Francesc-Andreu Martínez Gallego

Esperit d'associació


Скачать книгу

que va succeir ja des de la dècada de 1840, com veurem més avall. De pròleg, quan s’interpretava que el cooperativisme i el mutualisme eren les formes d’organització de la classe obrera prèvies a l’assumpció per part d’aquestes d’una «consciència de classe vertadera»; llavors, abandonarien l’ajut mutu per concentrar-se en la resistència i en l’acció sindical reivindicativa.[14]

      La interpretació de tall radical entre la societat de socors mutus i la societat de resistència es va estendre. S’estudiava com la implantació de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional dels Treballadors havia eclipsat el moviment mutualista i cooperativista sorgit en les dècades de 1850 i 1860. O s’estudiava com l’aparició de les societats de resistència d’ofici a finals del segle XIX i principis del segle XX i dels sindicats de classe (la UGT, la CNT), havien suposat la davallada definitiva en la història contemporània de l’associacionisme d’ajuda mútua.

      «l’aptitud de viure en grups i consolidar els grups mitjançant la constitució d’associacions voluntàries». En definitiva, estem al davant d’una categoria oberta que, això sí, tingué la virtut d’enfrontar els historiadors a formes d’associacionisme que tradicionalment no havien entrat en la llista de les seues prioritats d’estudi.

      La confusió, però, s’hi ha produït i els investigadors, potser, hem caigut en alguns paranys. Primer de tot, sembla absurd trobar-nos amb un País Valencià que en la primera dècada del segle XX deixa de ser, des del punt de vista econòmic i laboral, majoritàriament agrari i, alhora, continuar cercant formes cooperatives només en el sector agrari. És del tot cert que no tots els sectors econòmics han de veure necessàriament com s’organitzen els seus efectius sota els mateixos motlles. Però, en el cas del cooperativisme i del mutualisme, que arranca històricament en àmbits urbans i industrials, és quimera pensar que desapareix quan comença a ser adoptat, tardanament, en el sector agrícola.

      La mestra en qüestió, de tendències republicanes, i, per tant, no precisament partidària de la lluita de classes sinó de la conciliació entre el capital i el treball, podia sentir més afecte o simpatia per formes d’organització vinculades a la tradició reformista, més que no pas a la revolucionària. Però no se n’han demenysprear les al·lusions. Les cooperatives i les societats mutualistes, des del seus orígens, es van relacionar íntimament amb les societats d’ofici formades per treballadors i, en aquest sentit, sovint constituïren àmbits on els obrers adquiriren consciència de ser-ho, de pertànyer a un grup, d’enfrontar-se de cara o de biaix amb el patró. La mestra, simplement, mirava al voltant seu.

      Però n’hi ha més. Vincular l’estudi del cooperativisme i del mutualisme només al sindicalisme agrari és, segurament, caure en un parany: el de la ideologia agrarista sorgida al segle XIX. L’agrarisme és una idea de llarg recorregut. Encara avui, quan el País Valencià té una estructura econòmica bàsicament vinculada als sectors terciari i secundari, els informatius de la cadena pública autonòmica de televisió inclouen monogràfics sobre el camp i no fan el mateix al voltant de la indústria, del turisme o dels serveis. Ho fan perquè són hereus d’una llarga tradició: la que vincula les possibilitats