Pau Viciano Navarro

Els peus que calciguen la terra


Скачать книгу

sinó d’un concepte jurídic en un determinat tipus de contracte agrari. Ja en 1276, en l’arrendament d’unes terres en l’Alcúdia, alqueria de Cocentaina, el parcer –en aquest cas un camperol musulmà– es considerava llaurador, ja que es referia a «la terra que él laurà», en el sentit de dur-ne a terme l’explotació. En 1277 el mateix propietari, que «donà a laurar» unes terres, reclamava que l’arrendatari realitzàs els treballs «axí com laurador deu fer». En aquest mateix sentit, les referències, en 1290, a un titular de terra «e sos lauradors» pot remetre a aquesta mena de contractes, encara que també podria al·ludir a altres formes de treball dependent. Més explícit és el cas del venedor d’un camp, situat a la mateixa vila, que en 1295 s’havia compromès a lliurar-la al comprador «enaxí qu·él que s’avendria ab lo laurador qui aquel [troç de terra] laurava».25 Aquesta figura jurídica del «llaurador» com a mitger seria objecte de diverses reglamentacions municipals durant els segles XIV i XV. Les ordenacions de Gandia contraposava el «laurador de miges ne de certa part de fruyts» al «senyor de l’alqueria o terra ab qui lauraran».26 De manera semblant, la normativa emanada dels jurats de Vila-real, quan afectava a la terra tinguda «a llauró», es referia als contractants com «el dit llaurador e lo senyor de la terra».27 A Castelló, l’establiment «De les terres que seran donades a lauró», identificava el parcer com «lo llaurador [que] tendrà algunes terres a miges o certa part de fruyts».28 De manera que podia succeir que aquests «llauradors» o «agricultors», entesos com a denominació jurídica d’una de les parts contractants, en realitat no fossen sempre camperols sinó que es documenta també algun artesà d’ofici.29