Compartir la vida educa. Agnès Brossa

que intenten evitar el patiment dels fills satisfent ràpidament el que necessiten, de manera que no els manqui res. Sense haver-hi de reflexionar gaire, potser tots estarem d’acord que sí, que als nostres fills, de joguines, els en sobren. Però si ho tenim tan clar, i sabem que hem d’anar cap a una societat menys consumista, on les joguines de plàstic també haurien de ser substituïdes per unes joguines més sostenibles encara que siguin més cares, fabricades més a prop i amb més rigor ètic, i que els nens haurien d’aprendre que no poden tenir tantes coses i que han de cuidar les que tenen perquè els han de durar molt temps, ¿com és que continuem comprant desenes de coses i cosetes que després queden arraconades i abandonades o són llençades en menys d’una setmana, i a les quals els nostres nens i nenes no els donen cap valor; coses amb les quals molt sovint ni tan sols hi juguen més de dues vegades? Perquè el que ens costa és dir: «no».

      I per què ens costa tant dir que no als nostres fills? Per què ens costa tant ensenyar-los que tot no es pot tenir, i que el que es té s’ha de valorar i cuidar? Potser perquè és més fàcil gastar-se un euro que aguantar trenta minuts de plors i d’insistència mentre es camina cap a fer la compra de la fruita i la verdura per sopar, i la gent que passeja pel carrer ens mira amb cara de preguntar-se què deu estar passant. Això passa sobretot amb aquells nens als qui els costa més acceptar aquest no, i s’hi rebel·len. Però és precisament a aquests nens als qui més els convé entendre i acceptar la frustració que els genera el fet de no veure satisfeta la seva demanda, aprendre a gestionar l’enuig que això els suposa i la ràbia per la no satisfacció immediata del seu desig. El primer dia, la marraneria pot durar una bona estona; però si no ens hi posem nerviosos, entenem que és la seva manera de canalitzar la frustració i ho veiem com una cosa normal dins el seu desenvolupament emocional, fent-li veure a poc a poc i amb calma que no es pot comprar tot, la marraneria anirà cedint, de la tempesta passarem a la calma, i el proper dia segur que la tempesta durarà menys.

      Hem de tenir clar que, a la vida, de frustracions, de disgustos, de coses que no ens aniran bé o no sortiran com desitjàvem, n’hi haurà moltes més de les que ens pensaríem. Aprendre això, i aprendre a gestionar-ho, serà indispensable per als nois i noies. Seran forts i sans psicològicament i emocionalment si quan el batxillerat els costa, la selectivitat els fa por, la noia o el noi que els agrada no els fa ni cas, el primer amor els deixa o els pares se separen, ells han après durant la seva infància que moltes vegades les coses no surten com volem, i que no passa res. Després vindrà una altra cosa que potser ni ens imaginàvem que encara ens agradarà més. I seran forts davant la malaltia, les dificultats econòmiques, els patiments emocionals, laborals, o quan hagin d’esforçar-se molt per aconseguir un objectiu. Els prepararem per al valor de l’esforç, de la perseverança, de no defallir i continuar endavant, perquè al final arriba la recompensa.

      Aprendran que la recompensa no sempre és immediata, però que com més ha costat assolir-la, més es valora i més es gaudeix.