Francesc-Andreu Martínez Gallego

Esperit d'associació


Скачать книгу

mèdiques. Eren informes sobre l’estat de salut de la població i sobre l’entorn ecològic en què vivia. Les topografies no només es fixaven en les malalties més freqüentes i en els factors que podien provocar-les, sinó també en la salut moral de la petita societat que anotaven després d’escorcollarli l’ànima. Quasi totes aquelles topografies ens descriuen pobles amb un teixit associatiu dens. Sorprenentment dens.

      paven i reunien a milers d’urbanites en el primer terç del segle XX.

      Malgrat tot, un dels tòpics més estès per totes les topografies mèdiques, guies urbanes i per tot allò que genèricament anomenem literatura regeneracionista, és el de l’individualisme. L’espanyol és un individualista; el valencià més encara i desconfiat, per afegiment. En la topografia mèdica de Meliana, de 1915, aquesta teoria s’il·lustra ben bé:

      No és difícil endevinar que la teoria de l’individualisme valencià, formulada en aquest cas per un metge rural, serveix per a amagar realitats ingrates per a les classes subalternes i, a més, les culpa de la mala situació que pateixen. A la fi, es tracta d’un vici heretat genèticament, el de l’individualisme i la desconfiança«legado del indómito árabe». De manera que les formes d’arrendament de la terra queden legitimades, per injustes que siguen, perquè són preferibles al jornal diari (a la proletarització absoluta) i, més encara, queda legitimat el caciquisme basat precisament en la força coactiva que dóna el lloguer de la terra. Perquè, recordem-ho, no és aquest, sinó l’individualisme de l’arrendatari, el culpable que es malmeten «las más laudables empresas».

      La caracterització idiosincràtica dels grups humans, la psicologia dels pobles o les representacions col·lectives adscrites a cultures o a races determinades, s’estilaven molt al final del segle XVIII i principi del XIX, en el temps del romanticisme. Les literatures i les arts de l’època bastiren els estereotips necessaris per avançar en la construcció identitària dels estats nació. Calia crear la nació subjectiva: les nocions que imaginen la comunitat, les que llancen les xarxes que hauran d’atrapar els ciutadans en un sentiment de pertinença.

      A principi del segle XX perdura l’afecció envers l’estereotip i encara, per sobre els construïts en el passat, hi ha qui en basteix de nous. És, per exemple, el temps de la regionalització del nacionalisme. Com que en diversos estats nació europeus i singularment a l’espanyol, sorgeixen moviments nacionalistes perifèrics, una de les respostes centrals –i centralistes– serà la de constituir formes de regionalisme plenament integrades en la idea originària nacional. La nació adopta diversos casticismes. Naix, pel que fa a terres valencianes, la construcció cultural del Llevant feliç i de tota una llarga sèrie de noves lectures (pictòriques, musicals, etc.) que convergeixen en una personalitat regional emergent.

      Els tòpics, doncs, dibuixaven uns valencians, per «desubstanciats», amb poc alè associatiu. No sols individualistes, sinó també desconfiats. Ja hem vist que algunes topografies mèdiques continuaven al·ludint a aquella mateixa caracterització. La construcció del regionalisme a principi del segle XX es va situar en un altre estadi: la de la construcció de la regió en positiu, integrada en una nació amb un imaginari ja definit que calia matisar.