Ara veig que l’home kurd té el seu fill torracollons en braços i sanglota, i recordo el seu comportament detestable de fa unes hores. Sembla que està angoixat en part per les onades aterridores i en part pel seu fill mort de por. M’adono que en aquests moments en què tot està a punt d’acabar-se, la dona s’avergonyeix de les llàgrimes del seu marit. Mira al voltant i quan veu el menyspreu reflectit a la cara dels altres, clava cops de colze al marit perquè pari d’humiliar-los a tots dos. És interessant veure com la dona s’agafa a les convencions, fins i tot en aquesta situació crítica i esbalaïdora.
Enmig de la confusió, la gent plora en privat, però jo no faig soroll. El nostre destí és la mort i no tinc cap altra opció sinó acceptar-la i abraçar-la. Puc plorar i deixar-me portar per la por opressiva o puc acceptar aquesta inevitabilitat agredolça. Tant el camí de la mort com el flux de la vida es manifesten en el nostre cos; el receptacle buit està subjecte a la destrucció. M’imagino a mi mateix mirant enrere des d’un lloc desconegut situat més endavant —jo mirant-me a mi mateix. Veig un cos mort però amb els ulls encara desperts que lluita per sobreviure.
En aquest moment tot és absurd. Cerco en el meu inconscient, en les profunditats de la ment i de l’ànima, allò que va donar forma a la meva existència; o la raó per creure en un déu o en una força metafísica. No hi trobo res de res.
Durant uns instants m’esforço a abastar alguna cosa dins meu, en els racons més profunds i essencials de mi mateix. Per trobar-hi alguna cosa divina. Per aferrar-m’hi... potser. Però no hi descobreixo res sinó a mi mateix i una sensació d’immensa absurditat i futilitat.
Pura absurditat, futilitat, una sensació semblant a viure la vida en si mateixa, l’essència de la vida.
Ser-ne conscient em fa valent. Així doncs, en aquest moment encenc un cigarret, hi faig unes quantes pipades i m’empasso el fum per fer-lo arribar als pulmons, els òrgans més castigats del meu cos. He acceptat la mort. Així i tot, a l’instant, la por es referma. La sensació de futilitat i absurditat comença a fusionar-se amb un terror despòtic d’una manera tan desconcertant. Regna el terror i, al mateix temps, l’absurditat de la vida l’usurpa. És una experiència única; és la primera vegada que visc aquestes sensacions. Accepto la mort i, mentre m’engoleix aquest remolí de soroll i neguits opressius...
M’ofego en el remolí del son.
La fressa del nostre grup atemorit, el so dels plors de fons, l’embat de les ones, els crits petrificats i silenciosos, l’udol turmentat, ones que gronxen el bressol d’un cadàver, tot dins un reialme de mort i de foscor. La mare hi és present, és aquí, tota sola. Viatja per sobre del mar o emergeix entre les ones? On és? No ho sé. Només sé que és aquí, al meu costat. Té por. La mare somriu i plora, vessa llàgrimes d’anys de tristor. Per què està contenta, la mare? Per què plora? No ho sé. He vist celebrar unes noces amb danses rituals. He sentit lamentacions que anunciaven una mort. On podria ser, aquest lloc? Majestuosos pics de muntanyes coberts de neu, plens de gel i abundants en fred. Jo hi soc. Soc una àguila. Volo per damunt del terreny muntanyós, per damunt de muntanyes que en tapen d’altres. No hi ha cap mar a la vista; des de tots costats, el territori és ben sec. La presència de vells roures de fulla de castanyer. La presència de la mare. Ella sempre és present.
... Soc en una de les cambres; dormo. Em veig a mi mateix; miro des del costat la dona singalesa. Vull dir des de la perspectiva de la seva abraçada. Veig el meu esquelet fumant un cigarret en un racó. Estic segur que això no és el Kurdistan. Soc a l’oceà, la barca s’està fent miques, és plena de galledes buides i de forats pels quals surten dolls d’aigua.
Torna la visió de les muntanyes que en tapen d’altres. N’hi ha moltes, de muntanyes, una cadena de muntanyes juntes, muntanyes dins de muntanyes, muntanyes que s’estenen fins a l’infinit, muntanyes que amaguen roures de fulla de castanyer. Les muntanyes són ermes, no s’hi veu ni un sol arbre. Les muntanyes es transformen en onades, es transformen en onades agressives. No, això no és el Kurdistan. Així doncs, què hi fa aquí, la mare? Per què hi ha guerra en aquest lloc? Tancs, fileres de tancs, i helicòpters; acer de batalla i cadàvers, munts de morts i plors de dones endolades; un gronxador infantil que penja de la branca d’un roure de fulla de castanyer; noies amb vestits florejats, amb instruments musicals. Hi ha guerra. Vessa la sang i sona la música. Muntanyes i onades, onades i muntanyes. On és, aquest lloc? Per què dansa, la mare?
... Em desperto espantat. Foscor arreu. La llum distant s’ha acostat. És més grossa i brillant. I jo, aquí, dins d’una cambra. De sota pugen crits i udols. És una zona de guerra. Tot està assetjat per les onades. No m’he bellugat gens però m’adono que les onades són més ferotges i més bel·ligerants. Recorro tota l’embarcació. En un moment, la meva ànima escorcolla aquest lloc de dalt a baix. Les nostres pors són més a prop. Estic sota setge...
Una escena de valls, valls plenes de roures de fulla de castanyer. Al fons d’una vall hi ha un riu. Estem envoltats d’onades. La foscor és negra com el carbó. Soc una àguila que sobrevola una escena espantosa com en un somni, per damunt de la bellesa de les onades. Els roures queden colgats al fons de la vall, al fons del riu, sota les onades. Un per un llisquen pels pendents que envolten la vall; llisquen cap al remolí d’onades. El riu se’ls empassarà i anirà creixent. El riu del terror engoleix els roures de fulla de castanyer i creix i creix. Els vessants que confinen la vall es van tancant i la van estrenyent. Soc una àguila que sobrevola el cim. A sota, el riu em va seguint. Em porten les ales del desig que s’enlairen amunt, amunt i em porten cap al cel. Ja no hi ha més roures de fulla de castanyer. Ja no hi ha més valls. Ara hi ha rius pertot arreu. Ara hi ha un mar. No, és un oceà. Hi ha aigua arreu. Tenim el cel al davant. Tenim aigua al davant. Per què dansa, la mare? Per què plora i dansa? Les muntanyes, les onades. El seguit de serralades. Les onades, les serralades... La barca és una desferra, partida per la meitat, atrapada en el remolí d’onades. Crits d’auxili. La barca de rescat s’acosta, les veles recolzades al mig del cel. Crits d’auxili... Auxili...
Auxili!
Em desperto amb un ensurt. Estic suant. Era un malson; un malson dins d’un malson. Veig claror de dia. La cambra és plena de persones aterrides. Fan crits d’auxili eixordadors. Hi ha un vaixell a pocs metres de distància.
No m’ho puc creure, som a un pas d’aquella resplendor... hem arribat a la llum. Ara i aquí hi ha un vaixell ple de mariners neguitosos i preocupats. Ens han rescatat; vull dir que estem a punt de ser rescatats. La nostra esperança vaga i remota s’ha fet tangible.
Tot passa de pressa. Ha arribat el moment. La sala de màquines i la proa s’han emplenat d’aigua. Al final ha guanyat l’aigua; ha anat més ràpid que les galledes i que l’ajudant del capità, que no ha parat de treure’n. La barca pesa molt. Un cap llarg ens connecta amb el vaixell pesquer indonesi i els mariners que veig que ens miren per la borda. El capità i l’ajudant pugen a bord de l’altra nau. El mar està... encalmat. Potser s’ha apaivagat en vista del rescat. Llancen una llanxa motora petita a l’aigua i inicien l’operació de salvament. Tothom vol pujar-hi. Però ells dicten les normes: primer les dones i les criatures. La llanxa fa una volta completa a l’entorn de la nostra barca, la qual estic segur que s’enfonsarà en qualsevol moment. Finalment la llanxa motora es para davant de l’extrem de la nostra barca. Quatre persones, dues dones i dues criatures, hi pugen. Els mariners triguen uns quants minuts a aixecar-les i deixar-les a la llanxa.
Noto la tensió dels mariners fornits que fan el rescat. No podem perdre temps. Aquesta barca podrida és plena de forats i està a les acaballes; estem a punt de sotsobrar. Ni tan sols ens podem moure de lloc a la barca; no podem trencar l’equilibri. És un joc de contrapesos entre la barca plena d’aigua, l’oceà encalmat i els nostres cossos cansats i masegats.
No puc creure que haguem pogut mantenir a ratlla la mort: com més va, més por tinc. He experimentat la vida amb tota la seva esplendor i pensava que la mort havia quedat relegada a la perifèria.
Prendre consciència de la pròpia mortalitat; travessar el misteriós laberint de la mort ens esmorteix les pors i ens evoca els moments més bells.