li dóna la vida, i la medicina, que li havia de donar la seguretat, no és capaç de curar-lo de la tuberculosi que acaba esdevenint fatal.
Ginzburg ho tracta amb cura, crec que mira de reüll Txékhov, que pensa en ell com si el tingués assegut a la punta de la ploma.
Anton Txékhov va néixer a Taganrog el 17 de gener del 1860. Taganrog era una petita ciutat del sud de Rússia, vora la mar d’Azov. Fins a meitat de segle, havia estat un centre comercial animat i pròsper, però després, per diverses causes —l’estancament del port, la competència de Rostov del Don— va perdre el prestigi que havia tingut fins aleshores. Quan Txékhov va néixer, ja feia temps que la decadència de Taganrog havia començat. Txékhov recordava la seva ciutat natal com un burg somnolent habitat per gent letàrgica: nits fosques i desertes, carrerons fangosos, pols i mosques a l’estiu, l’aigua era escassa i infecta, i el pa era pèssim.
Quan Txékhov va néixer, el germà gran, l’Aleksandr, tenia cinc anys. El segon, en Nikolai, en tenia dos. Després de l’Anton, van arribar al món l’Ivan, el 1861; posteriorment la Maria, el 1863; i, finalment, en Mikhaïl, el 1865. Els avis paterns i materns havien estat serfs de la gleva. L’avi patern se n’havia alliberat el 1841. El pare, Pàvel Iegórovitx, va ser comptable durant uns quants anys, i després de molts sacrificis, va aconseguir muntar una botigueta. Hi venia sucre, blat de moro, farina i espècies, i, annex a la botiga, hi havia un petit bar. La botigueta era al centre de Taganrog. La casa on Txékhov va néixer era allà al costat.
A causa de la decadència de Taganrog, i també per la ineptitud del pare, la botigueta anava molt malament. Era un lloc brut, ple de ratolins i, a l’hivern, hi feia un fred gèlid. L’Anton havia de fer els deures de l’escola allà, i mentrestant, vigilar els dos empleats, servir vodka als clients i comptar els diners de la caixa. Potser com a conseqüència d’aquestes tasques penoses, durant la infància Txékhov va ser un mal alumne. Si cometia algun error quan comptava els diners de la caixa, el pare el fuetejava amb un cinturó.
El pare era un home dèspota, tenia un humor colèric i mudadís, i una avarícia sòrdida. En ell, l’avarícia naixia tant per les dificultats econòmiques com per una fixació malaltissa cap a aquells pocs diners que li rendia el negoci. Era un home d’església. Els diners i les pràctiques religioses dominaven els seus pensaments i els seus dies. La mare era una dona sotmesa, resignada i apagada, debilitada per les múltiples maternitats, tan seguides, i consumida per les preocupacions. Només feia que comptar mentalment els pocs diners de què disposava per mantenir la família, però no ho feia amb la morbosa intensitat del pare, sinó amb la consternació d’una llebre perseguida. Pare i mare apareixen sovint en els contes de Txékhov: l’humor dèspota i colèric de l’un, la resignació apagada de l’altra; les habitacions on regnava la por. La mare intentava defensar els fills de la còlera i les fuetades paternes, però la seva protecció era dèbil, consternada i resignada en el pitjor dels casos. Aquest és el quadre familiar en què Txékhov va passar la infància i l’adolescència. Això explica per què l’Anton va tenir durant tota la vida una forta aversió per qualsevol observança religiosa, i el pensament dels diners no en la forma d’una passió avara i àvida, com en el cas del pare, sinó en la forma d’una necessitat urgent i obsessiva, com creia la mare. Al mateix temps, com que l’índole humana és contradictòria i està plena de contrastos estranys, al costat d’aquella preocupació constant en la seva naturalesa hi havia una profunda i total indiferència envers els diners, i l’instint de regalar-los a tothom de seguida que en tenia.
Txékhov no es va alliberar mai de la seva família d’origen. Dels sis fills que eren, només ell va assumir-ne la responsabilitat i la guia, i ho va fer quan encara era un noi. Va dur aquesta càrrega a l’esquena fins ben bé el final.
El pare tenia un cert amor per l’art, cosa estranya en una índole religiosa i cobdiciosa com la seva. Tocava el violí, l’havia après a tocar tot sol, de manera autodidacta, i també pintava imatges sagrades. Txékhov va afirmar més tard que els seus germans havien pres del pare el talent artístic i, de la mare, l’ànima.
D’entre els seus parents, la família s’estimava molt un oncle per part de pare, l’oncle Mitrofan. Vivia a Taganrog. Els germans Txékhov anaven sovint a casa seva.
Decebut pel negoci, que anava malament, el pare va voler que els fills estudiessin. Però sovint passava que no podien anar a l’escola perquè no n’havien pagat les quotes o perquè no tenien roba o sabates decents. L’Aleksandr semblava tenir aptitud per les matemàtiques; a en Nikolai li agradava molt pintar. L’Anton, en un moment determinat, va decidir que volia estudiar medicina. Als quinze anys va estar a punt de morir a causa d’una peritonitis, i el van salvar la paciència i la devoció d’un metge. Potser la idea de convertir-se en metge li havia vingut aleshores. Però calien llargs anys d’estudi i massa despeses. No obstant això, en cap moment no va abandonar aquell designi. De petit, l’Anton era desmenjat i distret. A l’escola, als cursos superiors, es va dedicar seriosament a l’estudi.
Aquella peritonitis li va deixar problemes intestinals i hemorroides, unes seqüeles que el van turmentar per sempre.
En un terreny que havia heretat, el pare hi va construir una casa i la família s’hi va traslladar. Era una casa gran i en van llogar una ala a un tal Selivanov, funcionari del tribunal. Però amb la construcció de la casa, es van acabar tots els estalvis. Els deutes van fer que el pare es mostrés encara més colèric. Els dos fills més grans, l’Aleksandr i en Nikolai, van marxar de Taganrog, incapaços de tolerar l’atmosfera familiar. Van establir-se a Moscou.
L’Aleksandr va trobar una feina de preceptor en una família. A més, treballava com a escrivà. Mantenia el seu germà Nikolai, que esperava poder inscriure’s en una escola d’art.
El pare es va enfuriar pel fet que marxessin. Però poc després va haver de presentar-se a Moscou i demanar-los asil. S’havia decretat la fallida de la botiga i temia que l’enviessin a la presó. Va sortir de Taganrog a l’alba, a peu, i va agafar el tren a l’estació següent perquè no el veiés ningú. A Moscou va treballar en una obra durant un temps, després va fer d’escrivà en un dipòsit. La mare va posar a la venda la casa de Taganrog i la va comprar el llogater Selivanov. Ella també va marxar cap a Moscou amb la Maria i en Mikhaïl i la van acollir uns parents. L’Ivan va quedar-se a Taganrog amb una tia, i l’Anton també s’hi va quedar. L’antic llogater, Selivanov, havia ofert a l’Anton un raconet de la casa per dormir i un plat a taula si, a canvi, donava classes de repàs al seu nét.
D’aquesta manera, ara vivia com a subordinat a la casa que havia pertangut a la seva família.
La mare li havia deixat l’encàrrec de vendre els pocs objectes salvats del naufragi: trastos, alguna cadira trencada, cassoles. Voltava a la recerca de compradors i de més classes de repàs, per poder enviar diners a la mare. Tenia setze anys. Més tard va dir que la pobresa en aquells anys va ser per a ell com una dent corcada, que li causava un dolor persistent i sord, del qual no s’alliberava mai.
Tres anys més tard, va obtenir el diploma d’institut d’ensenyament secundari i va obtenir una beca: vint-i-cinc rubles al mes. Va partir cap a Moscou. La família s’havia reunit allà i vivien acampats en un soterrani. Llavors el pare se’n va anar perquè havia trobat un llit al dipòsit on treballava; guanyava trenta rubles al mes. Donava pocs diners a la família perquè havia començat a beure. I, tanmateix, el fet que visqués en un altre lloc era un alleujament per a tots. Només els visitava el diumenge. L’Aleksandr va marxar. En aquell soterrani sense aire ja eren molts, però l’Anton va incitar la mare per agafar tres estudiants a pensió: ella el va escoltar.
Amb el despotisme patern esvaït a les tavernes, la mare, acostumada a obeir i privada d’energia, era inepta en la gestió d’aquella comunitat familiar desordenada i desorientada. L’Aleksandr, el fill gran, estava lluny de la família, com el pare, i només pensava en si mateix. Era d’enginy vivaç però d’idees confuses; també era mitòman i vel·leïtós. Solia enviar als diaris algun escrit que, de vegades, li publicaven. Somiava aconseguir grans èxits i, mentrestant, bevia. Embriac, es tornava