dies abans, la meua menuda havia tornat de Taiwan, on vivia des del setembre anterior, i els seus darrers dies a Àsia els havíem viscut amb molta angoixa per si tancaven les fronteres i no podia tornar. Però ho vèiem encara tot com una cosa que «passava allà». La nit que ella va arribar, en un dels darrers vols que van eixir de Hong Kong, ens va estar traduint històries dels mitjans xinesos, inclòs aquell famós vídeo en què els ciutadans de Wuhan cridaven des dels balcons, confinats. Quantes vegades, durant el nostre confinament posterior, vaig recordar que en veure allò la meua resposta va ser comentar com d’agressives eren les autoritats xineses i com d’impossible em semblava que això passés a Europa. Santa innocència o santa ignorància!
La reunió a VilaWeb era dilluns, i dijous mateix, en vista del gir dels esdeveniments, vam decidir tancar la redacció, enviar la gent a casa i fer tots teletreball. Va anar així de ràpid. L’endemà, divendres 13, el govern espanyol usurpava les competències de totes les institucions i declarava l’estat d’alarma, i tots nosaltres, ciutadans i periodistes, entràvem oficialment en el període més difícil que ens ha tocat viure.
Explique tot això, faig aquest testimoni personal, només com a mostra. Soc un entre tants. Tots els periodistes i tots els diaris vam passar pel mateix. Per la mateixa dificultat per organitzar el nostre treball fora de la redacció a base de WhatsApp i videoconferències i sense comptar amb aquest espai col·lectiu que, en definitiva, ens fa ser el que som. Tots vam passar per la dificultat de comprendre què estava passant i què caram era allò a què ens enfrontàvem. Tots vam discutir la responsabilitat social i ètica de saber com explicar les coses als nostres lectors.
A La gramàtica del virus, Josep Gifreu parla de tot plegat, amb una mirada molt profunda, global i àmplia. I per això m’agradaria explicar una anècdota concreta que crec que ajudarà els no periodistes a entendre què ha significat, concretament, viure i treballar assetjats pel coronavirus.
Tant en referir-se, a l’inici del llibre, als relats de la pandèmia com, sobretot, en parlar dels valors del periodisme, Gifreu reflexiona especialment sobre la nostra responsabilitat, que ha estat posada a prova de manera intensa. I hi ha, en aquest sentit, una nit que estic convençut que jo no oblidaré mai.
Era la del 24 de març del mateix any. Un equip de periodistes de VilaWeb (format per Josep Casulleras, Roger Graells, Josep Rexach i Odei Etxearte) havia aconseguit un document extremament confidencial elaborat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. S’hi explicava que en aquell moment hi havia 878 llits d’UCI repartits per tots els hospitals i centres mèdics del Principat i que 686 ja estaven ocupats per malalts de Covid-19. Allò era greu, però ho era encara més la previsió. Es preveia que al juliol s’arribaria a la xifra de 4.822 casos greus. I les xifres que s’hi explicaven feien esgarrifança, especialment el càlcul de morts.
A aquelles alçades, i recorde que només havia passat una setmana des del moment en què havíem abandonat la redacció i havíem passat a fer teletreball, la situació, l’ànim, havia canviat totalment. Jo havia creat un grup de WhatsApp amb metges que treballaven en hospitals de tots els Països Catalans, i el que m’anaven descrivint era horrorós. Sense pal·liatius. I havia quedat impactat com poques vegades en veure a la RAI la famosa escena dels camions de l’exèrcit emportant-se taüts i més taüts de Bèrgam. Si una setmana abans algú podia pensar-se encara que no n’hi havia per a tant, ara ja era impossible no ser conscients que la nostra vida havia canviat completament.
El document de Salut, en aquell context, tenia un valor altíssim que no podíem ocultar als nostres lectors. Però, al mateix temps, era un document duríssim i jo em plantejava fins a quin punt era justificable, èticament, explicar a la gent que el Govern pensava que tants i tants d’ells moririen aviat (sobretot perquè allò no era un fet, que hauria implicat una reacció diferent, sinó un càlcul). L’angoixa i la responsabilitat eren tan grans que vaig convocar de matinada una reunió per videoconferència de tot l’equip de VilaWeb. L’Assumpció Maresma, com a editora del diari, ens va explicar molt cruament el que significava publicar allò i la responsabilitat que comportava, i tots vam discutir durant una estona llarguíssima com i de quina manera n’havíem de parlar.
La decisió no era senzilla. Havíem comprovat més del necessari l’autenticitat del document, però, al final, les previsions només eren previsions i un plantejament massa explícit basat en aquestes dades podia generar el pànic. No he vist mai les cares dels meus periodistes més afectades personalment. Es palpava la por. I la responsabilitat. Vam decidir que comunicaríem a la Generalitat que publicaríem allò, però que n’efectuaríem un resum, no faríem públic el document tal com el teníem a les mans i no carregaríem el titular especulant amb les possibles xifres de morts. Volíem defugir el sensacionalisme però al mateix temps volíem comportar-nos honradament.
La Generalitat, i això ho puc entendre, es va mostrar molt sorpresa i irritada perquè tinguérem aquell paper, tot i que he de dir, en honor seu, que no va intentar impedir en cap moment que en publicàrem les conclusions. Només ens van demanar, i això ho trobe raonable i ho respecte profundament, que no provocàrem més pànic del que ja hi havia.
D’aquest tipus de decisions, d’aquest tipus de situacions, de com fer periodisme enmig d’aquesta situació, va aquest llibre del professor Josep Gifreu. Insistisc en el fet que totes les redaccions, de tot el món, devem haver passat en un moment o altre de la pandèmia per situacions com les que he descrit: perplexitat, ignorància, por, responsabilitat, sorpresa, esgotament. La pandèmia ens ha afectat a tots i a tot arreu, ha estat i és un fenomen únic en les nostres vides i com a periodistes he de dir que poques vegades hem hagut de reaccionar tan de pressa a una realitat tan complexa i amb un sentit de la responsabilitat tan posat en qüestió de manera constant. Si explique el que he viscut jo és perquè crec que pot ajudar a entendre el que hem viscut molts.
Com Josep Gifreu explica molt bé, ens ha tocat «reinventar la professió» i s’han posat a prova, intensament, algunes de les característiques més essencials, algunes de les normes més sagrades, del nostre ofici. El preu de la llibertat té a veure amb aquesta reunió de matinada, impensable en cap altre cas, on ens demanàvem col·lectivament on era el límit de la nostra responsabilitat periodística i ciutadana. Com a periodistes. Emmarcat això, a més, en una batalla contra la desinformació que ha estat un altre aspecte duríssim d’aquests mesos. Hem hagut d’aprendre molt de ciència i a una velocitat impensable, i hem entés ràpidament, i això més que justifica la mirada que Josep Gifreu imprimeix a aquest assaig, que l’impacte era global, que el món s’ha fet molt petit de sobte, que tot està relacionat i que la pandèmia, a més, esdevindria una enorme font, també, de coneixement del planeta i de la complexitat i la força de les relacions que ens uneixen els uns als altres. Econòmiques, evidentment, sanitàries, però també culturals, socials i polítiques.
En aquest sentit, vull explicar una darrera anècdota. Recorde l’impacte que em va causar una entrevista que vam publicar amb el poeta sirià Yassin al-Haj Saleh. A VilaWeb havíem decidit fer una sèrie llarga d’entrevistes tant amb catalans com amb estrangers, de camps ben diferents, que podien aportar una mirada original sobre el que estava passant. N’acabaríem fent gairebé cinquanta, durant dos mesos, parlant amb gent tan diversa com Noam Chomsky, Eudald Carbonell, Guy Standing, Margaret Atwood, Enric Casasses, Massimo Cacciari, Mia Couto o José Mujica; buscant que ells ens ajudaren a ampliar la mirada, reclamant-los que ens dotaren d’un marc intel·lectual adequat per a entendre el que estàvem vivint. Aquella entrevista amb l’escriptor i pensador sirià, però, va ser molt especial per a mi, perquè va dir una cosa tan senzilla com impactant, tan òbvia vista des de Síria: «Crida l’atenció la facilitat amb què la gent ha sucumbit al pànic a Europa en comparació amb els altres continents».
Vam sucumbir al pànic també com a periodistes? Hem entés una mica millor com viu la resta del planeta gràcies a això que ens ha tocat viure a nosaltres també? Serviran de res les lliçons d’aquesta pandèmia? N’aprendrem? Ens ajudaran a millorar aquest ofici que estimem? Jo no tinc respostes a aquestes preguntes, només puc dir que crec que les conseqüències seran duradores i tindran un impacte llarg i profund en el temps. I que és per això que necessitem amb molta urgència brúixoles, mirades serenes que ens