eren el resultat de la precipitació química en una Terra submergida sota l’aigua. Wermer era el director de la prestigiosa escola de mines de Freiberg (Alemanya), encara que realment mai no havia anat al camp, i en el fons sustentava la seva tesi en creences tan antigues com les de Tales de Milet. El vell debat entre ciència i religió va sorgir de nou, ara entre dues escoles: els plutonistes (Hutton) i els neptunistes (Wermer). I també de nou, les idees innovadores de Hutton no van aconseguir imposar-se.
Els fòssils tampoc no van derrotar la Bíblia
El segle XVIII es va anomenar «el segle de les llums» per la secularització de la ciència i la independència que va establir respecte a la religió. El segle XIX, al seu torn, va ser la culminació de les idees de la Il·lustració i els grans descobriments geogràfics, i la ciència i la indústria van ser proposades com els dos grans motors del progrés social i la formació dels ciutadans. Malgrat la llibertat de pensament d’una societat més oberta i de les noves propostes desplegades per James Hutton, el funcionament del nostre planeta encara estava per descobrir.
Georges Cuvier (1769-1832), certificant les modernes idees de Hutton sobre el planeta, hauria pogut ser el candidat a explicar la llarga història geològica de la Terra a través de les restes fòssils. Catedràtic del Collège de France a París, va ser un personatge conspicu de la França del segle XIX i el científic més destacat de l’Europa del seu temps, proposat per Napoleó per reformar l’ensenyament de tot el país. El seu coneixement de l’anatomia dels organismes, basat en el fet d’haver-ne disseccionat milers, va ser prodigiós, fins al punt de poder arribar a reconstruir un animal sencer a partir d’un sol os o una sola dent. D’aquesta manera va establir les bases de l’anatomia comparada i va revolucionar la taxonomia del món animal.
El que va causar encara una altra sorpresa a Cuvier, mentre estudiava els fòssils de la conca de París, va ser descobrir la substitució d’unes espècies per unes altres al llarg del temps. Durant anys va tenir sobre la taula de treball, davant dels ulls, la demostració més clara de l’evolució de les espècies, la lenta transformació dels organismes i l’aparició d’alguns de nous amb el pas del temps. Però Cuvier, així i tot, va recórrer a les grans catàstrofes per explicar l’extinció de molts animals. El que no va saber explicar Cuvier de forma convincent va ser d’on sortien els nous animals que substituïen aquells que s’havien extingit.
Les idees, com les espècies, canvien quan sorgeixen les circumstàncies adequades. Pots tenir un fet evident davant dels ulls i no arribar a comprendre’l perquè s’oposa al pensament hegemònic de l’època. El cervell també funciona així; aplana el camí per disminuir els riscos i les sorpreses. Tots som el resultat del nostre genoma i del temps en què ens ha tocat viure. En el cas de l’il·lustre Cuvier, a cavall entre les idees del segle XVIII sobre la naturalesa i les dels nous aires del segle XIX, el científic francès encara no havia assumit les idees de Hutton sobre el llarg temps d’evolució de la Terra, el qual hauria fet possible aquesta transformació de les espècies. Simplement es va perdre una nova oportunitat per entendre el planeta. El catastrofisme de Cuvier no tan sols va ser la idea dominant del segle XIX, que coincidia amb moltes sentències bíbliques de la ira de Jahvè, sinó que ha estat una idea recuperada per la ciència moderna per explicar molts dels salts evolutius que s’han esdevingut a la Terra. Avui les catàstrofes s’entenen com oportunitats evolutives.
Tot ha passat sempre com passa ara mateix
Les idees de Cuvier van topar frontalment amb les de Charles Lyell (1797-1875), el gran artífex de la geologia moderna, promotor de l’«actualisme» que tanca el segle XIX. Catastrofisme i actualisme són dues teories en què nien dues visions diferents del món, potser també de la humanitat. La primera entén la vida com una successió de grans revolucions, l’altra com el resultat de petits canvis acumulats en el decurs del temps. Tot i que les dues visions són certes, probablement encara som al bell mig d’aquest debat. En qualsevol cas, el nostre concepte de progrés, entès com una transformació lenta i gradual cap a una perfecció més elevada, se sustenta també en les idees de Charles Lyell sobre la Terra.
Lyell representa i sintetitza la geologia del segle XIX, que precedeix la gran revolució de la geologia global. Recupera les idees de Hutton sobre la velocitat pausada dels processos geològics i els aplica el principi newtonià segons el qual les lleis naturals s’han mantingut invariables al llarg del temps. Aquesta uniformitat de les lleis de la natura ens permet explicar els fenòmens geològics del passat que observem en les deformacions de l’escorça terrestre i en la transformació de les roques a partir dels processos que operen en l’actualitat.
Lyell va explicar una cosa bastant senzilla, però que semblava insòlita en aquell moment: el principi de les causes actuals. Tot ha passat com està passant actualment davant nostre, tan sols hem d’observar la realitat amb els ulls del temps geològic. No cal recórrer a una catàstrofe per entendre la formació dels Pirineus; cal recórrer simplement al resultat de l’actuació de la dinàmica de l’interior de la Terra des de fa milions d’anys. De la mateixa manera, avui dia hi ha muntanyes que s’estan dreçant tothora sense que tinguem cap percepció d’aquest moviment.
El 1830, dos anys abans de la mort de Cuvier, Lyell va publicar els Principis de geologia,2 potser el primer llibre modern de geologia. Aquest llibre va ser determinant en les investigacions de Charles Darwin (1809-1882) sobre l’evolució de les espècies. Lyell li va regalar al seu amic Darwin el llarguíssim temps que necessitava per fer evolucionar els organismes i publicar les seves idees sobre l’evolució a causa de la selecció natural. L’origen de les espècies de Darwin3 va caure com una bomba sobre un món encara sustentat en la fe i l’immobilisme, i va posar en qüestió totes les conviccions i creences. Probablement va inaugurar la nostra majoria d’edat com a espècie i ens va deixar definitivament sols a l’univers, sense l’ajuda de cap dels déus que ens havien acompanyat des de sempre.
Algunes frases atribuïdes a Darwin, com ara «la lluita per la supervivència» o «la selecció dels més aptes», van incorporar-se a un darwinisme social que pretenia interpretar l’evolució com una lluita permanent en què els més forts sempre guanyen els febles. I aquestes frases van ser usades per sostenir les ideologies totalitàries del segle XX, que van provocar l’ensulsiada més gran viscuda mai per la humanitat. Després de la utilització de la religió, la utilització de la ciència és una temptació permanent per al poder.
Els continents es mouen. El geni d’Alfred Wegener
La ciència, de la mateixa manera que l’evolució de les espècies, mai no avança de manera regular. Les noves idees gairebé mai no són benvingudes per la comunitat científica, fins que s’acaben imposant pel seu propi pes. En aquest moment s’esdevé una nova realitat i tothom s’adona que fins aleshores s’havia viscut molt de temps en un món anterior. L’immobilisme forma part de la nostra configuració cerebral, però els grans canvis sempre són provocats per la intel·ligència, que de cop i volta transforma en un fet senzill el que anteriorment semblava diabòlicament complex. ¿Com és que no ens n’havíem adonat? Vet aquí la pregunta que ben sovint es repeteixen moltes generacions de científics.
Sempre m’he sentit fascinat per la intel·ligència d’un meteoròleg alemany, enamorat de la soledat i el silenci del gel àrtic, que va aconseguir donar una clau de volta sobre la concepció de la Terra però que va ser repudiat pel sanedrí de la ciència, fet que va endarrerir mig segle el coneixement de la dinàmica del planeta. Per a Alfred Wegener (1880-1930), Amèrica i Àfrica, que havien format un dia una mateixa massa continental, s’havien anat separant progressivament, la qual cosa va crear l’oceà Atlàntic actual. I de la mateixa manera es podien intuir molts encaixos continentals fins a aconseguir la reunificació en un sol continent global. La proposta no era nova, anteriorment ja s’havia jugat a aquest trencaclosques planetari. La novetat va ser la