[…] Una tal diferència uniforme i constant no podria ocórrer en tants països i en tantes èpoques si la natura no hagués fet una distinció original entre aquestes races humanes.»
David Hume afirmava que totes les races són creades desiguals, però el 1776 sembla que Thomas Jefferson no hi estava d’acord quan va declarar: «Tots els homes han estat creats iguals». Però Thomas Jefferson no va fer mai la declaració antiracista següent: «Tots els grups racials són iguals». Si les idees segregacionistes suggereixen que hi ha un grup racial que sempre és i serà inferior, les idees assimilacionistes suggereixen que hi ha un grup racial que és temporalment inferior. «Seria arriscat afirmar que, educat en igualtat de condicions durant unes quantes generacions», el negre «no arribaria a ser» igual, va escriure una vegada Jefferson, una idea assimilacionista.
De la consciència en conflicte dels blancs en van derivar dues polítiques racistes que reflecteixen el conflicte de les idees racistes. Els assimilacionistes postulen una jerarquia cultural i conductual, i per tant les polítiques i programes assimilacionistes tenen l’objectiu de desenvolupar, civilitzar i integrar un grup racial (s’han de distingir dels programes que eleven els individus en sentit moral). Els segregacionistes postulen la incapacitat d’un grup racial per ser civilitzats i desenvolupats, i per tant les polítiques segregacionistes s’orienten a segregar, esclavitzar, empresonar, deportar i matar. Els antiracistes postulen que els grups racials ja són civilitzats, i per tant les polítiques antiracistes s’encaminen a reduir les injustícies racials i a crear igualtat d’oportunitats.
Les persones blanques generalment han defensat polítiques assimilacionistes i segregacionistes. Les persones de color generalment han defensat polítiques antiracistes i assimilacionistes. «La història de l’afroamericà és la història d’aquesta pugna», segons les paraules altre cop de Du Bois: és la pugna entre l’assimilacionista i l’antiracista, entre civilitzar les masses i equiparar-les. En el cos negre de Du Bois, en els cossos negres dels meus pares, en el meu cos negre i jove, aquest doble desig, aquesta consciència en conflicte, ha donat lloc a una pugna interior entre l’orgull de ser negre i el desig de ser blanc. Les meves pròpies idees assimilacionistes em van impedir adonar-me de l’augment de polítiques racistes durant la guerra de Reagan contra la droga.
La consciència en conflicte dels blancs, des de la seva posició de poder relatiu, ha condicionat la lluita interior de la consciència dels negres. Malgrat la crua realitat que els Estats Units van ser fundats «per homes blancs per a homes blancs», com va dir el segregacionista Jefferson Davis a l’hemicicle del Senat el 1860, els negres sovint han expressat el desig de ser nord-americans, encoratjats per la innegable història del progrés antiracista d’Amèrica del Nord, contrari a l’esclavitud i a les lleis Jim Crow. Malgrat les fredes instruccions d’individus com Gunnar Myrdal, guardonat amb el premi Nobel, d’«arribar a ser assimilats a la cultura americana», les persones negres també han desitjat, com deia Du Bois, continuar sent negres, descoratjades per la innegable història del progrés racista d’Amèrica del Nord, que va des d’una violència policial cada vegada més gran i la supressió de votants, fins a desigualtats racials cada vegada més marcades en àmbits que van de la salut als béns personals.
Dues històries en conflicte: la innegable història del progrés antiracista, la innegable història del progrés racista. Abans i després de la guerra de Secessió, abans i després dels drets civils, abans i després del primer president negre, la consciència blanca ha estat i està en conflicte. El cos blanc defineix el cos nord-americà. El cos blanc segrega el cos negre del cos nord-americà. El cos blanc instrueix el cos negre perquè s’assimili al cos nord-americà. El cos blanc rebutja el cos negre que s’assimili al cos nord-americà: i la història i la consciència tornen a estar en conflicte.
El cos negre, d’altra banda, viu el mateix conflicte. El cos negre rep la instrucció d’esdevenir un cos nord-americà. El cos nord-americà és el cos blanc. El cos negre s’esforça per assimilar-se al cos nord-americà. El cos nord-americà rebutja el cos negre. El cos negre se separa del cos nord-americà. El cos negre rep la instrucció d’assimilar-se al cos nord-americà: i la història i la consciència tornen a estar en conflicte.
Però hi ha una manera d’alliberar-se. Ser antiracista és emancipar-se de la consciència en conflicte. Ser antiracista és vèncer la consciència assimilacionista i la consciència segregacionista. El cos blanc ja no es presenta com el cos nord-americà; el cos negre ja no s’esforça més a ser com el cos nord-americà, perquè sap que no existeix un cos nord-americà, que només existeixen cossos nord-americans racialitzats pel poder.
Capítol 3
Poder
Raça: Constructe de poder de les diferències agrupades o fusionades que viu en la societat.
Vam entrar a l’aparcament buscant senyals de vida, però l’activitat quotidiana de l’escola feia hores que s’havia acabat. Eren gairebé les quatre d’un dia càlid d’abril del 1990, a Long Island, Nova York.
El cotxe estava aparcat i veia neguit a la cara dels pares quan es van descordar el cinturó de seguretat. Potser només miraven d’acostumar-se a la idea que haurien de fer aquell trajecte de trenta minuts fins a Long Island dos cops al dia, els dies de cada dia, any rere any, a més del desplaçament d’una hora per anar i tornar de la feina a Manhattan. Sentia el seu malestar i també el meu. Nervis per canviar d’escola. Hauria volgut poder quedar-me a l’Escola Pública 251 més enllà de segon. Em feia cosa de ser tan lluny de casa, en aquell barri desconegut. A set anys, dins meu s’agitava un remolí de sentiments.
A Queens Village hi havia unes quantes escoles públiques elementals situades prou a prop de casa per anar-hi a peu. Però els novaiorquesos negres que tenien recursos per fer-ho separaven els seus fills dels fills negres pobres dels barris negres pobres, de la mateixa manera com els novaiorquesos blancs separaven els seus fills dels fills dels negres. Amb la consciència en conflicte, als pares blancs no els feia res gastar més diners en l’habitatge per tal de poder enviar els seus fills a escoles públiques per a blancs, i allunyar-los de les escoles i dels infants que consideraven de poc nivell. Amb la consciència en conflicte, als pares negres no els feia res pagar-ne de negres privades per allunyar els seus fills d’aquelles mateixes escoles públiques i d’aquells mateixos infants.
A la porta principal de la Grace Lutheran School ens va rebre una dona negra. Ja ens esperava. Era la mestra de tercer, i després d’una salutació ràpida ens va portar per un corredor. A banda i banda, hi havia classes, però em vaig fixar en les fotografies dels alumnes que hi havia davant de cada aula: totes aquelles cares d’adults blancs i les de nens negres ens tornaven la mirada. De tant en tant, donàvem un cop d’ull a les aules i vèiem que estaven decorades amb molt bon gust. Cap soroll. Cap alumne. Cap mestre. Només petjades.
La dona ens va portar a la seva aula de tercer, que era a una bona distància de l’entrada. Vam veure-hi material preparat per a un treball de ciències, i la dona ens en va donar detalls. A mi no m’interessava gens la cria de pollets. Després ens va portar fins a una taula rodona i ens va demanar si teníem cap pregunta. Ens vam asseure i la mare va fer una pregunta sobre el pla d’estudis. Tampoc no m’interessava gaire. Vaig començar a mirar l’aula amb més atenció. Una pausa en la discussió em va cridar l’atenció: el pare acabava de preguntar sobre la composició racial de l’alumnat. La majoria era negra. En vaig prendre nota. El cap se me’n va anar lluny altre cop, mentre intentava imaginar els alumnes i els mestres, recordant les fotografies del corredor. Una altra pausa em va tornar a cridar l’atenció. La pregunta va sortir de mi.
—Vostè és l’única mestra negra?
—Sí, però…
—Per què és l’única mestra negra? —la vaig interrompre.
Perplexa, va mirar els meus pares. Ells es van mirar encuriosits. Jo no apartava la vista de la mestra, preguntant-me per què guaitava els meus pares. La mare va trencar aquell silenci incòmode.
—Fa temps que llegeix biografies de personatges importants negres.