Per sort, la vida, quan tenim dinou anys, ens sol tractar amb més clemència que la que nosaltres som capaços de concedir i de mica en mica vaig anar canviant de parer. Molt bé, la biografia dels artistes no ho explicava tot, però bé devia explicar alguna cosa. El problema no era la biografia, era que la narrativa d’aquesta vida acabava desconnectada dels significats de les obres que havia produït. Explicar vides és un dels oficis més difícils que existeixen. En primer lloc perquè tot retrat és també un autoretrat. Qui s’atreveix a descriure la vida d’algú com Giotto, Shakespeare o Churchill? Qui s’atreveix a deformar el seu rostre, la seva cal·ligrafia per ajustar la distància que el separa dels ídols, dels monstres? La quantitat de judicis, de talls, de mapes, de detalls i de controvèrsies que es poden acumular o enfrontar són tan grans que fan tremolar fins i tot els punts de vista més fonamentats. Hi ha, a més, el judici del biografiat, sigui de l’àmbit que sigui. El biògraf, poc o molt, mesura i se sent mesurat pel biografiat, acaba sabent-ne les petiteses, les casualitats
