no per matar; en realitat, aquells homes no havien sucumbit a causa dels cops i dels cranis esclafats. En una investigació posterior, Walter Coutts, un dels dos supervisors de la tortura, ho va resumir així: els homes havien volgut morir. Blixen, l’afable baronessa danesa, havia dit que això era el que els passava als éssers salvatges.
La teoria havia servit per encobrir nombrosos casos anteriors, però no el de la matança de Hola del 3 de març de 1959, que es va convertir en tema de debat parlamentari a la Gran Bretanya. Fins i tot Londres va reconèixer la responsabilitat en els fets dels funcionaris britànics. El governador Baring, autor de la faula de l’aigua contaminada, finalment es va veure obligat a admetre que les lesions havien estat causades per «instruments quirúrgics» com bastons, porres i botes. Però als kenyans no els feia falta cap debat per saber-ho. Gairebé totes les famílies de la província central de Kenya tenien un parent o un veí «incorregible».
A la nostra família hi havia un membre que tenia aquesta etiqueta. Es deia Gĩcini Ngũgĩ. Era oncle meu; em va cuidar quan jo vaig anar a la primera escola elemental, a Kamandũra. Era més gran que jo i va deixar els estudis per entrar de ple en el món de la colònia. A ell i al meu germà Mwangi, a qui dèiem Good Wallace, els havien detingut quan intentaven aconseguir bales per als guerrillers de l’Exèrcit de la Terra i la Llibertat. En Good Wallace va fugir a les muntanyes.15 En Gĩcini es va salvar de la sentència de mort perquè era massa jove, però el van tancar en un camp de concentració. Com centenars d’altres, no va acceptar que patia de desigs perillosos i que necessitava teràpia. El van qualificar d’«incorregible», però no va ser cap dels onze homes que van morir d’una pallissa.
A l’obra shakespeariana de Macbeth, poc després que el protagonista ha mort el rei Banquo, Lady Macbeth el crida al llit i mira de tranquil·litzar-lo amb aquestes paraules: «Amb un xic d’aigua ens rentarem d’aquest fet. Ho veus, com ha estat fàcil».16 Macbeth i la seva dona volen fer desaparèixer la prova de la seva culpabilitat amb una mica d’aigua. L’estat colonial va intentar fer desaparèixer la prova de la seva culpabilitat canviant el nom de Hola pel de Galore. Un fet senzill s’havia complicat: la matança de Hola va fer saltar la màscara de llei, ordre i civilització que la colònia havia creat per ensenyar-la al món. Així i tot, l’estat va intentar mantenir-se ferm, com si realment amb una mica d’aigua s’hagués pogut netejar la sang de les mans.
Però el cas de Hola va provocar un cert moviment. El 14 d’abril, Jomo Kenyatta, el líder de la branca política de la resistència anticolonial que el 1952 havia estat declarat culpable de dirigir el Mau-Mau i condemnat a vuit anys de presó a Laukitang, ara era traslladat a Lodwar. Aquell pas augurava canvis futurs? Aquell gest va fer tornar Hola als titulars, però no va aturar l’horror ni el malson que assetjaven el país.
II
Hi havia un personatge que encarnava aquell malson, una mena d’home del sac dels contes infantils, només que era real, blanc i britànic, i els grans li tenien por. Omnipresent, podia aparèixer simultàniament en diferents llocs al mateix temps; era un dimoni pervers que feia el que volia.
Ningú no en sabia el nom anglès real. Tothom li deia Waitina i es parlava d’ell amb la mateixa aprensió amb què es parlava dels oficials blancs que donaven ordres a la policia administrativa i als membres de la Home Guard.
Aquest cos, creat pels britànics, era una força de combat auxiliar mal remunerada i formada per nadius. Al gener de 1953, el general major Sir William Loony Hinde va posar aquesta força auxiliar sota les ordres d’oficials de districte, el rang administratiu més baix entre els blancs. D’aquesta manera, Hinde s’havia procurat un exèrcit de vigilants al marge del control directe de l’exèrcit regular. L’agent de l’ordre descontrolat era un oficial de districte, i Waitina era el seu nom genèric, o bé Waitina era el nom genèric dels homes que estaven sota les seves ordres?
Evidentment, aquell nom no s’aplicava de manera general a cadascun dels oficials de districte ni a cadascun dels soldats britànics. Del soldat britànic en deien Njoni, de Johnny, i de l’oficial de districte, Ndiũũ, de DO, les inicials en anglès. La solució del misteri es trobava en el sobrenom: Waitina de vegades es tradueix per «el que té el cul gros», però literalment vol dir «el que està emparentat amb el forat del cul» o «parent de l’anus». Waitina es referia a un amo blanc que prenia els homes i les dones a la força. Designava un sodomita, possiblement un oficial de districte o un agent de la policia, perquè n’hi havia en tots els districtes de Kenya.
La violació era una arma de guerra; potser era un pecat, però quina importància tenia mentre el pecador pequés en silenci i les víctimes quedessin massa traumatitzades per denunciar obertament l’agressió sexual que havien patit? Les víctimes, però, podien fer saltar l’alarma per mitjà del genèric Waitina.
Deien que Waitina, l’agent de la llei sense llei i omnipresent, col·leccionava parts del cos de les seves víctimes: mans, orelles, ulls, genitals masculins. O més aviat els seus subordinats les hi portaven en cistells o fins i tot en sacs de sisal. Una prova de l’assassinat, deien, però hi havia indicis que suggerien que feia coses més sinistres amb les parts dels cossos.
El Waitina blanc, fos qui fos, no era l’únic que col·leccionava parts dels cossos de les víctimes. Anys més tard, es va saber que un soldat negre dels Fusellers Africans del Rei, originari d’Uganda, era famós no pas pel seu metre noranta d’alçada sinó per la quantitat de parts de cossos humans que portava regularment als seus superiors britànics. No feia presoners; els seus caps separats del cos eren més valuosos que les paraules que en poguessin sortir de les boques. Gràcies a l’afany per atrapar soldats de l’LFA o sospitosos, va ascendir ràpidament i va passar de ser soldat ras a ser caporal i sergent. Es deia Idi Amin. Els britànics van traslladar altre cop el seu home de Kenya a Uganda el 1959.
Tres anys abans, un altre ugandès que havia anat a Kenya el 1950, quan va ser expulsat del Makerere College per les seves activitats anticolonials, també havia tornat a Uganda. Es deia Apollo Milton Obote. A Kenya havia pujat de treballador de la Mowlem Construction Company com a viatjant d’una companyia petroliera, va treballar amb sindicats i després, el 1956, va tornar al seu país per entrar al Congrés Nacional d’Uganda, partit anticolonial.
Aquest partit va ser fundat el 1952 per Ignatius Musazi després que el 1949 es prohibís la Uganda Farmers Union (Unió d’Agricultors d’Uganda), acusada d’organitzar els aldarulls d’aquell mateix any pel monopoli asiàtic en el procés de desmotatge del cotó, entre altres motius de queixa. Els efectes latents d’aquest fet podrien haver influït, en part, en el boicot de Buganda de 1958 contra els establiments comercials asiàtics, dos anys després del retorn de l’Home de Makerere Antibritànic i un any abans del de l’Home Militar Probritànic.
Les vides d’aquests dos homes havien tingut recorreguts paral·lels. Idi Amin Dada va néixer a Koboko, a la subregió del Nil occidental, al nord d’Uganda, a l’agost de 1925; Obote va néixer a Akokoro, a la subregió de Lango, al nord d’Uganda, al desembre de 1925. La regió de Lango i la del Nil occidental són veïnes. Tots dos havien treballat a Kenya però en bàndols oposats de la lluita: Obote, amb la Unió Africana de Kenya, favorable a l’LFA; Amin, amb les forces britàniques, contràries a l’LFA. Tots dos, amb experiències diferents de Kenya, havien tornat a Uganda més o menys a la mateixa època.
El 1959 els britànics van tornar a ascendir Idi Amin, aquest cop a suboficial, el rang militar més alt per a un africà dins l’exèrcit britànic d’aquell temps. El mateix any, Obote va sortir del Congrés Nacional d’Uganda i va formar el Congrés Popular d’Uganda, més combatiu.
Aquell any va ser testimoni d’aquest fet i d’altres potser encara més dramàtics que van tenir lloc a l’escena mundial, com la destitució de Batista a Cuba i l’alçament de Fidel Castro; la incorporació de Hawaii als Estats Units com el cinquantè estat; la troballa per part de Leakey del Zinjanthropus boisei, el crani d’1,75 milions d’anys d’un avantpassat humà a la gorja d’Olduvai, Tanzània, o l’arribada de Charles de Gaulle al poder a França, obsessionat per la política a Algèria, però per a mi, aquell