Los Borbones: Dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII, Madrid, 2001, pp. 533-548.
133. Vegeu una primera relació d’aquests textos autobiogràfics a l’apèndix d’Amelang, El vuelo de Ícaro, op. cit., pp. 257-282.
134. Diversos estudis sobre l’alfabetització popular en altres ciutats europees del període confirmen aquesta impressió. Vegeu, per exemple, Thomas Laqueur, «The Cultural Origins of Popular Literacy in England, 1500-1800», Oxford Review of Education, 2 (1976), pp. 255-275; Armando Petrucci, «Scrittura, alfabetismo ed educazione grafica nella Roma del primo Cinquecento: da un libretto di conti di Maddalena Pizzicarola in Trastevere», Scrittura e civiltà, 2 (1978), pp. 163-207; Harvey J. Graff (ed.), Literacy and Social Development in the West, Cambridge, 1981, caps. 4, 6 i 7; Armando Petrucci (ed.), Scrittura e popolo nella Roma barocca, 1585-1721, Roma, 1982; Sara T. Nalle, «Literacy and Culture in Early Modern Castile», Past & Present, 125 (1989), pp. 65-96, i R. A. Houston, Literacy in Early Modern Europe: Culture and Education, 1500-1800, Londres, 1989, pp. 130-154. Ara com ara, no hi ha gaires estudis sobre l’ensenyament, i encara menys sobre l’alfabetització popular, en la Barcelona moderna. Els principals testimonis provenen més aviat de les recerques sobre la possessió de llibres; vegeu, entre altres treballs seus, Manuel Peña Díaz, Cataluña en el Renacimiento: libros y lenguas. Barcelona, 1473-1600, Lleida, 1996, i Íd., El laberinto de los libros: historia cultural de la Barcelona del Quinientos, Madrid, 1997. En part, aquest dèficit és un resultat dels problemes que susciten les fonts. A diferència de la Castella o la França coetànies, els registres parroquials i notarials de la Catalunya moderna no inclouen signatures, que són l’índex principal per mesurar el grau d’alfabetització en l’Europa preindustrial. L’estudi local més ambiciós fins avui —la monografia de Montserrat Ventura i Munné sobre la ciutat de Mataró al segle XVIII, segons la qual entorn del 60% dels membres dels grups intermedis, inclosos els artesans, eren capaços de signar— se centra en un període en què els documents notarials comencen a registrar les signatures, en aquest cas a partir del 1737; vegeu, de l’autora, Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya moderna: Mataró, 1750-1800, Mataró, 1991, p. 26, i més recentment, Íd., «La alfabetización de las clases populares en el Mataró del siglo XVIII», dins Eliseo Serrano Martín (ed.), Muerte, religiosidad y cultura popular, siglos XIII-XVIII, Saragossa, 1994, pp. 97-115. Al capdavall, si les proves d’un grau elevat d’alfabetització popular en la Barcelona moderna són encara fragmentàries, algunes dades parcials són prou eloqüents, si més no. Així, per exemple, 50 dels 62 menestrals que van declarar en favor dels aspirants a l’ingrés al convent de Santa Mònica al llarg del període 1623-1719 foren capaços de signar amb els seus noms. L’estudi de Manuel Arranz, La menestralia de Barcelona al segle XVIII. Els gremis de la construcció, Barcelona, 2001, pp. 77-79, basat en la documentació setcentista, notarial i corporativa, del gremi dels mestres d’obres, arriba a unes xifres encara més elevades, entorn del 93%.
135. Vegeu una anàlisi més àmplia de les raons dels autors populars a Amelang, El vuelo de Ícaro, op. cit., pp. 155-240. Sobre les actituds polítiques de Parets, vegeu Xavier Torres Sans, «Dinasticismo y patriotismo en la Cataluña de la guerra de los Segadores: el testimonio de un zurrador barcelonés», dins Pablo Fernández Albaladejo (ed.), Monarquía, imperio y pueblos en la España moderna, Alacant, 1997, pp. 409-424, i més avall el tercer capítol d’aquesta Introducció.
136. Sobre aquest manuscrit, vegeu la introducció de M. Rosa Margalef en aquest mateix volum, i Francesc X. Miquel Rosell, Inventario general de manuscritos de la Biblioteca Universitaria de Barcelona, 4 vols., Madrid, 1958-1969, vol. I, p. 282. Com ja hem assenyalat, l’inventari post mortem del cronista no feia esment de cap mena de manuscrits, si no eren uns pocs «papers» guardats en una arquimesa. Sabem, si més no, que portava un llibre de comptes, perquè a les últimes planes del ms. 224 de la BUB parla de «lo llibre meu major a ont estan asentats los comptes de [il·legible] y taula».
137. Feliu de la Penya, Anales de Cataluña…, op. cit., vol. III, pp. 246-247, 252-253, 258 i 261. La foliació de les cites de Feliu de la Penya no coincideix exactament amb la numeració del ms. 224 de la BUB, raó per la qual cal demanar-se si l’annalista no en va consultar una altra còpia.
138. Sobre la interessant figura de Besora, vegeu Madurell i Marimon, «Josep Jeroni Besora», op. cit., i l’entrada biogràfica de Xavier Torres Sans a la Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents. II, 1518-1714, Barcelona, 2003, pp. 240-243 (Besora va ser president o diputat eclesiàstic d’aquesta institució el trienni 1656-1659). Un inventari sense data de les adquisicions de llibres del convent de Sant Josep inclou clarament el segon volum del manuscrit de Parets; vegeu BUB, ms. 1359, f. 533r, i també María Josefa Arnall Juan, «Los manuscritos e incunables del convento de Carmelitas Descalzos de San José existentes en la Universitaria de Barcelona», Monte Carmelo, 85, núms. 2-3 (1977), pp. 221-300, esp. 280. El senyor Jordi Torra, cap de la secció de Reserva de la Biblioteca Universitària de Barcelona, m’ha confirmat molt gentilment que el ms. 225 de la BUB porta l’ex-libris de la biblioteca del convent de Sant Josep.
139. Vegeu més detalls de la transacció a la introducció de Celestino Pujol i Camps, MHE, vol. XX, p. XVI.
140. La nota, enganxada a les guardes del ms. 502 de la BC, té data del 6 d’abril de 1710. Els manuscrits de can Dalmases van ingressar a la Biblioteca de Catalunya l’any 1916. És del tot segur que Parets no va ser l’autor d’aquesta traducció; vegeu la introducció de M. Rosa Margalef i, per a una acurada descripció del manuscrit, Eulàlia Duran, Maria Toldrà i Anna Gudayol, Repertori de manuscrits catalans (1620-1714), Barcelona, 2006, pp. 121-122.
141. Serra i Postius esmenta aquesta còpia en una relació que va fer ell mateix l’any 1736 dels llibres i manuscrits que posseïa (BNM, ms. 13604, f. 106r); vegeu més detalls sobre aquest escriptor a la bibliografia d’Amelang, «Memoria histórica y tradición cívica», op. cit. Víctor Balaguer va reproduir alguns fragments d’aquest manuscrit a la seva Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, 5 vols., Barcelona, 1860-1863, vol. IV, pp. 520-541. Segons Duran et al., Repertori…, op. cit., p. 123, Artur Pedrals el posseïa al XIX i el regalà a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer. La referència de Torres Amat figura sota l’entrada «anónimo barcelonés» de les seves Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes, Barcelona, 1836, p. 683. A Barcelona, però, circulaven altres còpies de la crònica, com ara la conservada al ms. B-266 de l’AHCB (vegeu la introducció de M. Rosa Margalef). D’altra banda, és probable que el frare mercedari Mariano Ribera tingués accés a una d’aquestes còpies, la qual cosa es podria verificar mitjançant una acurada recerca de passatges de la crònica de Parets entre les seves notes conservades a ACA, Manuscrits moderns, Miscel·lània, vols. 53-83.
142. Vols. XX-XXV (1888-1893). Entre els posseïdors anteriors d’aquesta versió (d’uns mil dos-cents folis d’extensió, repartits en tres volums) hi havia Pascual Gayangos, que s’hi referia en la seva edició de cartes dels jesuïtes dels anys 1634-1648 al MHE, vol. XIX, pp. X-XIV. Actualment, el manuscrit es troba a la Real Academia Española de Madrid, ms. 63, sota el títol de Sucesos particulares en Cathaluña desde el año 1626 asta el de 1660, dividido en dos libros.