Francesc-Andreu Martínez Gallego

Esperit d'associació


Скачать книгу

industrial, una ideologia defensiva: la del paradís perdut. Després, esdevingué un ítem de les ideologies conservadores. Els interessos del camp eren els interessos dels valencians, com si el camp es distribuïra equitativament entre tots ells i no hi haguera divisions de classe (grans propietaris, petits propietaris, arrendataris, jornalers), que hi introduïren elements de diferenciació i de confrontació. Per aquesta via ideològica, el camp sembla ocupar més espai en l’imaginari del que realment ocupa en l’estructura de l’activitat econòmica. I, paral·lelament, quan s’estudien fenòmens com el cooperativisme, la tendència a vincular-los al camp esdevé una mena d’expressió ineludible. Ho és, però no en exclusiva.

      Finalment, alguns bons treballs sobre el sindicalisme agrari confessional de principis del segle XX, els de Samuel Garrido especialment, sembla que ens han estalviat fins ara estudiar el cooperativisme i el mutualisme no confessional. I també això sembla una mica esbiaixat o injust. Perquè és cert que el catolicisme social, a partir de la dècada final del segle XIX i durant el primer terç del segle XX, ajudà a consolidar un moviment de masses que acabà vinculant-se a la mobilització política: la Dreta Regional Valenciana, apareguda el 1930, és el punt culminant d’aquesta connexió.

      Però això no ens pot fer oblidar que la catòlica no va ser la principal espoleta de la mobilització de masses a les contrades valencianes del 1900. El republicanisme fou el primer i els moviments obrers organitzats (socialista i anarcosindicalista) també hi tingueren una presència preeminent. Cal pensar que aquestes formes de mobilització no es dotaren d’organismes de cooperació i ajuda mútua que serviren per aglutinar les seues bases socials? Ens conformarem pensant que els casinos i les societats educatives i recreatives, a tot estirar afegint-hi les escoles racionalistes, configuren tota la trama de la cohesió social del republicanisme? Ens conformarem pensant que només les societats obreres, les societats de resistència al capital, els sindicats de classe, sense llevar-los gens ni mica d’importància, són tot el panorama associatiu de les classes treballadores?

      Aquest llibre porta en el títol la paraula laic. No es tracta, ni de bon tros, de deixar de considerar el cooperativisme i el mutualisme d’arrel catòlica. Seria un bogeria, perquè la dialèctica establerta entre fundacions de cooperatives, de sindicals o de mutualitats de socors, laiques i catòliques, és contínua des de mitjan segle XIX. No es poden explicar les unes sense les altres. Es tracta, si més no, de no deixar en penombra la que és la part més gruixuda del moviment mutualista i cooperatiu valencià d’abans la Guerra Civil: el laic o, si es prefereix, el no confessional, justament. Ho és en nombre d’entitats i d’associats. Com sabem, el resultat del conflicte civil esmentat va evitar que ho fóra també en perdurabilitat.

      Si qualsevol història és, com deia el clàssic, història contemporània, perquè vincula l’objecte d’estudi situat en el passat amb les preocupacions del present, el cas d’aquest estudi sobre el mutualisme i el cooperativisme no és diferent. No s’ha d’incórrer en teleologia per assumir que les formes associatives que estudiarem a continuació depengueren estretament del seu context, en configuraren la fesonomia atenent aquell context, però, alterant-ne els contorns, adaptant-se a les noves situacions, han arribat als nostres dies. Si alguna qualitat té un subjecte històric és el del dinamisme, la impossibilitat de restar quiet, l’assumpció del canvi.

      L’associacionisme en general, i el mutualisme i el cooperativisme en particular, no és una qüestió de principis. És una qüestió d’experiència, de context i, òbviament, d’idees. Avui com ahir. En el passat, al mateix temps que alguns reformadors socials pensaven en el cooperativisme com a forma d’integració de la classe treballadora en la nova societat de mercat, els defensors del mercat se sentien enutjats per l’existència de mutualitats i cooperatives que, en el fons, influïen sobre la relació entre el capital i el treball, que ells volien conduïda per la mà invisible i no contorbada per coalicions de treballadors.

      Les cooperatives són el mascaró de proa de l’economia social. En els darrers vint anys del segle XX, el cooperativisme espanyol ha experimentant un avanç molt notable. Ha crescut el nombre de cooperatives i el de cooperativistes, creix. Pel que fa a les cooperatives agràries, les que més socis acumulen, el 2001, 977.916 agricultors espanyols eren socis d’alguna de les 3.926 entitats existents. En la mateixa data, el 42 % de la producció final agrària es comercialitzava a través de les cooperatives.

      Dos territoris destaquen