part de la vida. Ha assimilat aquest concepte a través de l’exemple d’afrontament emocional que n’ha fet la seva mare. I això és positiu per a ella, perquè creixerà sense por i podent-ne parlar, no fent-ne un tema tabú.
Reflexionem-hi:
subestimem els nostres fills i filles?
Hiperpapes. Aquesta expressió sovinteja en la societat actual quan parlem d’educació. També passa amb la paraula sobreprotecció. I és que, amb les mencionades teories del vincle segur que hem esmentat en l’anterior capítol, tots ens fem un embolic. Perquè, si és tan important el vincle segur i que el nen o nena se senti protegit i confortat, sento que li haig de donar tot, no deixar que es frustri, com si el vincle segur es creés havent-lo de protegir de qualsevol mal, com si fóssim un Déu Totpoderós. Però no és així, no és això.
Sentir-se segur vol dir tenir la confiança que els cuidadors no ens faran cap mal, que no ens maltractaran i no ens quedarà descoberta cap necessitat física ni emocional. En aquest punt, l’emocional, vetllar per les necessitats dels infants no significa enganyar-los i fer-los creure que la vida és un conte de fades en el qual no passa mai res de negatiu, sinó ensenyar-los que, malgrat que les emocions negatives existeixen, i les situacions que poden no agradar-nos també, som forts per fer-hi front i superar-les. Aquesta és la clau perquè creixin sans i segurs. El pare i la mare i els cuidadors sabran acompanyar-los en els moments més difícils i els educaran en la gestió de les emocions. Així, els nens, que són certament forts, entendran el seu entorn i aprendran com fer-hi front tant quan les coses van bé com quan hi ha dificultats, angoixes o dols. Perquè si els amaguem les emocions negatives per, suposadament, protegir-los o no fer-los mal, els estarem enganyant, no els donarem un model de superació i, en el fons, caurem en una sobreprotecció i en una victimització secundària que els pot fer molt febles, ja que quan tard o d’hora s’hagin d’enfrontar amb les dificultats que els puguin sorgir, els poden semblar tan gruixudes i difícils de superar que poden caure en la desesperació, l’evitació, la negació… i, fins i tot, caure en una depressió.
Els nens i nenes són més forts del que ens pensem; entenen moltes coses, es poden fer càrrec de moltes circumstàncies i poden créixer moltíssim davant les adversitats, sempre que els ho permetem.
Ells poden aprendre de les vivències dels adults, si els acompanyem bé i no fem un drama de qualsevol cosa, sinó una lliçó per aprendre.
3
LES NOSTRES FILLES
ES VAN POSAR EL DAVANTAL
Totes tres van deixar de discutir, van tancar la porta de la cuina i van preparar-nos el sopar.
ÈLIA i MANEL, pares de la Martina,
l’Elisa i la Sara, 13, 9 i 5 anys
De les baralles entre germans com a font
d’aprenentatge en la resolució de conflictes
Ser pares és una feina intensa, constant i laboriosa, si es fa bé. I si això es multiplica per tres, encara ho és més. És habitual que els pares sentin que no arriben a tot arreu quan hi ha diferents criatures amb diferents necessitats, i més quan l’adolescència comença a aparèixer per casa. Això és el que els va passar a l’Èlia i a en Manel un dia de confinament, en què tots dos teletreballaven. Intentaven fer torns de feina perquè un dels dos pogués ocupar-se de les nenes però, com bé dèiem, la teoria és molt fàcil però la pràctica és una altra història. Aquell dia l’Èlia estava treballant tancada al despatxet que s’havien muntat i en Manel suava ajudant la Sara (de 5 anys) a fer unes manualitats que li havia proposat el mestre: la nena deia plorant que ja no volia treballar més, que el que ella volia era jugar amb el papa. Enmig d’aquesta crisi la Martina i l’Elisa van entrar corrents al menjador escridassant-se: «Torna’m la tauleta ara mateix!», deia una. «Doncs no em dona la gana perquè la tauleta no és teva, imbècil!» I en Manel va explotar, perquè tenia una reunió en línia al cap de deu minuts, i es va posar a cridar com feia temps que no ho havia fet: «Ja no puc més, no ajudeu en res, tinc una reunió important i no puc concentrar-me perquè em feu posar nerviós. I, a sobre, encara s’ha de fer el sopar i a vosaltres només us importa la tauleta i sortir-vos amb la vostra. Doncs avui no sopem, i a prendre pel sac!» Va fer un cop de porta i es va tancar dins el seu despatx. Les nenes es van quedar mudes i la petita es va posar a plorar espantada pels crits del pare. La Martina, que de gran vol ser mestra de nens petits i sempre aconsegueix que la seva germana s’acabi el menjar, la va agafar a coll i li va dir que estigués tranquil·la, que no passava res, que el papa havia cridat perquè estava molt nerviós però que les estimava molt. A poc a poc, i amb el cap ficat entre els cabells llargs de la Martina, la Sara es va anar calmant. I quan ja no se sentien els plors de la petita, l’Elisa, que se les mirava asseguda al sofà, es va aixecar i va dir a la seva germana gran: «I si fem el sopar nosaltres? La Sara, que encara era als braços de la seva germana gran, va aixecar el cap i va dir: «Sí, com fan en aquell concurs de la tele!»Dit i fet, la Martina va autoproclamar-se capitana d’equip i a les altres dues els va semblar bé. Van mirar què hi havia a la nevera i als armaris de la cuina i, ràpidament, van decidir el menú: amanida, lasanya i gelat de postres. El que no va ser tan fàcil va ser organitzar-se a la cuina, perquè la gran manava a crits i això posava molt nerviosa l’Elisa. I quan van decidir perfeccionar les postres i acompanyar el gelat amb maduixes, el sucre que hi volien posar per sobre va sortir volant i va nevar a tota la cuina. Les dues germanes grans van començar a insultar-se: la Martina deia a l’Elisa que era ximple perquè no sabia ni obrir un paquet de sucre, i l’Elisa li va respondre que la idiota era ella perquè li havia donat un cop amb el braç quan havia agafat el sucre, i que sempre feia les coses ràpid i sense pensar.
El resultat: una lasanya de carn com a plat principal, un entrant que van anomenar «El Bosc Marí», i que consistia en una amanida de gambes, i de postres «Les Quatre Torres», un gelat de vainilla amb maduixes i xocolata desfeta per sobre.
Reflexionem-hi:
per què no ens agrada que els germans es barallin?
En determinats períodes de la vida els germans poden distanciar-se, no només perquè tenen temperaments diferents, sinó perquè estan en fases maduratives diferents de la vida (per exemple quan un entra a l’adolescència i l’altre encara és un infant, tot i que només es portin un o dos anys). També és habitual que sorgeixin conflictes entre ells, per competició i per gelosies. Per això, poder-los encomanar tasques divertides com preparar el sopar, on els germans hagin de fer pinya per aconseguir un resultat comú, acostuma a enfortir els vincles, sempre que definim què pot fer cadascú. És cert que també pot ser una font de conflictes (que si la culpa és teva perquè has vessat la farina o que les maduixes no es tallen així), però hem de tenir en compte que l’existència de conflicte implica haver de gestionar-lo i si els nens i nenes ja tenen aquesta oportunitat des de petits, tindran més ocasions per entrenar-se en el maneig del conflicte quan siguin adults. Aquest entrenament és i serà, sens dubte, important com a preparació per a la vida, on els problemes, els desacords interpersonals i la negociació són necessaris per tirar endavant i capejar els imprevistos que vagin sorgint.
Que els fills es barallin implica que els pares han de gestionar conflictes a casa. I això no sempre és fàcil ni agradable perquè hi ha crits, discussions i sempre hi haurà algú que se sentirà frustrat i que trobarà que la situació és injusta. Però com a adults sabem que la vida comporta conflictes o situacions desagradables que hem d’afrontar, i com ho fem dependrà de quins són els nostres mecanismes apresos. Sabem que davant les dificultats podem optar per dues possibilitats: evitar el conflicte o fer-hi front. Si tendim a l’evitació, serem persones que viurem malament el conflicte, i el nostre objectiu serà evitar-lo, sigui adoptant una posició complaent vers els altres per no generar tensions (fer el que els altres desitgin sense tenir en compte les pròpies necessitats), o bé fugint quan la situació exploti. Ambdues opcions