o en la profunditat de la discussió, res de diferent del que predominava a les reunions ordinàries i no exclusives. Però això va ser al meu darrer any a la universitat.
El professor més coherent a l’hora d’encoratjar la diversitat d’opinions era Peter Dane, que fumava pipes. També destacava per les seves acurades lectures dels textos. Quan parlava de Grans esperances, de Dickens, feia que els personatges cobressin vida, sobretot Magwitch, el condemnat. Austràlia era una colònia penal a la qual eren deportats de per vida els anglesos indesitjables: no podien tornar a les costes d’Albió si no volien ser detinguts, condemnats i empresonats. La descripció que feia Dane dels intricats esforços de Magwitch per fer de Pip un cavaller, i de la temptació de tornar i fruir, encara que furtivament, de veure la seva creació, era commovedora i, sense dir-ho explícitament, Dane ens feia veure la novel·la en termes d’exclusió de classes i d’imperi. Feia que Dickens ens fos més proper. Colònia i corona, presó i palau, estaven interrelacionats. Grans esperances es va convertir en un dels nostres llibres preferits, i uns quants de nosaltres vam adoptar el nom de Pip.
Quan, després dels últims exàmens preliminars del segon any, em van admetre al programa de tres anys d’especialització en anglès, esperava amb il·lusió fer més classes amb Peter Dane. Però va desaparèixer de Makerere; més endavant vam sentir dir que se n’havia anat a la Universitat d’Auckland, Nova Zelanda, cosa que em va ben desconcertar. Com podia algú deixar Makerere, que pensàvem que era la institució més cobejada del món, per anar-se’n a una illa?
Anys més tard el vaig tornar a trobar dues vegades. La primera va ser el 1984, quan vaig anar a la Universitat d’Auckland per pronunciar les conferències Robb que després van formar part del llibre Descolonitzar la ment, però no recordo que aleshores tinguéssim cap relació. La segona vegada va ser el 2005, quan va pronunciar un discurs laudatori amb motiu del doctorat honoris causa que aquesta mateixa universitat em va concedir. Durant el discurs, va recordar la seva estada a Makerere, quaranta anys abans, i va dir que tenia un significat especial per a ell, perquè va ser la primera vegada que feia classes en una universitat.
Tot dinant vaig assabentar-me d’unes quantes coses de la sorprenent trajectòria vital que el va portar fins a aquella primera feina acadèmica a Makerere. Va néixer a Berlín el 1921, fill de pare alemany i mare jueva. Va fugir de Hitler i va anar al Regne Unit el 1939. El jove de divuit anys va ser considerat enemic estranger i internat a Austràlia, als anys quaranta, en un camp a prop de Wagga Wagga. Després de la guerra, va tornar a Anglaterra, on va conèixer la seva futura esposa, Gabriele Herrmann, que el va cuidar amb amor i va ajudar-lo a tornar a creure i a viure. Es van casar el 1945 i el 1956, amb el suport de la seva dona, es va llicenciar en Llengua Anglesa a la Universitat de Londres. Ella va ser l’amor de la seva vida durant cinquanta anys, fins que la va perdre per malaltia. La segona vegada que el vaig veure a Auckland, s’havia jubilat i s’havia casat amb el segon amor de la seva vida, una dona maori amb la qual encara vivia a Bay of Islands.
Mentre dinàvem no em vaig poder estar de parlar de les nostres classes de Grans esperances de Dickens a Makerere. Em va venir a la memòria la màgia de la seva presentació de Magwitch, però també vaig recordar que no ens va dir mai res de la seva estada a Austràlia. La trobada em va fer adonar que en sabia ben poques coses, del Dane de Makerere; sempre havia pensat que era d’ascendència anglesa, un acadèmic que havia passat la vida entre llibres.
Si bé la major part del professorat era blanc, era divers pel que feia a l’entorn cultural. Al Departament d’Anglès, per exemple, hi havia Alan i Phyllis Warner, que eren irlandesos; els sud-africans D. D. Stuart, Trevor Whittock i Murray Carlin; l’escocesa Margaret MacPherson, i R. Harris, un anglès taciturn. David Cook i Geoffrey Walton, anglesos tots dos, van venir més tard.
La trobada amb Dane em va fer repassar mentalment els meus primers temps a Makerere i preguntar-me quants professors havien amagat una vida complexa darrere aquelles togues acadèmiques de color negre, aquell posat seriós i aquell munt de paraules mesurades. Una de les cronistes de Makerere, Carol Sicherman, fa poc em va dir que Murray Carlin va lluitar al nord d’Àfrica, empès, com a jueu sud-africà que era, per un desig de combatre els nazis. Les inclinacions pro nazis d’alguns bòers devien ser un incentiu poderós i, tanmateix, quan vaig estudiar D. H. Lawrence amb ell, era impossible intuir aquest drama en el seu rostre inescrutable.
De vegades ens posem màscares No pas amb intenció d’enganyar Ni tan sols per protegir la cara del sol Sinó el món interior del món exterior O per salvar el dia de la mirada de l’ahir Ens posem màscares Per ballar més bé la gran mascarada de la vida
VII
L’altre inescrutable, si més no aparentment, era el rector Bernard de Bunsen. No ens hi relacionàvem gairebé mai; només el vèiem d’esquitllada a les cerimònies importants, i per això era un misteri. Però jo tenia la sensació que ja el coneixia: el seu cognom em recordava el bec de Bunsen que fèiem servir als laboratoris de l’institut; B. B. podrien ser les inicials de bec i de brillant. Que potser estava emparentat amb Robert Bunsen, el químic alemany del segle XIX que va dissenyar el bec o bufador que porta el seu nom? Era impossible de saber. Fins que no vaig llegir la seva autobiografia, Adventures in Education, no vaig saber que no havia nascut a Alemanya sinó als voltants de Cambridge, tot i que es va llicenciar al Balliol College d’Oxford. El seu primer càrrec important va ser el de cap del Departament d’Educació a Palestina, no a l’Imperi otomà del qual havia sentit parlar a la seva mare, sinó al territori sota mandat britànic, «l’escenari del conflicte inacabable entre àrabs i jueus, agreujat per les noves onades d’immigració jueva després de la guerra, procedents dels guetos i dels camps de concentració de l’Europa central i de l’est, que no tan sols hi veien la pàtria que els havia promès Balfour, sinó també un estat jueu».22
Tres mesos després de la fi del mandat britànic, el 15 de maig de 1948, va anar de Jerusalem a Kampala, primer com a professor adjunt i cap del Departament d’Educació, i més endavant com a rector de Makerere, càrrec que va exercir molts anys.
L’extrem oposat era algú que tots ens pensàvem que coneixíem. Hugh Dinwiddy va entrar al departament i a la Universitat el 1956 com a professor de Llengua Anglesa. Però només va comparèixer a classe unes quantes vegades: estava molt ocupat com a responsable del Northcote Hall.
El Northcote Hall23 era una de les sis residències, els altres edificis eren el Mitchell Hall, el New Hall, el Livingstone Hall i el University Hall, tots per a homes, i el Mary Stuart Hall per a dones. Fora de les aules, dels departaments i de les facultats, on s’organitzava el saber acadèmic, les residències eren el centre de la vida estudiantil. Tenien les seves pròpies tradicions, cultures i valors, forjats per mitjà de rivalitats en les activitats socials, el teatre i els resultats acadèmics. Cadascú s’identificava amb una residència.
Les rivalitats de vegades s’expressaven amb vocabulari propi del món del colonitzador i dels colonitzats. Quan es va construir l’edifici del New Hall, hi van assignar el mateix encarregat i la mateixa administració que els del Northcote Hall, més antic. En l’argot de l’època, el New Hall era una colònia del Northcote. La tensió entre les dues residències era vista com un altre cas en què el New Hall mirava de demostrar la seva independència de l’ombra colonial del Northcote.
Una altra «història colonial» tenia per protagonistes el Mitchell Hall i el University Hall. El Mitchell Hall era una de les residències per a homes més antigues i un dels albergs de l’institut de tecnologia original. Li van posar el nom de Sir Philip E. Mitchell, governador d’Uganda24 entre 1934 i 1940, que va donar suport al desenvolupament de la institució en els primers temps i que la va concebre com un futur centre d’educació superior per als territoris de l’Àfrica oriental, «un lloc que prestarà servei tant als fills de les persones més importants del país com als de les més pobres»,25 una visió que es va materialitzar en Makerere, on ara estudiava jo. El Mitchell Hall simbolitzava la continuïtat de l’institut a la universitat.
Sense que es pogués tancar amb clau una entrada comuna a tots els edificis disseminats, era difícil implantar amb eficàcia