Les nostres discussions també van influir en en Behrouz mentre escrivia el text, així com en les meves traduccions posteriors. Una de les característiques peculiars del llibre és que la planificació, l’escriptura i la traducció van ser simultànies (de vegades s’escrivien les històries al mateix moment que passaven els fets). El procés de consulta i revisió durant la meva estada a l’illa de Manus em va servir per aclarir moltes interpretacions, corregir errors i desenvolupar punts delicats en el sentit polític i cultural. Hi ha moltes maneres d’interpretar les narracions d’en Behrouz; tanmateix, el seu principal objectiu és cridar l’atenció respecte de la realitat de la tortura sistemàtica a l’illa de Manus. El llibre pretén animar els lectors a oposar resistència a la mentalitat colonial que regeix el règim de detenció a Austràlia i fomentar l’autoreflexió, la investigació profunda i l’acció directa.
Aquest projecte filosòfic comú no s’ha acabat; és una crida oberta a l’acció.
OMID TOFIGHIAN,
Sydney – illa de Manus – el Caire, 2018
Descàrrec de responsabilitat
Amb aquest llibre, l’autor ofereix un relat sincer de l’experiència al Manus Island Regional Offshore Processing Centre (Centre Regional de Tramitació Extraterritorial de l’Illa de Manus) d’Austràlia, i descriu amb veracitat l’experiència de primera mà del que implica estar detingut dins d’aquest sistema. No tot es pot revelar, sobretot hi ha certs límits quan es parla d’altres detinguts. Ens ha semblat que no n’hi havia prou, de canviar detalls com el color dels cabells o dels ulls, l’edat, la nacionalitat, el nom, etc., per velar la identitat dels més vulnerables dins del sistema. Cap detingut ni refugiat que apareix en aquest llibre es basa en un individu concret, per més detallats que siguin els seus casos. No són individus disfressats. Els seus trets no són reals. Les seves identitats són totalment inventades. Són personatges compostos, un collage creat a partir de diversos fets i nombroses anècdotes, i sovint es basen en la lògica de l’al·legoria, no del reportatge. Els detalls referents als dos homes que van morir a Manus, Reza Barati i Hamid Khazaei, són de domini públic i, per tant, apareixen amb el seu nom real com a mostra de respecte.
A la claror de la lluna
El color de l’angoixa
A la claror de la lluna, una ruta desconeguda, un cel del color de l’angoixa intensa.
Dos camions porten uns passatgers neguitosos i espantats per un laberint sinuós i rocallós. Avancen a tota velocitat per una carretera envoltada de selva, mentre els tubs d’escapament fan uns espetecs esfereïdors. Han tapat els vehicles amb roba negra de manera que només puguem veure els estels del cel. Dones i homes seuen de costat, amb les criatures a la falda... mirem amunt, cap al cel del color de l’angoixa intensa. Ben sovint, algú canvia una mica de posició al terra de fusta del camió perquè la sang li circuli més bé pels músculs esgotats. Estem cansats de seure, però cal que conservem forces per aguantar la resta del viatge.
Fa sis hores que sec sense bellugar-me, amb l’esquena repenjada a la paret de fusta del camió i sentint un vell beneit que es queixa dels contrabandistes de persones i deixa anar tot de blasfèmies per la boca esdentegada. Tres mesos de vagar afamats per Indonèsia ens han dut a aquesta situació miserable, però, si més no, ara circulem per aquesta carretera que travessa la selva, una carretera que ha d’arribar fins a l’oceà.
En un racó del camió, a prop de la porta, han improvisat una paret de roba; una mena de mampara protectora darrere la qual les criatures poden fer pipí en ampolles d’aigua buides. Uns quants homes arrogants van darrere la mampara i després llencen ampolles plenes d’orina, però ningú no en fa cas. Les dones no es mouen del lloc on seuen. També deuen tenir ganes de fer un riu, però potser la idea de buidar la bufeta darrere la mampara no els fa gens de gràcia.
Moltes dones tenen els fills en braços mentre pensen en el perillós viatge per mar que faran. Les criatures boten amunt i avall i se sobresalten amb les sacsejades del camió quan passem pels sots i bonys de la carretera. Fins els més petits intueixen el perill. Es coneix en el to dels esgarips que fan.
El fragor del camió, els dictats del tub d’escapament, por i angoixa. El xofer no vol que ens aixequem.
Un home prim i d’aspecte fosc, castigat pels elements, s’està dret vora la porta i, de tant en tant, demana silenci amb gestos. Però dins del vehicle se senten els plors de les criatures, les mares que miren d’apaivagar-los i el terrabastall esfereïdor del tub d’escapament.
L’ombra amenaçadora de la por ens aguditza els instints. Les branques dels arbres de vegades amaguen el cel, de vegades el desvelen, mentre avancem a tot gas. No estic segur del tot de quina ruta seguim, però suposo que la nau en què hem d’embarcar per arribar a Austràlia és en alguna costa llunyana del sud d’Indonèsia, en algun punt a prop de Jakarta.
Durant els tres mesos que vaig passar a la zona de Kalibata City de Jakarta i a l’illa de Kendari, sovint sentia notícies de barcasses que s’havien enfonsat. Però sempre pensem que aquestes desgràcies només passen als altres; costa de creure que pots trobar la mort.
Ens pensem que la nostra mort serà diferent de la dels altres. Jo no puc imaginar-me-la. Que potser els camions d’aquest comboi que va a tota velocitat cap a l’oceà són missatgers de la mort?
No, no mentre hi vagin infants. Com és possible? Com ens podríem ofegar a l’oceà? Sé del cert que la meva mort serà diferent, que serà en un entorn més tranquil.
Penso en altres barques que s’han enfonsat fa poc a les profunditats del mar.
Cada cop sento més angoixa. Que no portaven criatures, aquelles barques? Que no eren com jo, les persones ofegades?
Els moments com aquests desperten una mena de força metafísica interior, i el fet de la mortalitat se’n va del pensament. No, no pot ser que em rendeixi a la mort tan fàcilment. Estic destinat a morir en un futur llunyà i no pas ofegat ni de cap altra manera semblant. Estic destinat a tenir una mort especial, quan jo vulgui. Decideixo que la meva mort ha de ser un acte voluntari; m’ho proposo, en el fons de l’ànima.
La mort s’ha de poder triar.
No, no vull morir. No vull renunciar a la vida tan fàcilment. La mort és inevitable, ja ho sabem, és part de la vida. Però no vull sucumbir a la inevitabilitat de la mort, sobretot tan lluny de la meva mare pàtria. No vull morir allà fora, envoltat d’aigua i més aigua.
Sempre havia pensat que moriria al lloc on vaig néixer, on em vaig criar, on he passat tota la vida fins ara. És impossible imaginar que pots morir a mil quilòmetres de la terra de les teves arrels. Quina manera més terrible i miserable de morir; una pura injustícia, una injustícia que em sembla totalment arbitrària. Jo, és clar, dono per fet que a mi no em passarà.
Un home jove i la seva xicota, l’Azadeh,4 van al primer camió. Els acompanya el nostre conegut mutu, el Noi dels Ulls Blaus. Tots tres guarden records dolorosos de la vida que han hagut de deixar enrere, a l’Iran. Quan els camions ens han vingut a recollir al lloc on ens estàvem, els dos homes han llançat l’equipatge a la part posterior del camió i s’hi han enfilat com soldats. Durant els tres mesos que hem passat a Indonèsia, ells sempre han anat un pas més endavant que els altres refugiats. Paradoxalment, a l’hora de buscar una habitació d’hotel, d’aconseguir menjar o d’anar fins a l’aeroport, aquest tret eficient sempre els era, en certa manera, desavantatjós. Una vegada que havíem d’agafar un vol cap a Kendari, també van anar abans que ningú a l’aeroport, però quan hi van arribar uns agents els van confiscar els passaports, cosa que els va fer perdre el vol, i van haver de rondar pels carrers de Jakarta dos dies, obligats a demanar almoina per poder menjar.
Ara també van al davant de tot, circulant a la velocitat de la llum, viatjant al capdavant de tothom, solcant vents forts. Els tubs d’escapament dels camions rugeixen mentre es dirigeixen cap a l’oceà. Sé que el Noi dels Ulls Blaus arrossega una por ancestral al cor des que va sortir del Kurdistan. Quan érem a Kalibata City,