ction>
ELS ÚLTIMS DIES
D'IMMANUEL KANT
Thomas De Quincey
ELS ÚLTIMS DIES
D'IMMANUEL KANT
Traducció de Josep M. Muñoz Lloret
L'AVENÇ
Barcelona
2020
Edició original: Barcelona, octubre de 2013
© de la traducció, Josep M. Muñoz Lloret
© d'aquesta edició digital, L'Avenç, S.L., 2020
Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona
Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16
www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat
Es reserven tots els drets.
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adreci's a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 93 272 04 47).
L'Avenç forma part de l'Associació d'Editorials Independents Llegir en Català.
Disseny i composició de l'edició original: L'Avenç
Disseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté
ISBN: 978-84-16853-46-5
BIC: BGL
Ref. AVEN056
Taula
[Dono per fet que tota persona...]
[Immanuel Kant, el segon de sis germans...]
[La meva coneixença amb el Professor Kant...]
[A la primavera d'aquest any...]
[Ara arribo a un esdeveniment...]
[Amb això arribà el febrer de 1804...]
[Dono per fet que tota persona...]
Dono per fet que tota persona instruïda mostrarà algun interès per la història personal d'Immanuel Kant. Un gran home, encara que hagi seguit un viarany poc fressat, ha de ser sempre objecte d'una curiositat generosa. Suposar el lector totalment indiferent a Kant és suposar-lo totalment inintel·lectual; i, per tant, tot i que en realitat s'escaigui que no el consideri amb interès, és una ficció de cortesia suposar que ho fa. Sobre aquesta base, no demano perdó al lector per entretenir-lo amb un breu esbós de la vida i dels costums domèstics de Kant, extret dels relats autèntics dels seus amics i alumnes. És cert que, sense cap falta de generositat per part del públic, en aquest país les obres de Kant no són vistes amb el mateix interès que s'ha aplegat pel seu nom; i això pot ser atribuït a tres causes: en primer lloc, a l'idioma en què estan escrites; en segon lloc, a la suposada obscuritat de la filosofia que s'hi ensenya, tant si és intrínseca o a causa de la particular manera de Kant d'exposar-la; i en tercer lloc, a la impopularitat de tota filosofia especulativa, independentment de com estigui tractada, en un país on l'estructura i la tendència de la societat imprimeixen al conjunt de les activitats de la nació una direcció exclusivament pràctica. Però, sigui quina sigui la fortuna immediata dels seus escrits, cap home de curiositat il·lustrada no considerarà l'autor mancat del més profund interès. Mesurat per una prova de força, és a dir, pel nombre de llibres escrits directament a favor o en contra seu, per no parlar dels que ha modificat indirectament, no hi ha cap altre autor filosòfic, si exceptuem Aristòtil, que pugui pretendre acostar-se a Kant en l'abast de la influència que ha exercit sobre les ments dels homes. Essent aquests els mèrits que el fan digne de la nostra notícia, repeteixo que no és més que un raonable acte de respecte al lector suposar en ell un tal interès per Kant com per justificar un esbós de la seva vida.
[Immanuel Kant, el segon de sis germans...]
Immanuel Kant,1 el segon de sis germans, va néixer a Königsberg, Prússia, una ciutat que a l'època comptava amb prop de cinquanta mil habitants, el 22 d'abril de 1724. Els seus pares eren gent d'origen humil, i no pas rics fins i tot per la seva condició, però capaços (amb l'ajut d'un parent pròxim, i amb l'afegit d'una petita dotació d'un cavaller que els apreciava per la seva pietat i virtuts domèstiques) de donar al seu fill Immanuel una educació liberal. Quan era un nen el van enviar a una escola benèfica; i, l'any 1732, el van matricular a l'Acadèmica Reial (o Fredericiana). Aquí va estudiar els clàssics grecs i llatins, i va establir una amistat íntima amb un dels seus companys d'escola, David Ruhnken (posteriorment conegut pels erudits amb el nom llatí de Ruhnkenius), que va durar fins a la mort d'aquest. Al 1737, Kant va perdre la mare, una dona de caràcter excel·lent, i de realitzacions i coneixements superiors al seu rang, que va contribuir a l'eminència futura del seu il·lustre fill amb l'orientació que va saber donar als seus pensaments juvenils i amb l'elevada moral que li va inculcar. Fins a la fi de la seva vida, Kant només parlava d'ella amb la més gran tendresa i reconeixença de tot allò que devia a la seva cura maternal.
El 1740, per sant Miquel de setembre, va entrar a la Universitat de Königsberg. El 1746, quan a penes tenia vint-i-dos anys, va escriure la seva primera obra, sobre una qüestió en part matemàtica i en part filosòfica, això és, l'avaluació de les forces vitals. La qüestió havia estat plantejada primer per Leibnitz, en oposició als cartesians, i va ser aquí finalment establerta, després d'haver ocupat la majoria dels grans matemàtics d'Europa durant més de mig segle. Estava dedicada al Rei de Prússia, tot i que mai no la va veure —de fet, mai no es va arribar a distribuir.2 Des d'aleshores fins al 1770, es va guanyar la vida com a tutor privat en diferents famílies, o fent classes particulars a Königsberg, especialment als militars sobre l'art de la fortificació. El 1770 fou nomenat per a la càtedra de Matemàtiques, que permutà ben aviat per la de Lògica i Metafísica. En aquesta ocasió, va pronunciar una lliçó inaugural (De Mundi Sensibilis atque Intelligibilis Forma et Principiis) que és remarcable perquè conté els primers gèrmens de la Filosofia Transcendental. El 1781 va publicar la seva gran obra, la Critik der Reinen Vernunft, o Crítica de la raó pura. Va morir el 12 de febrer de 1804.
Aquests són els grans períodes de la vida de Kant. Però la seva vida va ser notable no tant pels seus incidents, com per la puresa i dignitat filosòfica del seu tarannà diari; i d'això la millor impressió l'obtindrem del relat de Wasianski dels seus últims anys, comprovat i corroborat pels testimonis col·laterals de Jachmann, Rink, Borowski i altres biògrafs. En ell, el veiem lluitant amb el sofriment d'unes facultats declinants, i amb el dolor, la depressió i l'agitació de dos mals diferents —un que li afectava l'estómac, l'altre el cap—, per damunt dels quals la benignitat i la noblesa de pensament foren victoriosament eminents fins al final.
El defecte principal d'aquesta i de totes les altres biografies de Kant és que informen massa poc sobre la seva conversa i les seves opinions. I potser el lector estarà disposat