fos més imperiós i congruent. Jo qualificaria el seu gènere (o anti-gènere) de «surrealisme terrorífic».
Literatura, política i respecte al que no es diu
SAJAD: Hi ha cap part del llibre en què en Behrouz expliqui la persecució que va patir a l’Iran o critiqui el Govern iranià?
OMID: No.
SAJAD: Millor. No fa falta parlar-ne ni justificar per què se’n va anar. Per això és una obra literària tan bonica i valuosa. Tot el que cal saber de la seva vida a l’Iran està resumit en el relat del seu primer viatge en vaixell. Tot el que cal entendre sobre l’opressió i la discriminació que es pateix a l’Iran ho trobem a l’escena de l’oceà. Tota l’agitació política és en la descripció de les onades. Tota la repressió de l’estat queda reflectida en la descripció que fa del remolí del mar.
Vaig veure aquesta oportunitat de traducció com una ocasió per contribuir a la història documentant i d’alguna manera donant suport a les persones oblidades i víctimes de la persecució; traduir, per a mi, com ho és escriure per a en Behrouz, és un deure cap a la història i una estratègia per fer entrar ben endins de la memòria col·lectiva d’Austràlia la qüestió de la detenció indefinida dels refugiats.
Però a mesura que anava llegint els capítols, em preguntava si era possible comunicar en anglès l’experiència d’en Behrouz d’una manera que fes justícia a la seva fermesa i a la seva percepció. Les seves interpretacions, crítiques i expressions són crues, apressants i implacables; les històries transmeten angoixa, reflexió, ràbia i revelació. En algunes parts també hi ha un sentit de l’humor penetrant i admirable que no està gens fora de lloc i que calia traslladar amb cura. A més a més, la riquesa imaginativa del text havia de reflectir la veu i el punt de vista únics de l’autor.
Un aspecte que sempre he tingut present és que en Behrouz escrivia en persa i no en kurd. Escrivia en la llengua dels seus opressors, tot i que és un fervent defensor de la cultura, la llengua i la política kurdes. I el llibre el traduïa a la llengua dels qui l’empresonaven i el torturaven. A més de la diferència de poder que suposa tenir la nacionalitat australiana o no tenir-la, havia de considerar que estava traduint l’obra d’un kurd oprimit mentre que jo soc algú que s’identifica amb la cultura ètnicament dominant a l’Iran (el meu grup ètnic és el persa encara que no pertanyo al grup socioreligiós predominant que ha definit la classe política des del 1979). Per tot això, era essencial que la traducció fos sensible als matisos relacionats amb la injustícia històrica, la marginació i la representació i que fos oberta a l’assessorament. Em vaig haver de fer les preguntes següents:
Com puc plasmar les condicions en què ha estat escrit aquest llibre?
Com puc expressar les idees, les emocions i la crítica que emanen dels missatges de text i de veu?
Com puc expressar les noves formes i tècniques que en Behrouz crea en persa?
Com puc reflectir la barreja d’experiències kurdes amb experiències de la presó, i tantes altres coses...?
De quines maneres la literatura pot transmetre significat per mitjà de suggeriments, insinuacions, indicacions? Quins relats colonials explica un iranià kurd empresonat que parla de la seva experiència a la Presó de Manus? Què té d’especial el punt de vista d’un kurd vinculat estretament amb la seva terra i consagrat al seu alliberament; què té d’especial la perspectiva d’algú que és originari del Kurdistan? Quins codis aporta per a interpretar els significats? Quina és la relació entre forma i significat? I hi ha capes narratives que prioritzin altres pobles i llocs colonitzats?
La responsabilitat era aclaparadora; les possibilitats eren estimulants.
Al començament vam tenir problemes per traduir el caràcter sociopolític i la qualitat poètica de l’original persa. L’escriptura d’en Behrouz forma part de diverses tradicions literàries i reflecteix convencions de l’estil poètic. Tanmateix, les dificultats d’interpretar i traduir l’original persa van obrir possibilitats per a l’experimentació literària.
Per reproduir l’ambient i les característiques del text en anglès, vam haver de provar diferents tècniques. Per això, la traducció disposa i presenta les històries d’una manera poc ortodoxa i fragmenta i transposa deliberadament frases i passatges, alhora que adequa i fusiona gènere i estil.
Una activitat filosòfica compartida
BEHROUZ: Per poder entendre la combinació d’art i pensament d’aquest llibre, has de conèixer la meva relació amb en Najem, en Farhad i en Toomas. Mentre escrivia, hi interactuava amb regularitat, i aquestes converses van influir en el text, pel que fa als aspectes dramàtics, les posicions intel·lectuals i els temes. De resultes d’això, el llibre és un guió per a una representació teatral que incorpora mite i folklore; religiositat i laïcitat; colonialitat i militarisme; tortura i fronteres. En Najem, en Farhad i en Toomas són intel·lectuals i pensadors creatius. A l’Iran expressaríem les nostres anàlisis crítiques per mitjà del teatre; per a nosaltres, la interpretació forma part de la filosofia i la defensa dels ideals. Representem les nostres reflexions, personifiquem els nostres pensaments... l’argument és narrativa... la teoria és drama. En Najem, en Farhad i en Toomas són intel·lectuals il·lustrats en tots els sentits de la paraula.
Les condicions en què es va crear el llibre i la relació entre l’autor, el traductor i els assessors formen un espai per a plantejaments filosòfics únics. L’experimentació era necessària per poder transmetre aquesta activitat filosòfica compartida.
El 2015, quan la Moones va començar a treballar amb en Behrouz, els presos estaven sotmesos a una vigilància constant i sempre corrien el perill que els confisquessin el telèfon mòbil. Em va dir que s’hi feien batudes regularment durant les quals els agents buscaven els telèfons. Aquestes incursions eren brutals i es feien a les quatre o a les cinc de la matinada. Hi havia rumors constants que el sistema carcerari planejava un escorcoll per buscar mòbils, i els refugiats vivien sempre espantats i esporuguits.
A en Behrouz li van confiscar el primer mòbil. Durant dos o tres mesos va escriure a mà i feia servir el mòbil d’Aref Heidari per enviar missatges de veu a la Moones perquè en fes la transcripció. L’Aref és un bon company i defensor d’en Behrouz en molts aspectes; surt al documental que en Behrouz va codirigir, Chauka, Please Tell Us the Time (2017) —és el que canta l’emotiva i trista cançó d’alliberament kurda.
En Behrouz finalment va aconseguir d’amagat un altre telèfon mòbil. Aquesta vegada va buscar un amagatall segur per quan dormia: va introduir-lo en un forat que va fer dins del matalàs. Els agents no l’hi van tornar a trobar, si bé el 2017 algú l’hi va robar i l’escriptura es va endarrerir una mica fins que en va aconseguir un altre. També hi va haver temporades que duraven setmanes i fins i tot mesos en què s’interrompia la comunicació personal amb en Behrouz. En aquestes fases de màxima seguretat i vigilància es veia obligat a deixar el mòbil amagat durant molt de temps.
La comunicació d’en Behrouz amb en Najem, en Farhad i en Toomas va ser decisiva. Gràcies als seus comentaris i preguntes crucials, en Behrouz va mantenir el contacte amb la seva terra kurda i va enfortir la seva llengua materna i herència (en Najem i en Farhad són kurds, en Toomas és persa). També li van permetre reforçar l’actitud i el sentit comú que havia adquirit dels cercles intel·lectuals i culturals en què participava a l’Iran, i la comunicació amb els tres amics va reduir la sensació de distància. D’una manera semblant, la correspondència amb la Janet i l’Arnold va afegir noves dimensions i perspectives a la seva escriptura. La interacció amb dos escriptors que viuen a Austràlia li va donar una sensació de validació i va influir en les perspectives i matisos transculturals que s’entreteixeixen en tota l’obra. Durant el procés d’escriptura i de traducció del llibre, en Behrouz va continuar treballant en altres projectes d’escriptura, recerca, art i defensa de causes: el llibre s’anava fent al mateix temps que enllestia articles de diari, informes d’investigació,