Ara o mai . Xavier Soler

l’un darrere l’altre, els fenòmens geològics que no encaixaven de cap manera amb la concepció estàtica dominant del planeta, i com podien resoldre’s acceptant la mobilitat dels continents. Per a ell, els desplaçaments continentals no eren només el trencament d’una geometria anterior, sinó el motor dels grans canvis que hi havia hagut al planeta, inclosa la transformació de les roques. Wegener va ser el primer home que va comprendre que la Terra era un sistema global, l’estudi del qual requeria una tasca unificada de tots els especialistes. Aquesta idea no s’imposaria fins cinquanta anys després de la seva desaparició tràgica.

      Efectivament, la primavera del 1931 es va descobrir a Groenlàndia el cadàver congelat de Wegener, a tocar del de l’esquimal Rasmus Villumsen, el seu únic company d’expedició a l’estació Eismitte, un precari iglú perdut en el continent de gel i construït pel mateix Wegener per estudiar la meteorologia de l’Àrtic. Feia poc més de quatre anys que havia abandonat tots els intents de convèncer la ciència de la validesa de la seva teoria sobre la deriva continental. I el seu cos encara és allà per desig de la seva dona Else; Wegener davalla lentament per una glacera en la seva mortalla gelada, com si fos una nau funerària vikinga.

Aquesta és la teva nova casa

      El cadàver d’Alfred Wegener va seguir navegant en el seu corrent de gel, en efecte, però les seves audaces propostes es van mantenir vives en el subconscient de la ciència. Entre els anys 1930 i 1960, es van introduir en les ciències de la Terra tots els avenços moderns de la física, la química i la mecànica per resoldre els interrogants que havia deixat oberts l’alemany i per esbrinar d’un plegat com dimonis funcionava l’interior del planeta. El coneixement de la radioactivitat per part d’Ernest Rutherford va permetre saber l’edat de les roques i descobrir un nou focus de calor interna de la Terra, i les ones sísmiques van servir per auscultar-ne l’interior i determinar-ne la constitució. El descobriment més important va ser l’existència d’una capa profunda deformable, anomenada astenosfera (esfera feble), que es transformaria en la cinta transportadora dels continents que amb tant d’afany havia buscat Wegener.

      Però la sorpresa més gran estava reservada al fons dels oceans. Tothom pensava que sota l’oceà profund hi havia tan sols extenses planes fosques i fredes, poblades per un Halloween de peixos sense ulls, però va resultar que hi havia serralades enormes de muntanyes i fosses més profundes que l’altura de l’Himàlaia. A més, les roques del fons marí eren completament diferents de les dels continents i formaven una prima escorça volcànica desconeguda. Oceans i continents no eren dues superfícies ocupades per l’aigua i la terra, sinó dos mons completament diferents, separats molt sovint per marges en què es desenvolupava una intensa activitat geològica (plegaments, vulcanisme, sismicitat, etcètera). Aquest descobriment és encara avui el més important que s’ha fet en les ciències de la Terra. Van ser els fons dels oceans, freds i foscos, els que finalment ens van donar la clau explicativa de l’evolució del nostre planeta.

      A partir de l’acceptació de la mobilitat dels continents provocada per l’expansió dels oceans com a grans cintes transportadores, i de la fragmentació de tota l’escorça de la Terra en un conjunt de plaques de geometria complexa i canviant (figura 2), entrem en una nova visió de casa nostra, com si la descobríssim de nou. La Terra s’havia convertit en una gegantina màquina de dinàmica complexa l’aspecte de la qual es renovava constantment, i la seva superfície feia l’efecte d’un fluid dansaire. Avui sabem que milers de milions de tones de roques provenen de l’erosió dels continents, roques que vèiem desaparèixer als fons oceànics, són engolides cap a l’interior de la Terra i retornades de nou a la superfície a través dels volcans, i que emergeixen a l’exterior amb una composició diversa. Una mena de cadena transportadora que ha reciclat contínuament la superfície del planeta.

      Al canadenc John Tuzo Wilson (1908-1993), un dels autors destacats de la moderna geologia global, li van preguntar per què havia costat tant acceptar el temps i la mobilitat del nostre planeta. La seva resposta va ser tan concisa com aclaridora: «Perquè estàvem convençuts de la immobilitat de la Terra. El convenciment és el primer gran escull per fer avançar les idees». La frase de Wilson encara és aplicable al debat actual sobre els suposats valors humans. Es veu que mantenir-se ferm en les mateixes idees i creences, sense fer evolucionar el pensament, és sovint un indicatiu de virtut. Això queda demostrat repetidament en els obituaris, on es destaquen les excel·lències del finat: «Va mantenir tota la vida la fe en les seves idees i en el seu partit.» Aquesta forma d’immobilisme que ens fa aferrar-nos a les idees de sempre en comptes d’acceptar que tot canvia constantment i que la vida és un procés continu de transformació constitueix l’obstacle més gran per acarar els problemes que amenacen el nostre futur. Canviar les idees i transformar-nos nosaltres mateixos és el millor camí per inaugurar una nova política que ens condueixi a recuperar la vida d’un planeta que ens ha costat tant d’arribar a conèixer.

      Figura 2. Moviment d’oceans i continents

      _________________________

1. James Hutton. Theory of the Earth. Edimburg, 1788.

2. Charles Lyell. Elementos de la geología. Edició a càrrec de José Pedro Calvo. Editorial Crítica, Barcelona, 2011.

3. Charles Darwin. L’origen de les espècies. Barcelona, labutxaca, 2011.

4. Alfred Wegener. El origen de continentes y océanos. Edició de Joan Domènec. Editorial Crítica, Barcelona, 2018.