prou fort per recórrer aquell camí de formigó, sabent que duia a un dels pitjors llocs de la teva vida, i n’hi havia que no. Evitar un edifici o mirar-lo de cara depenia de les reserves d’energia que tinguessis aquell dia. En Big John publicava un article després de cada trobada per als qui no havien pogut.
A Nova York hi vivia un noi de la Nickel conegut pel nom d’Elwood Curtis. De tant en tant buscava l’antic reformatori a internet, per veure si hi havia novetats, però no anava a les trobades i no havia afegit el seu nom a les llistes, per moltes raons. De què servia? Homes adults. Què feien? Torns per passar-se els clínexs? Un d’ells va publicar un relat sobre la nit que va aparcar davant la casa de l’Spencer i es va passar hores observant les finestres, les siluetes de dintre, fins que es va desdir de venjar-se’n. S’havia fet una corretja de cuiro per utilitzar-la amb el superintendent. L’Elwood no ho va entendre. Si havia anat fins allà, ja podria haver arribat fins al final.
Quan van trobar el cementiri secret, però, va entendre que hi hauria de tornar. El grup de cedres de darrere el reporter li va retornar la cremor a la pell, el xisclet de les cigales. No era gaire lluny. No ho seria mai.
PRIMERA PART
CAPÍTOL U
L’Elwood va rebre el millor regal de la seva vida el dia de Nadal del 1962, encara que les idees que li va ficar al cap acabessin sent la seva perdició. Martin Luther King at Zion Hill era l’únic disc que tenia, i no sortia mai del tocadiscos. La seva àvia Harriet tenia uns quants àlbums de gòspel que només posava quan el món descobria una nova maldat a què sotmetre-la, i l’Elwood no tenia permís per escoltar els grups de la Motown o altres cançons de moda perquè eren massa llicenciosos. La resta dels regals d’aquell any van ser roba —un jersei vermell i mitjons— que va desgastar prou, però res no va suportar un ús tan constant com el disc. Cada ratllada i cruixit que va anar acumulant al llarg dels mesos era un senyal del seu aprenentatge i marcava les vegades que aprofundia en la comprensió de les paraules del reverend. La crepitació de la veritat.
No tenien televisor, però els discursos del doctor King eren una crònica tan vívida —contenien tot el que els negres havien estat i tot el que serien— que el disc era quasi tan útil com la televisió. Potser fins i tot més, i més majestuós, com la imponent pantalla del Davis Drive-In, on havia anat dos cops. L’Elwood ho veia tot: africans perseguits pel pecat blanc de l’esclavitud, negres humiliats i sotmesos per la segregació, i aquella imatge lluminosa del que vindria, quan tots aquells llocs tancats a la seva raça s’obririen.
Els discursos s’havien enregistrat a tot arreu, a Detroit i a Charlotte i a Montgomery, i connectaven l’Elwood amb la lluita pels drets arreu del país. N’hi havia un, de discurs, que fins i tot feia que se sentís membre de la família King. Tots els nens havien sentit a parlar de Fun Town, hi havien anat o envejaven algú que hi havia estat. A la tercera pista de la cara A, el doctor King explicava que la seva filla tenia moltes ganes de visitar el parc d’atraccions de Stewart Avenue a Atlanta. La Yolanda ho suplicava als pares cada vegada que en veia el gran rètol des de l’autopista o l’anunciaven a la tele. El doctor King li va haver de parlar, amb aquella veu greu i trista, del sistema de segregació que deixava els nens i nenes de color a l’altre costat de la tanca. Li va explicar l’opinió errònia d’alguns blancs —no tots, però suficients— que hi donava força i significat. Aconsellava a la seva filla que resistís a la temptació de l’odi i l’amargor i li assegurava: «Encara que no puguis anar a Fun Town, vull que sàpigues que vals tant com tots els que hi poden entrar».
I l’Elwood també, ell valia tant com tots els altres. A tres-cents setanta quilòmetres al sud d’Atlanta, a Tallahassee. De vegades veia anuncis de Fun Town quan anava a veure els seus cosins a Geòrgia. Atraccions que et sotraguejaven i música alegre, nens blancs contents que feien cua per pujar a la muntanya russa Wild Mouse, per jugar al minigolf. Lligats al Coet Atòmic per viatjar a la lluna. Si treies molt bones notes hi tenies l’entrada gratuïta, deien els anuncis, si el mestre hi estampava un segell vermell. L’Elwood treia tot excel·lents, i n’anava acumulant les proves per al dia que obrissin Fun Town a tots els fills de Déu, tal com prometia el doctor King.
—Hi entraré de franc cada dia durant un mes, ja ho veuràs —va dir a la seva àvia mentre, estirat al terra de la sala, resseguia amb el polze un tros desgastat de la catifa.
L’àvia Harriet havia rescatat aquella catifa del carreró de darrere l’Hotel Richmond després de l’última reforma. L’escriptori de la seva habitació, la tauleta de nit de l’Elwood i tres llums també eren rebutjalls del Richmond. La Harriet treballava a l’hotel des dels catorze anys, quan es va afegir a la seva mare a l’equip de neteja. Així que l’Elwood va començar a anar a l’institut, el director de l’hotel, el senyor Parker, va deixar clar que el contractaria de grum quan volgués, un nano espavilat com ell, però el blanc va quedar decebut quan el noi va començar a treballar a la tabaqueria Marconi. El senyor Parker sempre havia estat amable amb la família, fins i tot després d’haver de fer fora la mare de l’Elwood per haver robat.
A l’Elwood li agradava el Richmond, i el senyor Parker li queia bé, però afegir una quarta generació a la comptabilitat de l’hotel l’incomodava d’una manera que li costava d’explicar. Fins i tot abans de l’enciclopèdia. Quan era més petit, havent plegat d’escola, s’asseia damunt una caixa a la cuina de l’hotel i llegia còmics i llibres dels Hardy Boys mentre l’àvia feia les habitacions i escombrava el pis de dalt. Sense els pares, ella s’estimava més tenir el net de nou anys a la vora que no que s’estigués sol a casa. Veient-lo amb els homes de la cuina, pensava que aquelles tardes eren una mena d’escola en si mateixes i que a ell li feia bé estar amb homes. Els cuiners i els cambrers el van prendre per mascota, jugaven amb ell a fet i amagar i repartien dubtosos consells sobre temes diversos: els hàbits dels blancs, com tractar una mossa de vida alegre, estratègies per amagar diners a casa. L’Elwood gairebé mai no entenia de què parlaven, però feia que sí amb ganes i llavors tornava a les històries d’aventures.
Passades les estones de més feina, de vegades l’Elwood desafiava els rentaplats a fer una cursa d’eixugar plats, i ells feien el numeret bonhomiós de quedar ben decebuts davant la seva superioritat. Els agradava veure el seu somriure, la seva singular alegria cada cop que guanyava. Després el personal va canviar. Els hotels nous del centre es van endur treballadors, els cuiners anaven i venien, uns quants cambrers no van tornar quan la cuina va reobrir després de recuperar-se d’una inundació. Amb el canvi de personal, les curses de l’Elwood van passar de ser una novetat simpàtica a una entabanada maliciosa: els rentaplats més nous estaven avisats que el net d’una de la neteja et feia la feina si li deies que era un joc. Qui era aquell nano seriós que feia el dropo per allà mentre la resta es fotia un fart de treballar, i a qui el senyor Parker donava copets al cap com si fos un coi de cadellet, amb el nas enganxat al còmic com si se les mamés dolces? Els homes nous de la cuina donarien unes altres lliçons al jovenet. Lliçons que havien après sobre el món. L’Elwood no era conscient que la premissa de la competició havia canviat. Quan llançava un repte, tothom de la cuina procurava que no se li escapés el riure.
Tenia dotze anys quan va aparèixer l’enciclopèdia. Un dels ajudants de cambrer va entrar a la cuina arrossegant una pila de caixes i va cridar a tothom. L’Elwood s’hi va afegir: era una enciclopèdia de diversos volums que un viatjant s’havia descuidat a l’habitació. Corrien llegendes sobre els objectes de valor que els blancs rics es deixaven a l’hotel, però no era habitual que el botí arribés a baix, als dominis del personal. En Barney, el cuiner, va obrir la caixa de dalt de tot i en va treure un volum enquadernat en cuiro de l’Enciclopèdia Universal Fisher, l’Aa-Be. L’hi va passar a l’Elwood, que es va sorprendre que pesés tant, un totxo de vores vermelles a les pàgines. El va fullejar, es va fixar en les paraules diminutes —aede, Arquimedes, argonauta— i es va imaginar al sofà de casa copiant les paraules que li agradaven. Paraules que semblaven interessants sobre el paper o que sonaven interessants en la pronúncia que n’imaginava.
En