sota la marquesina. Al cinema hi feien The Ugly American; si tenies setanta-cinc centaus i el color de pell adequat, podies veure Marlon Brando. El xèrif i els seus agents s’havien col·locat a la vorera, amb les ulleres de sol i els braços plegats. Darrere els policies, un grup de blancs se’n reien i els escridassaven, i n’arribaven més que s’hi afegien. L’Elwood, sense alçar els ulls, va rodejar la gentada i es va esmunyir cap a dins la protesta, darrere d’una noia més gran amb un jersei de ratlles que li va somriure i va assentir amb el cap, com si l’hagués estat esperant.
Quan es va afegir a la cadena humana es va tranquil·litzar i va començar a articular les paraules que deien els altres. TOTS IGUALS DAVANT LA LLEI. On tenia la pancarta? Concentrat en la roba, s’havia descuidat de l’attrezzo. No hauria estat a l’altura de les pancartes perfectes dels nois més grans, fetes amb plantilla. Hi tenien pràctica. LA NO-VIOLÈNCIA ÉS LA NOSTRA CONSIGNA. GUANYAREM AMB AMOR. Un noi baixet amb el cap afaitat n’agitava una que deia, en referència al títol de la pel·lícula: ETS TU, L’AMERICÀ LLEIG enmig d’un mar d’interrogants d’estil de còmic. Algú va agafar l’Elwood per l’espatlla. Va pensar que se li abraonava una clau anglesa, però era el senyor Hill. El mestre d’història el va convidar a anar amb un grup d’alumnes de l’últim curs del Lincoln. En Bill Tuddy i l’Alvin Tate, dos nois de l’equip de bàsquet, van encaixar amb ell. No l’havien saludat mai. L’Elwood s’havia fet tan seu el somni d’entrar en el moviment que no se li havia acudit mai que altres nois de l’institut compartissin la necessitat d’alçar-se.
Un mes després, el xèrif va arrestar més de dos-cents manifestants i els va acusar de desacatament, els van arreplegar pel coll de la camisa entre atacs de gasos lacrimògens, però aquella primera manifestació va acabar sense incidents. Als estudiants de la Universitat Agrícola i Mecànica s’hi van afegir els de l’Escola Tècnica Superior Melvin Griggs. Nois blancs de la Universitat de Florida i de l’Estatal de Florida. Gent amb experiència del Congrés d’Igualtat Racial. Aquell dia els van escridassar blancs joves i vells, però no els van dir res que l’Elwood no hagués sentit cridar des dels cotxes quan anava amb bicicleta. Un dels nois blancs, amb la cara ben encesa, semblava en Cameron Parker, el fill del director del Richmond, i a la passada següent ho va confirmar. Anys enrere havien intercanviat còmics al carreró de darrere l’hotel. En Cameron no el va reconèixer. Un flaix li va esclatar a la cara i l’Elwood es va espantar; era un fotògraf del Register, que la seva àvia es negava a llegir perquè tractaven els assumptes racials de manera molt esbiaixada. Una universitària amb un jersei blau cenyit li va donar una pancarta que deia SOC UN HOME, i quan la protesta es va traslladar al cinema State, la va alçar ben enlaire i va unir la seva veu a aquell cor orgullós. A l’State hi feien The Day Mars Invaded Earth, i a la nit l’Elwood tenia la sensació que havia fet cent mil quilòmetres en un dia.
Al cap de tres dies, la Harriet s’hi va encarar; algú del seu cercle l’havia vist, i això és el que va trigar a arribar-li la notícia. Feia anys de l’última vegada que l’havia assotat amb el cinturó i ara ja era massa gran, de manera que va recórrer a l’antiga recepta de la família Johnson de fer el buit, que datava del període de la Reconstrucció i aconseguia que la víctima se sentís totalment esborrada. Va prohibir el tocadiscos, i tot admetent la resiliència d’aquella nova generació de joves negres, se’l va emportar a la seva habitació i hi va posar totxos al damunt. Tots dos van patir en aquell silenci.
Una setmana més tard, a casa les coses havien tornat a la normalitat, però l’Elwood havia canviat. «Més a prop.» A la manifestació s’havia sentit «més a prop» d’ell mateix. Durant un moment. Allà fora, sota el sol. N’hi havia hagut prou per alimentar els seus somnis. Quan anés a la universitat i marxés de la seva petita casa de Brevard Street, començaria a fer la seva vida. Portaria noies al cinema —en aquest aspecte ja no es tallaria— i sabria què estudiar. Trobaria el seu lloc en l’atapeït bàndol de joves somiadors que s’entregaven al progrés dels negres.
Aquell últim estiu a Tallahassee va passar de pressa. El darrer dia d’escola el senyor Hill li va regalar un exemplar de Notes of a Native Son, de James Baldwin, que el va trasbalsar. «Els negres són nord-americans i el seu destí és el destí del país.» Ell no s’havia manifestat al cinema Florida en defensa dels seus drets o dels de la raça negra de què formava part; s’havia manifestat a favor dels drets de tothom, també d’aquells que el volien fer callar. La meva lluita és la teva lluita, la teva càrrega és la meva càrrega. Però com explicar-ho, tot això, a la gent? Anava a dormir tard escrivint cartes sobre la qüestió racial al Tallahassee Register, que no les publicava, i al Chicago Defender, que en va publicar una. «Preguntem a la generació anterior: recollireu el nostre repte?» Per timidesa, no ho va dir a ningú i la va escriure amb pseudònim: Archer Montgomery. Sonava elegant i melindrós, i no es va adonar que havia fet servir el nom del seu avi fins que no el va veure en negre sobre blanc.
Al juny el senyor Marconi va ser avi, una fita que va mostrar noves facetes de l’italià. Va convertir la botiga en un aparador del seu entusiasme avuncular. Els llargs silencis van deixar pas a lliçons sobre tot el que havia hagut de bregar com a immigrant i a excèntrics consells empresarials. Va agafar el costum de tancar una hora abans per anar a veure la neta, però a l’Elwood li pagava totes les hores. Llavors el noi anava fins a les pistes de bàsquet a veure si hi havia algú jugant. Ell només mirava, però l’escapada a les protestes l’havia fet menys tímid i va fer uns quants amics a les bandes, nanos de dos carrers més amunt que feia anys que veia però no hi havia parlat mai. Altres vegades potser anava al centre amb en Peter Coombs, un veí que la Harriet aprovava perquè tocava el violí i compartia l’afició del seu net pels llibres. Si en Peter no havia d’assajar, feien tombs per les botigues de discos i miraven d’amagat les cobertes dels elapés que tenien prohibit comprar.
—Què és «Dynasound»? —va preguntar en Peter.
Un nou estil de música? Una altra manera d’escoltar-ne? Estaven desconcertats.
De tant en tant, les tardes de més calor, hi havia noies de la Universitat Agrícola i Mecànica que entraven a la botiga a comprar un refresc, eren gent de la manifestació del Florida. L’Elwood els preguntava per les protestes, i elles s’alegraven de la coincidència i feien veure que el reconeixien. Més d’una li deia que havien suposat que ell també anava a la universitat. Ell s’ho prenia com un afalac, un adornament per als seus somnis de marxar de casa. L’optimisme feia l’Elwood tan mal·leable com els caramels mastegables barats que hi havia sota la caixa. Quan aquell juliol el senyor Hill es va presentar a la botiga i li va fer una proposta, estava preparat.
D’entrada no el va reconèixer. Sense corbatí de colors, amb una camisa carabassa de tartà oberta amb una samarreta a sota i unes ulleres de sol a la moda, semblava que feia mesos que el senyor Hill no pensava en la feina, i no setmanes. Va saludar el seu exalumne amb la calma mandrosa d’aquells que tenien tot l’estiu lliure. Era el primer estiu des de feia temps que no viatjava, va explicar a l’Elwood.
—Aquí tinc un munt de coses per fer —va dir, assenyalant la vorera amb el cap. Una noia amb un barret de palla flexible l’esperava, fent-se ombra als ulls amb una mà fina.
L’Elwood li va preguntar si necessitava res.
—He vingut a veure’t a tu, Elwood —va dir—. Un amic meu m’ha parlat d’una oportunitat i de seguida he pensat en tu.
El senyor Hill tenia un company dels viatgers per la llibertat que era professor i que havia obtingut una plaça a l’Escola Tècnica Superior Melvin Griggs, la universitat per a negres al sud de Tallahassee. Hi ensenyava literatura anglesa i nord-americana, tot just havia acabat el tercer curs. L’escola havia estat mal gestionada durant força temps, i ara el nou director provava de capgirar la situació. Feia un cert temps que els estudis de la Melvin Griggs estaven oberts a alumnes d’institut amb bones notes perquè ho compaginessin, però les famílies de la zona no en sabien res. El director va demanar a l’amic del senyor Hill que se n’ocupés, i per això s’havia posat en contacte amb ell. Potser al Lincoln hi havia alumnes excepcionals que els podia interessar?
L’Elwood va agafar l’escombra amb força:
—Sona