els que incomplien el toc de queda. Per això, els residents del Mitchell Hall circulaven lliurament tant de nit com de dia.
La llibertat dels del Mitchell Hall posava de manifest la manca de llibertat a les altres residències després de mitjanit. Sentíem explicar històries esfereïdores d’estudiants que, tornant després del toc de queda, havien intentat escalar els alts murs de les residències més noves i que, en intentar-ho amb els del Northcote, havien mort. La modernitat tenia el seu preu, semblava, i els residents del Mitchell no volien canviar res.
Quan el 1962 van voler tancar el vell edifici del Mitchell per construir-ne un de nou, es va decidir repartir-ne els residents a altres edificis. Als del Mitchell els va molestar la pèrdua de llibertat, però encara els va empipar més la broma d’haver-se de sotmetre a un curs d’orientació perquè no havien estat civilitzats com calia. La nit del 29 de març de 1962 van sopar d’hora amb les togues posades, després van anar corrents al University Hall, van plantar la bandera del Mitchell a la taula central, van capturar-ne el president amb una pistola de joguina i el van obligar a signar una carta de rendició redactada en escriptura gòtica per Glennie Dias, que finalment seria resident del Northcote Hall.
Les condicions i els termes de rendició estipulaven que el Mitchell Hall, «d’ara endavant anomenat “els colonialistes”», havia conquerit i, per tant, colonitzat el University Hall, «d’ara endavant anomenat “els nadius”».
Conscients que els nadius només havien adquirit la cultura superficialment, el govern colonial es comprometia a impartir-los l’essència de la civilització. Amb aquesta finalitat, el poder colonial havia decidit enviar quaranta expatriats a viure entre els nadius amb les condicions següents: (a) el país conquerit oferiria prou incentius als expatriats i (b) quan els expatriats es jubilessin, tindrien dret a ser plenament compensats pels nadius per haver de deixar la carrera professional. Seguint la política de colonització general, el Mitchell Hall havia enviat funcionaris al New Hall, al Northcote i al Livingstone com a part del programa d’AJUDA als països endarrerits.
The Makererean, el diari estudiantil, va publicar aquest incident faceciós dient que el University Hall havia estat «envaït, conquerit i colonitzat per l’Imperi del Mitchell Hall, que no para d’expandir-se».
Independentment de com s’ho prenguessin el professorat i les autoritats —segons que sembla no els va fer gens de gràcia la indirecta al colonialisme—, els del Mitchell Hall estaven decidits a defensar la seva idiosincràsia anant al University Hall a conquerir i no pas a suplicar.26 Havien de protegir el seu caràcter i mantenir-ne la reputació.
El cas del Mitchell exemplifica una obvietat: cada residència havia desenvolupat unes tradicions específiques pròpies i un esperit comunitari exclusiu de cadascuna. No eren només els estudiants: el caràcter del responsable també influïa en la direcció general de la residència. El tarannà esbojarrat de Welbourne i el de la residència que dirigia s’emmirallaven l’un en l’altre, i hi havia qui assegurava que Welbourne havia participat en la planificació de la invasió.
Dinwiddy, que el 1956 havia succeït John Coleman com a responsable del Northcote, era catòlic romà i, a diferència del pare Foster, encarnava una veritable cultura catòlica. Havia forjat el caràcter en l’estudi i en els esports. Llicenciat a Cambridge, era un jugador de criquet de primera i havia jugat per al Club de Criquet del Comtat de Kent (KCCC), per al Club de Criquet de la Universitat de Cambridge a la dècada de 1930, havia guanyat el guardó blau en rugbi, havia jugat per als Harlequins i fins i tot havia fet les proves per representar Anglaterra el 1936. Li agradava molt la literatura, la música i la gent, i sempre se sentia fascinat i atret per les històries personals. Les seves rialles eren franques i encomanadisses.
Quan Dinwiddy va ser el responsable del Northcote, la residència va atraure tota mena de personatges: l’enigmàtic, el tràgic i l’excèntric. L’enigmàtic, que anomenarem Dr. Scout, era un estudiant destacat de Medicina, a més d’exalumne de l’Alliance i cap dels escoltes, que fins i tot havia rebut la condecoració de Queen’s Scout i que feia servir la seva habitació al Northcote Hall de quarter general d’una vasta operació de robatori de vehicles que arribava fins al Congo, Uganda, Kenya i Tanganyika. Quan, anys més tard, la seva vida de lladre li va passar factura i va arruïnar-li la pròspera carrera mèdica, els qui el vam conèixer aleshores ens vam preguntar com havia pogut aprovar mai els exàmens de Medicina al mateix temps que dirigia aquells robatoris internacionals.
J. Njoroge era un exemple de geni tràgic. Probablement era l’estudiant que havia llegit més i amb més profunditat dels anys que vaig ser al Hill. Va entrar a Makerere un any després de mi i, al cap de pocs mesos d’haver-hi arribat, ja rivalitzava amb els millors estudiants d’Història de tercer sobre els fets i la interpretació del pensament i de la història d’Europa. Parlava de Kant, Hegel, Tomàs d’Aquino i Marx amb estudiants que anaven a cursos superiors i a qui deixava bocabadats. Es prenia el principi de buscar la veritat literalment i, amb la intenció de fer recerca, va voler anar a consultar els arxius de les missions a Kampala. Es va acostar a l’Institut de Recerca Social de Makerere per demanar ajuda, però el van fer fora d’allà per insolent: concentra’t en les teves classes i en el que et demanen. Ell es va negar a limitar-se a la història anglesa i defensava que era important analitzar-la en el context de la història europea. Va anar a veure els catedràtics, que li van dir que es concentrés a aprovar els exàmens d’història anglesa. J. Njoroge no estudiava mai per als exàmens, deia que posaven a prova el que ja sabia, no el que pogués estudiar com un boig unes quantes setmanes abans. Sempre els aprovava amb matrícula d’honor. Va publicar un treball titulat «Cristianisme i el sorgiment del nacionalisme a l’Àfrica oriental» a la revista The Undergraduate del març de 1962. En aquells temps ja havia tingut una decepció davant del que ell considerava la intolerància intel·lectual de Makerere. Volia anar-se’n d’allà. En privat, va sol·licitar i va aconseguir una beca per estudiar en una institució que es pensava que era un col·legi d’estudis superiors de París però que, quan hi va arribar, va descobrir que era una escola de formació professional en llengua francesa; aleshores va agafar un avió i va tornar. Després va anar a Dar es Salaam, es va matricular a la Facultat de Dret, fundada feia poc, sense deixar oficialment Makerere, però hi va tenir una decepció encara més gran. Va tornar a Makerere, en va ser expulsat per haver incomplert les normes de la universitat, però Dinwiddy va lluitar per ell i va aconseguir que l’expulsió només fos temporal de tres mesos. Njoroge tenia la ment inquieta d’un geni, i semblava que Dinwiddy se n’havia adonat. Però Njoroge no va tornar mai més. Va morir en un accident de trànsit.
El vaig trobar molt a faltar. Tots dos solíem tenir debats encesos sobre pràcticament qualsevol tema, des de política fins a literatura, història, periodisme i filosofia. Tot i que no estava a la seva altura en història i filosofia europees, ho recompensava amb escreix amb els meus vastos coneixements de literatura.
L’excèntric era Babulal Patel, un pintor brillant que no tenia formació ni preparació formal en art. Mig sord i no gaire interessat en el currículum acadèmic necessari per entrar a la universitat, va trobar ajuda en el senyor Manohar Lal Sood, director de l’Institut de Kisumu, a Kenya, que, reconeixent el talent únic de Babulal, va apel·lar i va aconseguir que fos admès al Departament de Belles Arts de Makerere. Patel de seguida es va adaptar al Northcote, però va optar per treballar a l’ombra d’un arbre i només amb la roba interior posada. Pintava figures amb moltes extremitats, inspirades en l’èpica índia, amb colors verds i blaus llampants que no s’esborraven de la memòria. De vegades desapareixia sense dir res a ningú, però Dinwiddy, no sé com, el trobava, gairebé sempre als boscos del voltant, i el convencia perquè tornés a la residència. Era l’exemple perfecte del geni «boig» platònic.
Era així, Dinwiddy! Va introduir l’esperit cordial però competitiu de l’esport en la cultura del Northcote: era un entrenador en cap que ens motivava, animava, aconsellava i consolava. Hi era per acomiadar els seus nois, i hi era per rebre’ls tant si havien perdut com guanyat. La seva personalitat generosa va ajudar a forjar un esperit comunitari especial al Northcote, al qual tots vam arribar a ser lleials.
Ell i la seva companya pianista, Yvonne Marie,