Neix un teixidor de somnis. Ngugi wa Thiong'o

difusió dels nostres resultats en el camp esportiu i en l’acadèmic. L’escrivia amb enginy i amb moltes al·lusions literàries i esportives.

      De vegades convidava els herois vencedors a menjar a casa seva, situada just davant per davant de l’entrada principal de la residència; i sovint, invitava els estudiants de resultats excel·lents a sopar i prendre vi a la «Taula Alta», la dels professors.

      El menjador del Northcote era multifuncional: un espai on es feien els àpats diaris, una pista de ball per als actes socials i una galeria d’art; tenia les parets cobertes d’obres fetes pels artistes de la residència, de les quals les més famoses eren els murals de Sam Ntiro i les representacions de les guerres de religió a Buganda d’Ignatius Sserulyo.

      El professorat resident sempre sopava a la Taula Alta, mentre que els estudiants menjàvem en taules baixes. Però un cop a la setmana, la taula alta prenia un caire formal i els comensals es mudaven i es posaven les togues acadèmiques. Entre els convidats hi havia figures importants de l’administració del Protectorat d’Uganda o dignataris estrangers que havien vingut de visita al país. Entre aquests últims, en la meva època, hi va haver Abiola Irele, un intel·lectual en embrió nigerià instal·lat a París que, anys més tard, seria una figura important de la teoria literària i crítica; el governador de Kenya, Sir Patrick Renison, que va denigrar Kenyatta descrivint-lo com el líder de la foscor i de la mort, i l’exgovernador d’Uganda, Sir Andrew Cohen, que va desterrar el jove kabaka (rei) de Buganda a Londres fins que es va veure obligat a fer-lo tornar. Dinwiddy seia al cap de taula i l’adorable Yvonne sempre seia al seu costat.

      Viure al Northcote Hall de Dinwiddy era formar part d’una cosa més gran que un mateix. La victòria i la derrota, el triomf i el desastre generaven un sentit comú de tristor o d’alegria; i fins i tot nosaltres, els nous que havíem entrat a la família el 1959, aviat ens vam amarar de l’esperit del Northcote. Si un company de residència competia en qualsevol camp, ens aplegàvem tots per animar-lo. Però res, ni tan sols els esports, es podia comparar amb la competició d’anglès entre residències, pel que feia a assistència de públic i expectatives. No calia ser-ne especialista per saber apreciar una representació de teatre.

      La Competició entre Residències del Departament d’Anglès per a obres breus, relats curts, discursos i poemes originals la va iniciar el professor Alan Warner el 1958. Phyllis, la seva esposa, era ben coneguda als cercles de teatre de Makerere i Kampala i era una actriu clau dels Makerere Players, una companyia amateur que actuava principalment per al personal expatriat al Hill. Pel lloc que ocupava l’anglès a la vida acadèmica, intel·lectual i cultural de les colònies, aquesta competició entre residències era la joia de la corona de les competicions.

      Jo era un dels residents del Northcote Hall que va competir el 1960 i vaig viure la derrota humiliant de la nostra residència, que va quedar al capdavall de tot. The Green Bean Patch (L’hort de mongetes tendres) de Jonathan Kariara, amb Ben Mkapa, va guanyar el cobejat primer lloc pel New Hall. Anys més tard, Kariara va ser cap de l’oficina d’Oxford University Press a Nairobi, i en Ben Mkapa va arribar a ser el tercer president de Tanzània, però en aquell temps eren els feliços guanyadors del New Hall, els nostres veïns. La tristesa col·lectiva de la nostra residència es palpava en tots els nostres gestos.