i retirar-se. Com amb allò de l’ull de vellut.
Els nanos pispaven caramels, tant era de quin color tenien la pell. El senyor Marconi mateix, de jovenet esbojarrat, havia fet les mil i una. Perds petits percentatges aquí i allà, però això ja entra en els costos generals; avui els nens roben una xocolatina, però tant ells com els amics es gasten els diners a la botiga durant anys. Ells i els seus pares. Si els fas fora per una minúcia s’acaba sabent, sobretot en un barri com aquell, en què tothom ficava el nas en les coses dels altres, i llavors els pares deixen de venir per vergonya. Permetre que les criatures robessin era quasi una inversió, tal com ell ho veia.
El temps que va passar a la tabaqueria va fer que l’Elwood canviés la manera de veure-ho. Abans d’entrar a treballar a can Marconi, els seus amics presumien dels botins de caramels, es petaven de riure i feien unes insolents bombolles roses de Bazooka quan ja eren a prou distància de la botiga. L’Elwood no ho feia, allò, però no l’havia molestat mai. Quan el senyor Marconi el va contractar, li va explicar l’actitud que adoptava davant dels llargs de dits, així com on era l’escombra i quins dies arribaven els lliuraments grans. Amb els mesos, l’Elwood va veure desaparèixer molts caramels a les butxaques dels nois. Nois que coneixia. Que potser li picaven l’ullet si veien que se n’adonava. Durant un any no va dir res. Però el dia que en Larry i en Willie van arreplegar tot de caramels de llimona quan el senyor Marconi es va ajupir darrere el taulell, no ho va poder evitar.
—Torneu-ho.
Els nois es van quedar parats. En Larry i en Willie coneixien l’Elwood de tota la vida. De petits havien jugat a bales i a tocar i parar, però allò es va acabar quan en Larry va calar foc al descampat de Dade Street i en Willie va repetir curs dos cops. La Harriet els va esborrar de la llista d’amics permesos. Feia generacions que les tres famílies vivien a Frenchtown. L’àvia d’en Larry estava en un grup de l’església amb la Harriet, i el pare d’en Willie havia estat amic d’infantesa del pare de l’Elwood, en Percy. Havien anat junts a l’exèrcit. El pare d’en Willie es passava els dies al porxo a la cadira de rodes, fumant en pipa, i sempre saludava l’Elwood quan passava.
—Torneu-ho —va repetir.
El senyor Marconi va torçar el cap: ja n’hi ha prou. Els nois van tornar els caramels i van marxar, empipats.
Sabien el camí que feia l’Elwood. De vegades, quan tornant cap a casa amb bici passava per davant de la finestra d’en Larry, se’n mofaven per santet. Aquell vespre el van assaltar. Ja fosquejava i la fragància de les magnòlies es barrejava amb l’olor de porc fregit. El van fer caure, a ell i la bicicleta, a l’asfalt nou que el comtat havia posat aquell hivern. Li van esquinçar el jersei, li van fer caure les ulleres a terra. Mentre li pegaven, en Larry li preguntava si és que no havia entès res de res, carai; en Willie va afirmar que algú li havia de donar una lliçó, i de seguida s’hi va posar. L’Elwood va rebre uns quants cops aquí i allà, res greu. No va plorar. Quan al seu bloc es trobava dos nens petits que es barallaven, ell era dels que hi intervenien i posava pau. Ara algú ho va fer per ell. Un senyor de l’altra vorera ho va aturar i li va preguntar si volia rentar-se o beure un got d’aigua. Va dir que no.
La cadena de la bicicleta havia saltat i va tornar a casa caminant. La Harriet no va insistir quan li va preguntar què li havia passat a l’ull. Ell va negar amb el cap. Al matí el bony morat de sota l’ull era una butllofa de sang.
En Larry tenia raó, l’Elwood ho havia de reconèixer: de tant en tant semblava que no entengués res de res, hosti. No s’ho podia explicar, tampoc a ell mateix, fins que At Zion Hill li va donar el llenguatge que necessitava. «Hem de creure dins l’ànima que som algú, que som importants, que mereixem respecte, i hem de caminar cada dia pels carrers de la vida amb aquest sentit de la dignitat i aquest sentit de ser algú.» El disc girava i girava, com un raonament que sempre tornava a la premissa irrefutable, i les paraules del doctor King omplien la sala de la casa. L’Elwood se cenyia a un codi, i el doctor King donava forma, expressió i significat a aquell codi. Hi ha grans forces, com ara Jim Crow, que volen oprimir els negres, i hi ha petites forces, com per exemple les altres persones, que et volen oprimir a tu, i davant de totes aquelles coses, les grans i les petites, cal que t’alcis ben dret i siguis conscient de qui ets. L’enciclopèdia és buida. Hi ha gent que t’enganya i que reparteix buidor amb un somriure, mentre que d’altres et roben el respecte per tu mateix. Has de recordar qui ets.
«Aquest sentit de la dignitat.» La manera com ho deia, amb els cruixits i tot: una força inalienable. Fins i tot quan les conseqüències t’aguaitaven en una cantonada fosca mentre tornaves a casa. Li van pegar i li van esquinçar la roba, no entenien per què volia protegir un blanc. Com els podia explicar que les seves bretolades contra el senyor Marconi eren insults contra ell mateix, tant si era una piruleta com un còmic? No perquè un atac a un germà fos un atac a un mateix, tal com deien a l’església, sinó perquè per a ell quedar-se de braços plegats era minar la seva pròpia dignitat. Tant era que el senyor Marconi li hagués dit que a ell no li feia res, tant era que l’Elwood no hagués dit mai res als seus amics quan robaven en presència seva. Actuar no tenia sentit fins que va tenir l’únic sentit possible.
Ell era així: valia tant com els altres. El dia que el van detenir, just abans que aparegués l’agent de policia, sonava un anunci de Fun Town a la ràdio. Ell s’havia posat a taral·lejar-lo. Va recordar que la Yolanda King tenia sis anys quan el seu pare li va explicar la veritat sobre el parc d’atraccions i sobre l’ordre blanca que la retenia a l’altre costat de la tanca, mirant-s’ho. Sempre mirant-se aquell altre món des de fora. L’Elwood tenia sis anys quan els seus pares se’n van anar, i va pensar que això era una altra cosa que el lligava a ella, perquè va ser quan va obrir els ulls al món.
1 Personatge teatral i estereotip ètnic que va donar nom al sistema de discriminació racista que es va estendre als Estats Units arran de les lleis de segregació racial. (N. de la t.)
CAPÍTOL TRES
El primer dia de curs, els alumnes de l’institut Lincoln rebien els nous llibres de text de segona mà de l’institut per a blancs del davant. Com que sabien on anaven els llibres, els estudiants blancs hi deixaven escrits per als nous propietaris: «Escanya’t, negre!», «Fots pudor», «Menja merda». El mes de setembre servia per posar-se al dia dels epítets més recents dels joves blancs de Tallahassee, que, com els pentinats i la llargada de faldilles i pantalons, variaven d’un any per l’altre. Era humiliant obrir un llibre de biologia, anar a la pàgina sobre el sistema digestiu i trobar-te un «Així et moris, NEGRE», però a mesura que avançava el curs, els alumnes del Lincoln deixaven de fixar-se en paraulotes i suggeriments grollers. Com arribaves al final del dia si cada ofensa et deixava fet una coca? Aprenies a concentrar-te.
El senyor Hill va començar a treballar a l’institut quan l’Elwood feia tercer. Va saludar l’Elwood i la resta de la classe d’història i va escriure el seu nom a la pissarra. Llavors va repartir retoladors negres i va dir als seus alumnes que el primer que havien de fer era guixar totes les paraulotes dels llibres de text.
—Sempre m’enervava, veure tot això—va dir—. Vosaltres esteu intentant tenir una educació; no us cal saber el que diuen aquests idiotes.
Com la resta de la classe, l’Elwood va reaccionar a poc a poc. Es miraven els llibres i després el mestre. Fins que van atacar amb els retoladors. L’Elwood estava emocionat. El cor se li accelerava: quina jugada. Com era que ningú no els havia dit mai que ho fessin?
—Sobretot no us deixeu res —va avisar el senyor Hill—. Ja sabeu que aquests nanos blancs són molt enginyosos.
Mentre els alumnes guixaven renecs i insults, els va parlar d’ell. Acabava d’arribar a Tallahassee, poc després d’haver-se graduat en magisteri a Montgomery. Havia estat a Florida per primera vegada l’estiu anterior, quan va baixar a Tallahassee d’un autobús provinent de Washington com a viatger per la llibertat. S’havia manifestat. S’havia assegut a les cafeteries prohibides i havia esperat que el servissin.
—Vaig